Rebolquem-nos per començar, en un grapat d'obvietats. Les relacions humanes, de qualsevol tipus, són embolicades i delicades com una teranyina. Si ja es difícil sostenir una relació de parella, o d'amistat, o professional, o amb algú amb qui només et refregues, sostenir estructures més complexes i diverses és una bogeria.
Moltes de les persones que es queixen que les relacions polítiques són un guirigall tenen conflictes en l'escala, en la comissió de la falla, en el col·lectiu senderista o en l'associació de pares del col·legi. A tothom ens han parit d'una mare amb el sement d'un pare i, a més, tenim una vivència de les coses influenciada per l'experiència i l'entorn. No sols és que no hi ha dues persones iguals, és que la vida en societat, el seu raonable funcionament malgrat tot, és un autèntic miracle. Més encara, en moments sota pressió.
Fins ara, un dels grans capitals del govern valencià i mestís del Botànic era una gestió raonable dels conflictes. De portes cap endins, hi havia lògics xocs personals i ideològics i algunes actituds menys justificables, de tribu, personalistes. Totes les famílies del Botànic han sumat a l'equació persones i elements tòxics. De portes cap enfora, tanmateix, la imatge era raonable entre altres coses perquè el guirigall pronosticat no va ser exactament com s'esperava. El desgast, amb tot, hi és, s'ha covat lentament. I ha acabat esclatant ara, en el moment més inoportú.
No perdrem massa temps en atribuir a ningú en concret el trencament del gerro perquè els dos principals actors d'aquesta història, el president Ximo Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra, l'han fet caure a terra amb les seues decisions. Podríem citar el pecat original del socialista d'una convocatòria avançada d'eleccions que posava els seus socis als peus dels cavalls i erosionava la relació amb la vicepresidenta. A banda de no saber controlar els elements de les seues files que posen pals a les rodes i fomentar coquetejos amb els Ciutadans deToni Cantó, que tracta la resta de socis del Botànic poc menys que com a escòria.
I a la dirigent de Compromís se li podrien reprotxar rampellades de geni que no ajuden precisament a reconstruir ponts o ser més receptiva als afalacs que a les crítiques. Per no esmentar la inoportunitat del moment escollit per fer esclatar la bomba. Fent-ho, entre més, amb un argument defensiu-ofensiu de gènere que em sembla fals i contraproduent per a les dones.
El resum és, lògicament, incomplet. Perquè han passat moltes coses, circumstàncies internes que haurien de pintar de roig el rostre d'uns i d'altres, una història d'enverinament. Previsible i explicable, en el fons, per humana. Que ateny a tots els elements en l'equació. Però és més fàcil carregar la responsabilitat sobre un bàndol. Això garanteix rebre almenys els aplaudiments d'una part de la platea.
Com a ciutadà més que com a observador, en tot cas, el que m'interessa és el que va a passar a partir d'ara. Perquè el que s'albira, la lenta agonia del Botànic, és un problema. D'una banda, perquè encara hi ha legislatura per davant, de no haver un nou avançament injustificat i, en el fons, suïcida. I perquè de moment no hi ha unes altres matemàtiques viables que no passen per l'actual estructura. Tampoc no sembla raonable, en plena pandèmia, forçar moviments tectònics que absorbirien atenció i energies, com ja està passant. Quan, en termes globals, les diferents famílies del Botànic han contribuït a gestionar d'una manera raonable la plaga bíblica que estem patint. La ciutadania trobe que ho pot reconèixer. Pel contrari, el guirigall és combustible per a falles per a l'oposició.
Així les coses, l'acord fiscal és un primer pas de descompressió, però caldria acompanyar-lo d'uns altres gestos, visualitzar que malgrat que les relacions personals potser són irrecuperables, hi ha almenys la voluntat de treballar de manera civilitzada en un moment de crisi sense precedents. Fer compareixences conjuntes i augmentar la presència de la vicepresidenta en la gestió de la crisi Covid-19 (és la conselleria de les residències, no ho oblidem), també seria un pas endavant. Evitar traslladar la bronca a les xarxes socials també sembla imprescindible. És possible acabar aquesta història amb uns mínims de dignitat.
Molts dels avanços d'aquests anys, el balanç moderadament satisfactori de la fórmula botànica, correran un perill seriós d'involució si el Botànic esclata definitivament
També s'ha d'entendre que, tal vegada en aquesta legislatura, la pandèmia es podrà controlar, però el Botànic tampoc no tindrà temps per a mirar-se el melic i tornar a embolicar-se en lluites fratricides perquè per davant hi haurà el doble repte de combatre les salvatges conseqüències econòmiques i repensar el futur.
I aquesta és una altra clau important. Potser Ximo Puig, reforçat i projectat fins i tot en l'àmbit estatal pel seu paper en la pandèmia, anhela el dia que arriben unes eleccions que proporcionen una majoria socialista més folgada (la majoria absoluta està descartada) que li permeta canviar el color taronja dels seus socis. És lícit. Ja ha passat en alguns ajuntaments. Si això passa, molts dels avanços d'aquests anys, el balanç moderadament satisfactori de la fórmula botànica, com reconeixen molts col·lectius en aquest reportatge, correrà un perill seriós d'involució.
Perquè a falta d'alternatives més trempades, que no tenen suficient suport ciutadà, la combinació entre el progressisme previsible i moderat del PSPV-PSOE, que fa de parallamps i relaxa els votants menys aventurers, i l'esperit de transformació (tampoc revolucionària, no ens enganyem) de Compromís i Podem, ha servit per canviar el País Valencià en positiu. Per traure'l del forat negre que havia generat el PP durant dècades.
Compromís i Podem, les formacions i els seus votants, són els que, aparentment, tenen més a perdre si la batussa acaba en batalla campal. Però tampoc poden fer castells en l'aire els socialistes: si el Botànic tanca la legislatura amb tot per l'aire, enmig de guerres i guerrilles quan al nostre voltant va morint gent i augmenta la pobresa, pateixen les persones a les quals volíem rescatar, potser estarem obrint escletxes a unes altres aritmètiques que no són ni l'actual ni la suma de socialistes i ciutadans. Potser s'obrirà la porta, de bat a bat, per la qual la ultradreta, reforçada i empoderada, acabe seguda en el Consell de la Generalitat. De la mà del PP.
Tal vegada estaria bé que uns i altres feren un pensament abans de fer la penúltima declaració incendiària.
