“Un expert desvela [...] els avantatges de la monarquia sobre la II República espanyola”, “Els experts immobiliaris recorden a l’independentisme que el mercat es regula per si mateix”, “Experts alerten del gran perill per Espanya si Podem substitueix al PSOE”, “Experts alerten que lliurar la seguretat social al PNB és una catàstrofe”... Si hi ha premsa que fa aquest ús eteri i inconcret del terme “expert”, amb una clara intenció de marcar l’agenda política o de desacreditar l’adversari ideològic, és perquè saben que l’aura de prestigi del mot li confereix un caràcter de infal·libilitat i, sobretot, d’imparcialitat. La República, el PNB, Podem o els independentistes catalans estan equivocats, no pas des del biaix polític, sinó perquè ho diu la ciència i, per tant, no hi ha discussió possible.
Al marge d’aquest ús espuri i trampós de l’autoritat de l’expertesa, arran de la crisi sanitària causada per la pandèmia hem viscut un increment de la presència dels experts en la nostra esfera pública. Des de la creació d’un comitè d’experts per a la transformació d’un sistema sanitari, passant pel nomenament d’alguns altres assessors experts des de la presidència de la Generalitat i acabant amb la polèmica desencadenada per les crítiques d’Oriol Mitjà, que denunciava que la consellera de Salut no ha escoltat “els experts”.
Evidentment, els experts en medicina recomanen restringir qualsevol mena de contacte entre persones per aturar la transmissió del virus. Allò ideal seria que ens recloguéssim a casa fins a la desaparició natural, total i absoluta d’aquesta pesta que ens assota. Però llegíem també que els experts en psicologia alerten d’una segona emergència sanitària, la de la salut mental, que pot veure’s causada pels períodes d’isolament arran del confinament. Pel que fa als adolescents, els experts diuen que el 80% dels joves amb algun transtorn mental han empitjorat arran del confinament de la primavera passada. Al mateix temps, els experts del Col·legi de Psicòlegs d’Andorra van alertar aquesta setmana passada dels perills d’un segon tancament que, diuen, causaria estralls especialment greus en la salut mental de les persones que han perdut el seu lloc de treball, amb un augment dels pensaments negatius que “generen un increment en el risc de suïcidi que s’ha vist incentivat en temps de crisis econòmiques”. Altres experts en psicologia van alertar de l’increment dels problemes de ludopatia a través del joc on line durant el confinament. Malauradament, els experts també van haver de cridar l’atenció del creixement de la violència de gènere durant la primavera passada, a causa de la indefensió de les víctimes aïllades en l’àmbit familiar amb els seus agressors.
També podem esmentar els experts del camp de l’oftalmologia, que van avisar el passat mes de maig que el major ús de pantalles durant el confinament podia incrementar la miopia entre els adolescents i els nens. Paral·lelament, els experts dermatòlegs avisaven que després de la clausura hi havia un perill més alt de patir cremades solars, ja que la pell no estava prou preparada després d’un període prolongat de baixa exposició a la llum del sol.
En l’àmbit de l’ensenyament, els experts auguraven que el tancament de les escoles agreujaria les desigualtats educatives, calculant que un mes sense classes equivaldria a un retard cognitiu de quatre mesos i mig pels nens més desafavorits. També vaticinaven que l’educació en línia portaria a incrementar l’absentisme escolar, a causa de la desvinculació amb l’escola, sobretot entre els fills de les famílies amb més recursos, que són els que pateixen més risc d’abandonament.
No ens podem oblidar dels experts economistes, que al mes de febrer parlaven d’un impacte del confinament sobre l’economia catalana del 6,3%, mentre que experts els del Fons Monetari Internacional reclamaven el mes passat uns confinaments estrictes per frenar les infeccions i, així, arribar més ràpid a una recuperació econòmica, combinant-ho amb una inversió pública més gran en sectors estratègics tecnològics i el foment del treball des de casa.
Finalment, hi ha els experts en medi ambient, que van celebrar com el confinament comportava una reducció dràstica de les emissions de diòxid de carboni, però que ara lamenten que l’impacte de tal disminució s’ha perdut i ha tornat a nivells anteriors que els de la crisi sanitària.
Tot això que acabem de recollir són opinions d’experts en diversos àmbits, totes girant a l’entorn de la mateixa problemàtica: la dels efectes de la pandèmia o de les mesures per contenir-la. Sense cap afany de desposseir-los de la condició d’experts, ben al contrari, podem copsar que algunes de les indicacions que donen resulten contradictòries entre si, atès que la realitat és molt complexa i un remei per a un mal pot suposar la creació d’una nova dificultat. Una tecnocràcia, doncs, ni seria infalible ni estaria exempta d’haver de prendre decisions estrictament polítiques, ja que hauria de prioritzar prendre unes mesures o unes altres establint un barem que només podria ser ideològic. Així que quan s’acusi als polítics de no escoltar els experts o se’ls lloï per fer-ho, primer de tot haurem de preguntar “quins experts?” i “els experts en què?”, i potser ho entendríem tot millor.
