El jurista i historiador americà Jedediah Purdy la sol anomenar l’“anarquia tolerable”. Amèrica és única i captiva molt per damunt dels seus innumerables defectes. Tant virtuts com vicis provenen justament d’aquesta anarquia i llibertat supremes que ho dominen tot d’ençà del moment fundacional dels Estats Units. És el que fa possible que un hom sigui o esdevingui el que vulgui. És el que porta l’èxit i el fracàs als extrems, en el des-
equilibri natural d’una societat que ho vol tot.
Ara que la nova era en la qual entrem ens aboca novament als conflictes i polaritzacions d’antany, els Estats Units experimenten la seva crisi política més intensa d’ençà del 1860, a la vetlla de la guerra civil americana. Mentre m’arriben notícies de família i amics del país que m’ho ha donat i ensenyat tot, de la llibertat i el racisme a la misèria i l’abundància radicals, una nostàlgia em pren de cop des del meu mirador rural i selvatà. Abans que els maoistes racistes i genocides arrasin amb tot, vull deixar testimoni d’una Amèrica per damunt del conflicte, bipartisana i profundament arrelada en la tradició de no tenir tradició de cap mena.
Els Estats Units són l’apartament a l’Upper West Side de Manhattan, Nova York, tot contemplant les rogents postes de sol sobre l’horitzó del lordly Hudson mentre sona el quartet de corda de la festa d’aniversari del meu padrastre. És el Nova York jueu, de la corrupció encarnada de la dinastia Trump-Kuchner i altres malvats financers i polítics de Park East Synagogue —però també de la totalitat vital i religiosa del jueu humil, frum i ashkenazi, on la dialèctica i el saber prevalen per damunt de tot. La ciutat que mai dorm i competeix amb el cel estrellat és el casament furtiu al City Hall, els sopars impagables, la cerimònia amb Bill de Blasio, els passejos per Central Park i les visites infinites al Metropolitan Museum.
Els Estats Units són navegar pel riu Colorado sota el sol mediterrani d’Austin, Texas. És la bonhomia dels americans de debò, fora del món urbà —de qui la xamosa hospitalitat et corprèn i et captiva. Refaig les caminades pels bosquets i pastures de Bastrop, per anar després al camp de tir, darrer reducte de la galant cavalleria viril. Tant li fa si és una Glock o un AR-15 —no hi ha res que humanitzi més que sostenir una arma i aprendre-la a manejar amb respecte quasi sacra.
Els Estats Units són els sopars d’Acció de Gràcies, al voltant d’una taula parada amb un gall dindi, les pregàries i la família tota reunida. La depuració de l’exercici purità per excel·lència és possiblement l’única tradició que els americans tenen i respecten. Hi afavoreix el fet que la meva família política sigui de la ciutat de Massachusetts on s’erigeix la rígida i rigorosa estàtua del Purità, d’Augustus Saint-Gaudens.
Els Estats Units són la fraternitat dels cristians, siguin de la denominació que siguin. De la Redeemer Presbyterian Church de Manhattan, amb el carismàtic Tim Keller al capdavant, a la modesta església anglicana de St. Pete, a Florida —o a la magnificent i bigarrada església anglicana de St. Mary the Virgin a Times Square. El cos de Crist respira amb bondat arreu, per molt que la postmodernitat i els temps postcristians converteixin la fe i la fraternitat en un marge en extinció. Mentre elevo el calze de la sang en la celebració de la litúrgia anglicana dominical a Clearwater, alguna cosa al dellà dels temors i les febleses dels fidels menuts ens congrega en esperit i germanor. És la idea de la mala religió de l’anarquia tolerable, perquè som, com diu Ross Douthat, una nació d’heretges.
Els Estats Units són els barris racialitzats i devastats de Detroit —el pitjor lloc on he estat mai—, o les platges infinites de Rhode Island. Amèrica és el negre que et venta un cop de puny mentre camines per Lexington Avenue pel simple fet de ser blanc, o la comunitat d’artistes de Woodstock que, juntament amb el seu rector anglicà i sufí, cerquen intensament el sentit de l’existència humana en l’espiritualitat i l’art iniciàtics. És, en fi, el policia d’immigració que em deté a la frontera per culpa d’aquell visat d’estudiant de fa una pila d’anys i que encara cueja, o plorar a les escales d’un pompós edifici de Harvard perquè aquell matí el meu padrastre havia mort.
En darrer i primer terme, d’Amèrica me n’enduc l’amor de la meva vida, el primer Vilallonga americà i la llibertat absoluta sentida en un foc de camp dels Catskills o els Berkshires. Aquests són els meus Estats Units, plenament vius en el mas interior de tot català —el meu mas de Josep Pla.
