La generació dels nostres pares ho va tenir tot promès. Fos de classe treballadora o la sempre incompresa burgesia catalana,aquella generació va viure el somni de poder ser el que volguessin gràcies a l’ordre social i polític de la postguerra europea. És cert que a l’Estat espanyol aquest sistema del benestar va arribar tard, malament i incomplet. Va arribar, tanmateix.
El símbol d’aquesta prosperitat va ser l’allau de baby boomers que van poder anar a estudiar a la universitat i que, de sobte, podien accedir a un estil i nivell de vida que els seus propis pares no havien conegut—o que els havia costat grandíssims esforços i sacrificis d’aconseguir. Possiblement, gràcies a la generació dels nostres pares, l’Estat espanyol es va poder sentit una mica més europeu i desacomplexat que de costum.
Fa unes setmanes, tot remenant entre records, vaig trobar una clau que tenia curosament enrotllat un tros de paper. En lletra de la meva àvia, s’hi pot llegir: «Clau del calaix de la botiga. Quantes angoixes vàrem passar tots tres». La clau obria i tancava el calaix del taulell de la sastreria dels meus avis, on guardaven els guanys del dia. Els sacrificis immensos que ells van haver de fer tenien un objectiu: no es tractava només de sobreviure, ans de proveir el millor bagatge per a la meva mare. Gràcies a aquests sacrificis i esforçat treball, la meva mare va poder estudiar a la universitat, a diferència de la immensa majoria de les noies del poble. No solament va ser de les primeres dones de Llagostera amb una carrera universitària, sinó la primera a obtenir un doctorat.
És evident que el sistema de la postguerra europea, del qual el franquisme se’n va beneficiar poc i tangencialment, va ser capaç de desencadenar una transformació social sense precedents. Com he escrit tantes vegades—i tot continuant el fil del meu darrer article a EL TEMPS—l’estat del benestar europeu ha estat una anomalia històrica. Els problemes han arribat quan hem pretès que l’anomalia podia ser la normalitat d’Europa—i a sobre estendre-la a la resta del món sota la idea que allò era «capitalisme», quan la postguerra europea és el capitalisme menys capitalista.
Així, els nostres pares van prometre als seus fills i les següents generacions que podrien gaudir dels mateixos beneficis i, sí, privilegis que ells havien tingut. A mesura que han anat succeint-se les generacions, s’ha vist que el sistema tenia greus problemes no solament per subsistir sinó també per mantenir el nivell de transformació social, especialment davant l’ascens neoliberal que ha anat desmuntat alguns aspectes de l’estat del benestar europeu.
La mala salut de ferro del sistema de la postguerra europea es va expressar en l’apogeu del domini americà dels anys 90, fins que els atemptats de les torres bessones del 2001 van començar a mostrar que l’expansió infinita del benestar tenia els seus límits. La gran recessió del 2008 va fer la resta. I la crisi del coronavirus amb la depressió de 2020 ha obert un nou sistema que clou la postguerra europea i el sistema creat pels guanyadors de la Segona Guerra Mundial.
Dels baby boomers van venir la generació X, la generació millennial (la meva), i ara la generació zoomer. Cada generació ha anat veient com l’arquetip dels somnis dels seus pares o avis ha anat cloent-se fins a desaparèixer. El món avui s’assembla més al 1920 que al 1960. La universitat ja no proveeix la mobilitat social promesa als nostres pares. Les carreres professionals s’han precaritzat i convertit en un espiral d’inestabilitat i de canvis constants de feina. El poder adquisitiu i salarial s’ha anat reduint d’ençà els anys 80 arreu d’Occident. Per aconseguir el que els nostres pares van tenir, les generacions més joves hem de treballar i esforçar-nos molt més. Cal lluitar contra molts d’altres elements que ells no van conèixer ni es poden imaginar. La revolució digital solament ha agreujat la crisi del sistema de postguerra. Acompanyada de la globalització neoliberal i les deslocalitzacions, s’ha destruït tota font de riquesa de les antigues nacions rectores del món.
En tot aquest nou món que s’obre, els zoomers són els que s’enduen la part més difícil. No han conegut ja el benestar del vell món post-1945 i s’enfronten als reptes d’un món de crisi, polaritzacions, misèries i sacrificis sense tenir la duresa i preparació vital dels nostres avis. La fallida generacional és completa i l’etern retorn es consuma.
