Avui fa tot just una setmana que a l’Ateneu Barcelonès s’hi presentava una plataforma ciutadana anomenada Amnistia i Llibertat. L’objectiu d’aquest col·lectiu és el de recollir suports per impulsar una llei d’amnistia que, en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, posi el comptador de la repressió a zero. Es tracta, doncs, de treure la qüestió dels jutjats i les presons i encaminar-la cap allà d’on no hauria d’haver sortit mai: el marc de la política i la discussió civilitzada, que és on els ciutadans lliures dirimeixen la manera com s’ha d’organitzar la seva societat.
En el context en el qual estem immersos gairebé pot semblar una quimera, però en el nostre entorn immediat, a l’Europa del segle XXI, hem vist com és possible tractar l’autodeterminació pels camins ordinaris de la democràcia, és a dir, amb campanyes electorals, debats públics i votacions, sense passar per la persecució ni per la coerció. Escòcia n’és l’exemple. Per tant, cal ser conscients que allò anòmal són les condemnes de fins a tretze anys per sedició i que la normalitat rau en tot el contrari.
Aquesta campanya, per més difícil que sigui que el seu objectiu d’acabar aprovant una llei d’amnistia al Congrés dels Diputats, ajuda a fer més evident encara l’excentricitat del comportament de l’Estat espanyol des d’un punt de vista democràtic. Les enquestes ens diuen que la majoria dels nostres conciutadans comparteixen aquesta manera de veure-ho. No només perquè una gran majoria de catalans hi expressa que la millor manera de resoldre la situació seria celebrant un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, sinó perquè també molt majoritàriament condemnen l’acció repressiva.
En una enquesta publicada a El Periódico de Catalunya a inicis d’octubre de l’any passat, poc abans de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, s’hi explicava que més d’un 62% dels catalans es mostraven partidaris d’indultar-los en cas de condemna, mentre que només un 27% pensaven el contrari. Això explica, entre altres coses, que el rebuig a la solució expeditiva de l’Estat espanyol va molt més enllà de les fronteres de l’independentisme i que és una causa capaç de teixir aliances àmplies. Això s’ha vist en l’acte de presentació de la plataforma Amnistia i Llibertat, en el qual hi van participar també persones de l’entorn de Podem, com la politòloga Gemma Ubasart, que en va ser la secretària general a Catalunya.
L’altra cara de la moneda és que la mateixa enquesta que ara comentàvem expressava una correlació completament inversa quan es tractava de les respostes al conjunt d’Espanya: el 62% dels espanyols creien que no havien de ser indultats, mentre que un 27% creia que sí. Així doncs, si s’arriba a la tessitura de portar la llei al parlament espanyol, s’haurà d’estar amatent al previsible comportament dels partits progressistes estatals, especialment del PSOE. Comparant els resultats per àmbits geogràfics de la mateixa enquesta, és molt probable que els votants catalans d’aquesta formació política es puguin acabar per sentir defraudats i, per tant, això ja hauria de fer reflexionar als independentistes escèptics que pensin que tot això no serveix per a res. Al cap i a la fi, encara molts catalans han votat empesos per la idea que una altra manera de fer al capdavant del govern d’Espanya era possible i són aquests els que algun dia poden acabar engruixint les files de l’independentisme.
Però no és d’indults del que parlem. Massa sovint aquesta mesura ha estat utilitzada a Espanya com una extensió més de la podridura institucional, una forma d’intercanviar favors, blanquejar excessos policials, deixar impune el terrorisme d’estat i exonerar colpistes. Encara que s’utilitzés, puntualment, d’una manera adequada, no canviaria la qüestió de fons. A diferència de l’indult, que és una gràcia exercida de dalt cap a baix i que suposa el perdó d’un infractor, l’amnistia és el reconeixement que el sistema estava viciat d’origen i que, per tant, cal esmenar-lo, deixar la pàgina en blanc i començar de nou. I, de viciat, aquest sistema, n’està.
