La fugida a les quimbambes del monarca espanyol jubilat i sospitós de greus corrupteles ha estat emparada pel govern espanyol tal com han reconegut diversos ministres: el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha deixat clar que la seguretat de Joan Carles I “concerneix a l’estat espanyol”, la qual cosa vol dir que els governants saben en tot moment on intenta escapolir-se i l’ajuden a fer-ho bé i discretament, mentre que la vicepresidenta Carmen Calvo l’ha encobert justificant que “el rei emèrit no fuig de res” i que, si de cas, la casa reial ja “prendrà les seves decisions”, tot rentant-se’n les mans.
A Catalunya, Miquel Iceta va aprofitar una entrevista a TV3 per fer una exhibició de contradiccions. Mentre es reivindicava republicà, rebutjava la possibilitat de celebrar un referèndum per discernir entre monarquia i república i assegurava que “la monarquia ha donat els millors 42 anys dels últims tres segles a Espanya”, cosa que diu molt poc a favor dels últims tres segles, la majoria dels quals, per cert, han transcorregut amb una Espanya en forma de regne. Només cal aplicar una mica de lògica –i tenir desenvolupada la memòria històrica- per veure que tal sentència lapidària no s’aguanta per enlloc.
Mentrestant, a molts votants i militants dels socialistes i de Podem els deu estar quedant cara de ximple. Diuen les enquestes que, entre els que van votar a Pedro Sánchez, el 48% són republicans, mentre que en són menys -el 41,9%- els partidaris de la monarquia. Entre els votants d’Iglesias, els republicans s’enfilen fins al 86% i ara veuen com el seu sufragi s’utilitza per organitzar la salvació d’una institució que ells repudien.
No és pas estrany que els de la bandera tricolor haguessin votat aquestes formacions polítiques perquè és aquesta la moto que els van vendre: fa tot just quatre anys, mentre l’independentisme anava guanyant terreny a marxes forçades, el PSC aprovava al seu congrés una resolució que apostava per construir una “República Federal, Democràtica i Social, que agrupi al conjunt de pobles d’Espanya”.
Dos anys abans, el diputat Pedro Sánchez afirmava en una entrevista a Televisió Espanyola que “el PSOE és republicà, però constitucional”, encara que ja se sap que després del “però” sempre ve la veritat. Si fem veure que ens creiem aquesta excusa, emprada també per negar el dret de Catalunya d’autodeterminar-se amb un referèndum, hauríem de poder reforçar la nostra credulitat amb els visibles esforços socialistes per reformar la Constitució Espanyola. Mentre no sigui així, el republicanisme socialista –i el seu federalisme, també- és similar a les meves conviccions veganes de bistec diari i a la militància abstèmia de Diego Armando Maradona.
Ja s’hi poden esforçar els de les Joventuts Socialistes a fer piulades contra l’emèrit. Les diuen ben grosses: ara un mem amb un bitllet de cinc-cents amb la cara de Joan Carles i un xoriço. Ara un títol cridaner que diu que “volem veure al xoriço de Juan Carlos a la presó”. No, no l’hi volen veure, perquè l’han ajudat a escapar-se. De fet, el mateix partit porta dècades apuntalant la monarquia, lluny de combatre-la. Els seus històrics factòtums han estat els primers paladins de la corona espanyola. La bona sintonia entre el monarca i Felipe González és llargament coneguda i encara ara el president retirat demana respecte pel “llegat històric” del Borbó des de la talaia de la seva jubilació daurada. Tot just fa quatre dies, Pérez Rubalcaba es convertia en un dels principals cortesans, exercint de conseller en el moment de l’abdicació i demorant la seva pròpia dimissió per no interferir en l’agenda de la Casa Reial.
Si els tapen les vergonyes a la corona, si els aconsellen i els raspallen, si els encobreixen i els protegeixen quan fugen, si rebutgen que es debati i que es voti sobre la forma d’estat, ves que no siguin monàrquics. I doncs, fins quan continuaran presentant-se com a republicans sense que els caigui la cara de vergonya?
