Les fronteres comencen a obrir-se amb el desconfinament, però els rebrots i el efectes de la COVID-19 continuen generant inseguretat, tant en la lliure circulació a les zones afectades com en la percepció exterior de turistes i mercats. A més, les previsions apunten que alguns Estats hauran d'afrontar una recessió econòmica superior al 10% del seu PIB estatal el 2020 (Itàlia, Espanya, Croàcia o França), i que creixeran les diferències entre els membres de la UE. De fet, el 8 de juliol s’anunciava la injecció per part d'Alemanya de 500.000 milions d'euros a les seves empreses afectades pel coronavirus a través d'ajudes d'Estat (aquesta noticia podria tenir alguna cosa a veure amb la inversió a SEAT anunciada aquests dies). Per a fer-nos una idea de la dimensió ho podem comparar amb els 1.100.000 milions d’euros del pressupost pel període 2021-2027 de la Unió Europea que s'està negociant actualment.
Sempre es vincula l'esdevenir de la Unió Europea amb Alemanya i la realitat reforça aquesta idea. A més de la preponderància econòmica, cal sumar-hi el lideratge polític, que Merkel ha encarnat en els darrers 15 anys i que en els moments de crisi com l'actual es fa sentir. A més, el proppassat 1 de juliol ha assumit la Presidència del Consell de la Unió Europea, de manera que durant els propers 6 mesos Àngela Merkel guiarà les línies de treball i la presa de decisions de la UE. En altres paraules, tindrà un paper clau a l'hora d'aprovar el pressupost de la Unió Europea i de coordinar una sortida de l'actual crisi que reforci el mercat interior i la posició d'Europa en els mercats internacionals, sobretot davant de la Xina i dels Estats Units. Uns objectius que no són ni de bon tros senzills.
Està pendent d’aconseguir un consens al Consell pel marc financer del nou període. Els Estats “frugals”, amb Països Baixos al capdavant, volen que els fons de recuperació de la covid19 siguin en forma de préstecs i no ajuts, i que vagin acompanyats de condicionants i de l'obligació d'aplicar reformes estructurals; una posició que recorda a la “troika” de la passada crisi financera i que els països del sud i més afectats per la crisi no estan disposats a acceptar d’entrada. Aquests dies Itàlia, un dels més afectats per la crisi i tradicionalment contribuïdor net a la UE, està jugant les seves cartes per a mirar de convèncer a Països Baixos, anunciant un pla de reformes estructurals pel proper setembre i un compromís de donar comptes d'on es destinaran els fons. En el que sembla que tots convenen és en la necessitat d'aconseguir un acord aquest estiu, per que es puguin aprovar ràpidament totes les normes necessàries per obrir les convocatòries als fons al 2021, i que la UE pugui aconseguir als mercats els 750.000 milions d'euros per a finançar la recuperació. D'aquí que també s'estigui demanant als països que tinguin enllestits a la tardor els Plans de recuperació per que la mobilització dels fons cap a l'economia europea sigui el més ràpida possible.
És en aquest punt on està creixent el debat a nivell europeu sobre la perspectiva regional en aquests plans de recuperació, als mecanismes de finançament i al semestre europeu. Augmenten els informes i analistes que ressalten la dimensió regional de la crisi de la COVID-19 i que consideren indispensable que la recuperació l'incorpori. A més, la pròpia Comissió planteja l'impuls de 14 ecosistemes industrials regionals d’àmbit europeu per tal de reforçar la sobirania europea al món i la capacitat de competir en els mercats internacionals.
Caldrà veure en les negociacions dels propers mesos si s'acaba reconeixent el paper de les regions en la governança de la recuperació europea i quina postura hi tindrà cada Estat i la pròpia Merkel. Mentrestant, fa bé el govern català de treballar en el Pla de recuperació amb perspectiva europea, per a preveure les inversions a fer de manera immediata i rellançar l'economia i el progrés social a Catalunya.
