La Generalitat Valenciana s’ha erigit, aquests desventurats dies de pandèmia, com un exemple de bona gestió. Hem pogut anar seguint en temps real com el País Valencià es proveïa de material sanitari noliejant directament els avions per portar-lo de la Xina. Fa pocs dies podíem llegir que havien arribat a València un parell d’aeronaus més i que les xifres del que s’ha anomenat, una mica pel·liculerament, “Operació Ruta de la Seda” sumaven un total de més de 8 milions de mascaretes, més de 5 milions de guants, més de 120.000 granotes de protecció i més de 85.000 ulleres.
En el cas de Catalunya, el dia 12 d’abril van arribar a l’aeroport del Prat sis avions procedents de la Xina i de Qatar i, segons informava Betevé, des d’aquest mateix aeroport hi han operat 37 vols amb material sanitari des de l’inici de la pesta, la gran majoria provinents de la Xina, però també amb altres procedències com ara Alemanya, els Estats Units o els Països Baixos. Des del govern català s’ha explicat que les compres s’han intentat fer sense massa publicitat, tenint en compte la política inicial del govern espanyol de requisa de material sanitari per fer-ne un racionament des del Paseo del Prado, una estratègia que va afectar governs autonòmics com el de la Junta d’Andalusia.
Una cosa i l’altra casen amb unes dades que aportava el diari ABC, segons les quals els diversos governs autonòmics han hagut d’obtenir el 90% del material sanitari pel seu compte, essent l’aportació estatal pràcticament testimonial. Això seria lògic, atès que les competències en matèria de salut els pertanyen, si no fos perquè aquestes potestats els van ser usurpades amb l’inici de l’estat d’alarma, anunciant el ministre Illa un “subministrament centralitzat” de tot el material de protecció. Per posar un exemple, en el cas de les Illes Balears l’Estat només hi ha aportat un 7,3% de les mascaretes que han necessitat, mentre que la resta les han hagut d’adquirir espavilant-se pel seu compte.
Vist tot això, és legítim preguntar-se si és que té alguna virtut la gestió centralitzada i, per tant, centralista d’una crisi d’aquesta mena. En un exercici comparatiu, Ana Carbajosa i Marc Bassetsobservaven des d’El País la manera d’escometre-ho de dos estats diferents. D’una banda Alemanya, amb un sistema federal i, de l’altra, França, amb una estructura centralista i hiperpresidencialista. Hi expliquen que “la presa de decisions polítiques i la gestió a Alemanya difereix substancialment d’altres països de l’entorn com França o Espanya. A Alemanya no s’ha declarat res similar a l’estat d’alarma i el govern central no decideix ni executa unilateralment les mesures de contenció del virus”. Cada estat federat ha pres les mesures que ha considerat pertinents, establint diversos graus de confinament, sense que s’arribés a desbordar el sistema sanitari. En el cas francès, en el qual algunes decisions s’han arribat a prendre exclusivament des de la presidència de la República, s’ha viscut escassetat de recursos. Els postulats centralistes no atenen a les necessitats de les diverses realitats, de vegades molt diferents entre si, i comporta que una mala decisió o un error tinguin repercussió en tot el territori.
L’independentisme –també el federalisme i altres fórmules partidàries d’un cert grau d’autogovern- té al davant un exemple gràfic per fer entendre que les administracions properes són molt més eficients que no pas aquelles que decreten a centenars de quilòmetres de distància. Amb la sensibilitat a flor de pell, l’efectivitat de tal raonament dependrà de si s’és capaç de desplegar-lo amb un mínim de tacte o es recorre a fórmules destraleres que provoquin rebuig i siguin vistes com electoralisme o -encara pitjor- fanatisme.
