Possiblement, un dels pocs punts d’acord entre totes les faccions ideològiques enfrontades al vell continent és que cal salvar l’ànima d’Europa de la depredació d’alguna tendència maligna o destructiva. Els uns volen salvar Europa de la xenofòbia i el racisme, incidint en el dret humà i acollint refugiats i immigrants. Els altres volen salvar Europa de la deriva burocràtica de la Unió Europea i el que consideren la dissolució de les identitats nacionals europees pel multiculturalisme. Si en alguna cosa ambdós grups coincideixen és a rebutjar l’actual situació d’Europa i a intentar de redefinir una renovada ànima per al vell continent.
Segons Enric Vila, la crisi d’Europa és de caràcter espiritual. En parlar de «crisi espiritual», no es tracta que s’hagi de creure més i millor en aquest déu o aquells déus, en la doctrina trista o el dogma alegre; Tal com explica Enric Vila al seu llibre de 2014 Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, la crisi espiritual europea forma part de la incapacitat d’Europa per defensar, reviure i reconnectar amb els valors que Europa va enarborar en els seus temps de lideratge global, avenç científic i bressol d’idees, drets i llibertats. Aquesta és la postura que defensa una important facció d’intel·lectuals i polítics europeus conservadors, liberal-conservadors i populistes. Consideren que d’ençà el 1945 Europa, devastada per les guerres mundials i el seu altíssim cost, va renunciar a fer d’Europa, es va plegar als interessos i la influència americana, i va entrar en una lenta decadència explicitada per la filosofia continental de postguerra—especialment la francesa.
A l’altre costat d’aquesta interpretació hi ha el relat d’esquerres, del progressisme i dels liberals-socials. Sobreposats a la dialèctica nacionalista pròpiament europea, abracen una certa idea cosmopolita i de solidaritat entre pobles—i classes. Independentment de si la visió sobre l’Europa actual és crítica o laudatòria, hi predomina la idea que Europa avui és millor que fa 150 anys perquè el progrés ha menat a un benestar i domini dels drets humans. De les ruïnes del 1945 l’Europa que n’hauria sorgit seria millor que l’anterior. L’existència de la Unió Europea, amb un major o menor èmfasi en els seus defectes, seria la culminació d’aquest progrés que continua inexorable. És justament la noció de progrés la que elabora una visió crítica però fonamentalment optimista i satisfactòria del continent. En aquest relat, dues nèmesi, tanmateix, conspiren i malden per fer descarrilar aquest progrés en el discurs de l’esquerra progressista: el capitalisme neoliberal i la reacció conservadora.
En política, la polarització en dues visions es fractura. Del món conservador apareix una tercera visió, la del populisme europeu. A diferència del conservadorisme i el progressisme, el populisme no té cap respecte per al procés polític, perquè el considera la causa de tots els mals a nivell continental. És justament la incapacitat d’emprendre polítiques valentes i clares el que manté Europa en una lenta decadència—avui accelerada per la crisi del coronavirus. D’aquesta incapacitat només un líder europeu sembla que se n’escapa: Angela Merkel. Conservadora, i estrictament respectuosa del procés polític, la seva capacitat de decisió és major que la dels altres líders europeus, siguin del color que siguin. Això no la salva de les ires dels populistes alemanys i europeus. Per al populisme europeu, el problema és acceptar el procés polític. Ho consideren un instrument progressista, claudicat pels conservadors. Així, les esquerres l’empren per tal d’empènyer polítiques subversives que dissolen els valors socials tradicionals cars als populistes. A banda, els conservadors són vistos com servidors fidels d’elits econòmiques extractives i de polítiques neoliberals que afecten negativament el ciutadà comú a qui apel·len els populistes. Mentrestant, el populisme malda per trobar la fórmula que li permeti de tenir l’efectivitat política esperada, tot substituint el procés polític per alguna cosa nova que, alhora, sigui operativa. És la part que Steve Bannon, amb tota la seva maquinària ben engreixada, no ha pogut resoldre en la idea de «tornar el poder al ciutadà comú».
Si bé que tant el progressisme com el conservadorisme accepten el procés polític i són víctimes de la ineficàcia sistèmica d’una democràciasense tremp, el progressisme assumeix que el procés polític ha d’incidir en la democratització que faci la política molt més participativa i propera al ciutadà comú que el populisme de Bannon capta. L’espiral d’identity-politics ha engolit, però, el progressisme. A això s’hi suma el fet que la interseccionalitat de conflictes li fa perdre focus en la resolució de la problemàtica política del moment. Quan la teoria universitària pren l’hegemonia del discurs, però no pren l’hegemonia social, el desencaix pot ser encara més acusat que amb la ineficàcia sistèmica del procés polític.
Mentre que l’esquerra oposa el «tu, tots, tothom» tant a les elits neoliberals i conservadores com als nous cabdillatges populistes, els polítics sistèmics no troben figures polítiques fortes per a un lideratge efectiu. Les lluites internes de partits, la necessitat de sacrificar el caràcter pel benestar general europeu, i la pròpia dinàmica perversa i mediocre del procés polític ho han impedit. Les figures fortes es fan excèntriques, populistes, o floreixen als marges o en el sector privat. En aquest sentit, tot plegat és l’expressió, si seguim Enric Vila, de la decadència espiritual europea. El continent ha perdut la capacitat de crear lideratge perquè ha reduït el conflicte polític al mínim, amb la convicció que reduint el conflicte i reconduint-lo dins el procés polític s’evitaria qualsevol possibilitat d’una nova guerra d’abast europeu. Amb la crisi del coronavirus, el conflicte ressorgeix: per exemple, Hongria es desplaça vers un autoritarisme populista que obre la via i model per a d’altres partits populistes en ascens. És d’hora, amb tot, per saber quina serà la via hongaresa, encara que una ullada als autors hongaresos de l’editorial alt-rightArktos proveeix algunes pistes.
Al dellà de la política, la batalla per l’ànima d’Europa s’expressa vivament en el camp del pensament i la cultura. La polarització actual entre una cultura conservadora i una cultura progressista és més acusada que mai. Amb un predomini en ambdós camps de la idea de la modernitat, el progressisme valora la cultura en tant que expressió, mentre que el conservadorisme la valora en tant que utilitat i, en menor mesura, en tant que talent i mestratge. El populisme encara no ha descobert què és la cultura i s’enroca en tòpics al voltant d’una idea reaccionària de l’art i de la creació artística—mentre que a nivell de pensament pot invocar des de De Maistre a Alfred Rosenberg i pensar que tot plegat té un mínim de coherència. És especialment sorprenent de constatar la pluralitat d’escoles de pensament autoritàries, totalitàries, reaccionàries que poden conviure sota el paraigües populista de l’alt-right. Al camp conservador, les coses tampoc no són millors. Hereus d’una barreja de Goldwater, Thatcher i austríacs, els neoliberals i els conservadors à laRoger Scruton han de conviure per fer front a l’amenaça del colorista i hiperteòric activisme progressista europeu. Ningú recorda ja la democràcia cristiana que va forjar la postguerra europea.
Fornits de vell comunisme, nou comunisme, progres liberals i l’amalgama de lectors del diari Ara, l’optimisme per progrés i drets humans relliga el grup progressista heterogeni però de funcionament intel·lectual implacable. Hegemònic d’ençà el 1945, la innovació i l’expressivitat emocional preval sobre qualsevol idea tradicional o de mestratge tècnic complex. Disposats a superar i a ser millors que Adorno o Horkheimer, no van més enllà de ser un Derrida-menú-infantil que a penes han après quatre frases pomposes per ser jurat d’un concurs Forti de miss feminista vés-a-saber-Steven. La cultura progre s’ha convertit en l’oposat especular de la cultura conservadora. En la seva ridícula mediocritat compartida, l’abús de cites polsoses contraresta la buidor existencial de l’absent i anorreada tradició creativa europea—que ara s’ha externalitzat a la Xina o, amb una mica de sort, als Estats Units. Com més alta és l’adjectivació, més intensa és la mediocritat i més elevada l’absència de talent i tècnica.
El colorisme d’uns i altres a les xarxes socials accentua la malura de l’ànima europea, que sempre havia tendit a un ascetisme i pietisme de vernís cristià. L’exhibicionisme era privatiu de les vedettes de les fórmules per fer créixer el cabell; ara el mercat de la cultura europea de masses, del 1968 a les orgies high tories de Londres, parteix de la idea que il faut épater i convertir-ho en una samarreta enginyosa per al requerit marxandatge. En aquest sentit, la intersecció entre capital i cultura ha generat gran part d’aquesta necessitat per a l’exhibició i la cocaïna de la vanitat en forma de presentacions, inauguracions, taules rodones, conferències i altres reïficacions dels temps on moure una cella és una oportunitat per fer publicitat d’alguna cosa—o l’expressió de l’agitprop culturalment més avançat i més buit i mediocre del planeta.
En darrer terme, la batalla per l’ànima europea no és solament política i cultural: és també en la identitat. El cosmopolitisme s’enfronta al nacionalisme en auge. Els qui rebutgen tota identitat nacional (però abracen entusiastament l’identity-politics) són el pol oposat dels qui posen la identitat nacional al centre de tot, especialment del que significa ser europeu. Catalunya, en aquest cas, és l’anomalia. El combat entre dos nacionalismes, el català i l’espanyol, redistribueix els cosmopolites en ambdós bàndols. Es fa més difícil d’observar com els apàtrides voluntaris erosionen la idea de la nació alhora que erosionen la idea de la Unió Europea pel fet que la converteixen en una mena de substitutiu cosmopolita de la nació rebutjada. A la reacció oposada, el nacionalisme es torna més agressiu i localista mentre que l’alt-right reivindica una supraidentitat europea (i blanca) que serveixi de motor i sosteniment nacionalista a les identitats nacionals europees.
La crisi del coronavirus accentuarà i accelerarà la decadència d’Europa. La cerca de la seva ànima i la redescoberta de l’espiritualitat seran més llunyanes. El combat ideològic, unes culture wars a l’americana i la polarització política amb l’ascens dels populismes ens aproparan més a la guerra dels 30 anys més que no pas a les dates fundadores de la crisi europea, és a dir, al 1914. Venen temps convulsos. És possible que de tot plegat en surti la renovatio esperada després d’un segle que ja no ha estat el d’Europa, més enllà de ser, paradoxalment, l’etapa de més benestar de la història europea.