Taleb, a més de ser fill de casa bona, amb avi ministre, va néixer en un país de sort molt trista (Líban) i, a més de filòsof que va per lliure, va ser un exitós especulador en borsa a Londres, amb empresa pròpia. No és un currículum acadèmic ortodox, però precisament per això resulta interessant. Especular pot semblar poc decent però obliga a ser mentalment molt àgil i a jugar a la contra per aconseguir guanys. En definitiva, fa pensar molt. Els qui per professió ens hem dedicat alguna vegada a explicar ètica aplicada a economistes (la Universitat de Girona ofereix un grau de Filosofia i Economia amb molt d’èxit) sabem que la lògica econòmica no és cap broma. Només cal remetre’s als antecedents. La història de la filosofia començà amb Tales, que es dedicava a especular amb oli en temps tan llunyans com el segle VII abans de Crist. El pare dels cínics, Diògenes de Sínope, era falsificador de moneda, raó per la qual es va haver d’exiliar a Atenes. Sèneca era molt estoic però prestava diners amb usura i Voltaire, per posar exemple, també s’havia dedicat a negocis bruts en les borses d’Amsterdam i de Londres. Especular és una labor més complexa i filosòfica del que sembla.
L’interès del llibre de Taleb no rau en l’originalitat de les seves idees. Popper i Russell van elaborar dues metàfores amb animalets per explicar la importància central de les coses improbables. Després les explicarem, si el lector té paciència. Però l’estil del llibre és àgil: l’autor diu que ha volgut fer una “meditació impulsiva” i és nota. En resum, la idea central és que el món com més planificat està menys previsible es torna. En les seves paraules el llibre “es basa en l’estructura d’allò aleatori en la realitat empírica”. Si la bona teoria té com a objecte evitar la incertesa i fer previsible el món, la realitat, en canvi, s’entesta a ser grollerament imprevisible. Allò extrem, allò desconegut i allò molt improbable apareixen un dia, no se sap ni com. Un gra de sorra i una mica de brutícia fan malbé el superordinador. “Un Cigne Negre”, sortit del no res – escriu Taleb – converteix el cel en un infern” (p. 47). Néixer al Líban, que temps era temps fou la Suïssa del Mitjà Orient i on avui la vida no val ni cinc, ajuda a entendre que la realitat sempre és molt més complicada que qualsevol teoria que es pugui fer sobre la realitat. Per molt racional i pautada que sembli la vida (oi enyorat Jordi Pujol?) els monstres peluts (i depilats) de repent poden prendre vida. Que ens ho diguin a nosaltres, que hem conegut Inés Arrimadas!
La pandèmia –i la complicada sortida que s’albira!– ens hauria d’ajudar a reflexionar sobre el paper de l’irracional i l’atzarós en les nostres vides. Podem estar segurs que ens equivoquem i que ens equivocarem tots i tothom en molts moments de la nostra vida. El problema és que no sabem on ni quan. Però si una cosa és segura, és que tots els errors tenen conseqüències. I davant els errors serveix de ben poc “ser conscients del problema”, perquè l’importat és saber com resoldre’l abans que un error esdevingui una bola de neu bruta que t’arrossega pendent avall. Voler reduir el món a teories serveix de poc sense una actitud escèptica de fons que ens permeti problematitzar les obvietats. Diguem-ho d’aquesta manera: una teoria és com una clau. Però no és segur que existeixi la clau que obre tots els panys.
Seguint la metàfora de Taleb és com si al món hi hagués dos països: Mediocristan, on tot està pautat i hem de suportar la pressió del col·lectiu, i Extremistan on estem sotmesos a la teoria “del singular, l’accidental, l’imprevist i el que ningú ens havia dit” (p. 83). Expliqueu-li a Artur Mas, educat a la molt mesocràtica i disciplinada escola Aula, que un dia apareixeria la CUP (que ell mateix va péixer per aturar Esquerra Republicana, segons diuen males llengües) i que acabaria escrivint les memòries per a Editorial Columna del grup Planeta. Mediocristan és un país molt endreçat, on la gent es dutxa cada dia –o com a mínim prou sovint– però té poca cosa a fer davant els atzars rúfols de la història.
La ment humana pateix tres trastorns cognitius que Taleb anomena “el tercet de l’opacitat”. El primer és la il·lusió de comprendre, de creure que podem abolir l’atzar a través de la racionalitat. El segon és la “distorsió retrospectiva” que ens duu a pensar que es podran aplicar en el present les respostes que van servir-nos en el passat. I el tercer és sobrevalorar els fets, sense adonar-nos que entendre els fets significa situar-los en una història, sempre falsa, òbviament, però funcional.
Ningú hauria sabut que hi ha cignes negres si els anglesos no haguessin explorat Austràlia al segle XIX i la pandèmia del 2020 no hauria existit sense avions, globalització i fàbriques xineses que actuen com a monopolis econòmics gràcies a curioses lleis internacionals. Però ningú esperava que Jesucrist naixés en un pessebre i ja ho veieu! On menys s’espera... salta la llebre! En matèria de metàfores animals ningú ha estat tan clar (i tan bèstia!) com Bertrand Russell, que per cert, aquest mes d’abril ha fet cent anys de la seva visita a Barcelona i a Mallorca. Explica Russell que hi havia un gall dindi que cada dia era alimentat dues vegades per una pagesa a hores fixes. Van passar una setmana, un mes i molts mesos... i sempre li arribava el menjar a la mateixa hora. El gall dindi va imaginar-se que podia establir una llei científica amb tots els ets i uts: “aquí es menja dos cops al dia”... i es va arribar a creure (santa ingenuïtat) que la mestressa era molt bona dona. Fins que la vigília de Nadal, la mestressa per comptes de donar-li el pinso li va tallar el coll. Vet aquí el que passa a la gent que s’equivoca creient que el món està ben endreçat. Però Russell tal vegada no la va encertar del tot. El conte del gall dindi potser no acaba aquí. Vagi vostè a saber si el gall dindi no amagava algun coronavirus en la carn tendra. La continuació del conte que la faci Stephen King.