Criteris i anàlisis de J. V. Foix

El lector trobarà en aquest llibre, setanta-sis dels molts articles, conferències i pròlegs que Foix publicà entre 1921 i 1975, cinquanta dels quals estan dedicats a escriptors ―de Ramon Llull a Josep Pla― i vint-i-sis a artistes ―de Goya a Miró.

Un primer atractiu d’aquest textos és el de constatar la plèiade d’escriptors i artistes excepcionals ―contemporanis, gairebé tots― dels que parla Foix amb una sorprenent precisió, la qual cosa li suposarà al lector rebre tot un màster sobre la cultura catalana d’aquells dies. Rigorós i estimulant. Un segon atractiu d’aquets textos ―el més important― és el de constatar els criteris de Foix per jutjar l’obra d’artistes molt diferents, procedents a més de contextos socials i estètics molt diversos. No està a favor o en contra de les escoles artístiques sinó que, simplement, mira les obres i llegeix els llibres. Després en parla. 

Hi ha, en Foix, dues actituds prèvies i constants: el catalanisme i el que en  podríem dir la responsabilitat ―social, cultural― amb què valorava les obres. Un bon exemple d’això és que, gairebé sempre, insereix les obres en l’evolució ―el progrés, afirma sempre― de la cultura catalana des de la Renaixença. Un progrés que, pel que fa a la literatura, ell veu marcat per unes fites que «representen el triomf literari de la llengua catalana i la immortalitat de la nostra cultura: Llull, Verdaguer, Fabra i Carner». Inequívoc, com sempre.

Sobre el primer aspecte ―el patriòtic― Foix es mostra, sempre, a favor d’un pancatalanisme indeclinable. I subratlla el seu catalanisme amb comentaris com el que atribueix al Pare Miquel d’Esplugues: «De la Roma antigaCatalunya n’ha assimilat la llibertat i el seny, l’afecció per la indústria i el treball [...] L’espanya castellana n’ha heretat només l’afecció per les armes i l’aversió pel treball». Exagera una mica, és clar, però l’orientació és clara. Tanmateix, Foix no escriu per divulgar aquestes dues idees ―de fet, una― però aquestes conviccions són l’arrel dels seus interessos culturals.

 Sobre les seves valoracions estètiques, cal destacar, em sembla, algunes coses: primer, que ni evita les divergències ni dissimula les preferències. Fa constar, per exemple, que «no sóc lul·lista», o que «estimem l’obra d’En Verdaguer en la proporció i en la mesura que exigeix l’honestedat crítica i no recomanaríem pas el seu mestratge literari sense reserves», o sobre el seu estimat Maragall puntualitza que «érem lluny del seu optimisme pairal [...] i més lluny encara del seu concepte de poesia», i sobre Sagarra ―«rodejat de rics de trinca, putangues i futbolistes»― diu que entenia que «entre torrada i torrada amb caviar i glops de cervesa negra alemanya[...] em volgués fer comprendre que ja sabia que els seus versos no eren del meu gust» (159). Però paral·lelament a això els seus elogis de Verdaguer, Maragall, Sagarra i de molts d’altres són evidents, generosos i precisos amb una especial debilitat, naturalment, per l’obra de Carner, de Riba i de Pla.

Amb l’avantguarda reacciona d’una manera similar. La seva definició és impecable: «L’avantguarda, en les lletres i en les arts, és sempre una reacció en front de tota davallada al lloc comú, a l’acadèmia o a la barbàrie». Però sap també que la innovació, per ella mateixa, no garanteix la qualitat com creuen aquells per als quals un tret avantguardista «pel simple fet de la novetat, té validesa pròpia» i aquells als quals «se’ls afluixen les cames si algú els diu que no estan al dia». Ell mateix sintetitzava la seva actitud quan, en la conferència que feu a l’Institut d’Estudis Catalans (1961) parlava «del meu eclecticisme alliberat de compromisos de secta i la meva atenció envers l'activitat d'altri.»  Justament això és el que va fer.

En el recull hi ha també articles més convencionals ―necrològiques, pròlegs previsibles, amables qualificacions adreçades a un amic― però si el llibre té interès és perquè la majoria dels textos són intel·ligents i sensibles a la forma artística i al que expressa. Només cal observar com analitza la prosa de Josep Pla, tanmateix tan diferent d’ell, en la qual sap trobar-hi la novetat reveladora. Escriu: Pla ―«ull de perdiu, orella de llebre»― «s’esforça a expressar-se amb el vocabulari d’ús, útil i gairebé popular», [però] tot d’una [...] us sorprèn amb un mot, rar per la seva situació en el text, extraordinari per la seva qualitat d’expressió i, malgrat tot, imprescindible». No es podia definir millor l’adjectivació planiana. I en aquests articles el lector hi trobarà també, de tant en tant, el regal d’alguna expressió que sembla extreta d’un poema.  

Aquest llibre reedita, bàsicament, els articles de Foix publicats el 1990 al volum IV de les Obres completes enriquit amb tres articles (J.V. Foix, Robert Gerhard i Joan Miró) sobre el comú projecte d’un ballet (Ariel). La reedició s’incorpora a la col·lecció de textos de Foix coeditada per Edicions 62 i la Fundació Foix que dirigeix Jordi Madern.  Són textos d’un notable interès que ara es poden llegir introduïts i endreçats per Jordi Cornudella. L’única dificultat d’aquets textos rau és un estil artificiós ―mèrit i muralla, alhora― que inclou «inversions lèxiques, anacoluts» etc. que fan un punt àrdua la lectura.