Deixar de pagar els lloguers per fer front a l'emergència social que es deriva de la Covid-19. Aquesta és la mesura que ha dut a les organitzacions pel dret a l'habitatge de Catalunya i Mallorca a impulsar la vaga de llogaters que començarà el pròxim dia 1 d'abril. Des dels diferents espais activistes s'exigeix que el Govern de l'Estat espanyol decreti una moratòria dels lloguers en vistes que moltes persones han vist afectats els seus ingressos amb l'aturada de l'economia.
Si la pandèmia és global, aquesta resposta des dels moviments socials també pren aquest caràcter. Així doncs, ciutats com Madrid, Londres o diverses capitals dels Estats Units també viuran aturades d'aquesta mena.
La convocatòria, a més, arriba en un moment de repunt del moviment per l'habitatge al territori principatí. L'auge dels sindicats d'habitatge, el Sindicat de Llogateres i les PAH arreu del territori, després d'uns anys de desorientació, va ser palpable en Primer Congrés d'Habitatge de Catalunya que es va celebrar el passat mes de novembre a Barcelona. D'allà en van sortir unes línies d'acció conjuntes que permeten entendre perquè ara el moviment es veu amb forces de llançar-se a una acció d'aquesta magnitud i risc.
Tot i ser una forma de confrontació social innovadora en l'actual context català, no és menys cert que l'any 1931 la ciutat de Barcelona va viure una de les vagues de lloguers més massives de la història. De fet, al llarg del segle XIX, n'hi va haver arreu del planeta. També a les portes de la tercera dècada del segle XXI, ciutats com Los Angeles (Estat Units) i Toronto (Canadà) van viure les seves pròpies vagues de llogaters. És en aquestes experiències on s'agafen les actuals convocatòries que criden a deixar de pagar els arrendaments per tal d'aconseguir una moratòria estatal i a buscar solucions habitacionals per aquelles persones en situació de sensellarisme.
A partir del llibret 'Huelga de los alquileres' elaborat per l'Editorial Segadores i Bauma Talleres Gráficos amb motiu de la convocatòria de vaga, repassem cinc precedents històrics que han acabat en èxit dels interessos dels llogaters.
1. Roscommon (1901)
El novembre de 1901 els habitants de les finques del baró De Freyne, un dels grans propietaris de la comarca de Roscommon a Irlanda, van decidir deixar de pagar els lloguers. Una forta tempesta havia fet malbé bona part de les collites. Això va provocar, també, un augment dels preus del pinso i, en conseqüència, les famílies van veure com se'ls acumulaven els deutes o eren víctimes de desnonaments. Davant d'això, van demanar una rebaixa dels lloguers que va ser negada. Agreujat tot plegat per les males condicions dels inquilins, "en condició gairebé de serfs", de la finca en relació amb les finques veïnes, tot plegat va derivar en una organització clandestina que donaria el tret de sortida a la vaga. Després de més d'un any de lluita, disturbis i que la protesta s'estengués a altres finques, el 1903 el Parlament anglès va aprovar "una reforma agrària extensa, posant fi al sistema de finques".
2. Manhatan (1907)
Els lloguers de la ciutat de Nova York van pujar més d'un terç entre 1905 i 1907. Davant l'anunci d'un nou increment, "Pauline Newman, una treballadora de vint anys, immigrant jueva i socialista, va prendre la iniciativa i va convèncer altres 400 obreres joves per donar suport a una convocatòria de vaga de lloguers". Fins a deu mil famílies van arribar a secundar la vaga que va aconseguir una reducció del 20% dels preus. "L'experiència va impulsar uns quants anys de lluita veïnal i un eventual control estatal sobre els lloguers", explica el llibret.
3. Glasgow (1915)
L'any 1915 es va declarar una pujada del 25% dels lloguers a la segona ciutat d'Escòcia. En ple context de crisi per la Primera Guerra Mundial, el cop va provocar que les "dones pobres del sud del barri de Govan convoquessin una assemblea el 16 de febrer". D'allà en va sorgir la South Govan Women's Housing Association i es va acordar deixar de pagar l'augment del lloguer. Al juny havien guanyat la cancel·lació de la pujada dels lloguers. Va ser la guspira que va escampar la vaga a tota la ciutat liderada pel conegut com Exèrcit de la Sra Barbour, en referència a una treballadora de Govan, Mary Barbour. Després de setmanes de protestes, en conjunció amb el món laboral, els sindicats van amenaçar amb una vaga a les fàbriques d'armament. A finals d'any s'havien cancel·lat totes les "accions punitives contra les vaguistes, una congelació dels lloguers en els preus anteriors a la guerra i la primera llei de regulació de lloguers del Regne Unit".
3. Johannesburgo (anys 1986)
El barri de Soweto de la capital sud-africana va ser un d'aquells on els anys final de l'Aparheid van anar acompanyats d'una "situació de pobresa i exclusió social extrema", explica el llibret. L'any 1986 va circular la informació que es volia fer un augment dels lloguers. Aquest fet va provocar que milers de persones deixessin de pagar-los. "A finals d'agost, la policia va disparar una multitud que resistia un desallotjament, assassinant més de 20 persones". Tot plegat , va derivar en un augment de les vagues i més de dos anys de protestes i impagaments de lloguers. El desembre de 1989 es van cancel·lar tots els lloguers endarrerits, es va posar fi als desallotjaments i "com a mínim en 50.000 casos es va cedir la propietat de les cases als inquilins".
4. Los Angeles (2017)
L'any 2017 l'estratègia de la vaga de lloguers va obtenir una petita victòria a la ciutat nord-americana de Los Angeles. Un propietari va decidir apujar els preus del lloguer entre un 60 i un 80% en un bloc del barri de Boyle Heights amb voluntat de substituir els llogaters per poder obtenir-ne més beneficis. "La meitat de les inquilines van formar una coalició immediatament -fins i tot aquelles no afectades directament per la pujada de lloguers- i exigeixen dialogar", recull el text. Davant la petició de dialogar de forma individualitzada, els llogaters exigeixen fer-ho de forma col·lectiva i convoquen la vaga de lloguers. Nou mesos després, van aconseguir que el lloguer augmentés el 14%, un contracte de tres anys "poc comú als EUA" i el dret a negociar col·lectivament vençut el termini.
5. Toronto (2017)
El barri de Parkdale de la ciutat canadenca "vivia un procés ràpid de gentrificació". En aquest context, 300 inquilines d'alguns edificis de l'empresa MetCap, especialitzada en lloguers, van decidir anar la vaga. A través de Parkdale Organize, es va vertebrar una lluita de tres mesos que aconseguiria aturar la pujada dels lloguers. L'èxit va fer que l'experiència es repliqués en d'altres blocs i que, en l'actualitat, el moviment per l'habitatge de Toronto es plantegi una nova aturada del pagament de lloguers.
El precedent català
Acabada la dictadura de Miguel Primo de Rivera, Barcelona va viure l'any 1931 una de les grans vagues de lloguers de la història. "S'havia convertit en la ciutat més cara d'Europa, el lloguer suposava del 30 al 40% dels sous", explica el llibre. El mes d'abril, la vaga va esclatar per reivindicar una rebaixa del 40% dels preus dels lloguers. Hi va haver una llarga confrontació, amb un paper importat del Comitè de Defensa Econòmica impulsat pel Sindicat de Construcció de la CNT. Les accions per aturar els desnonaments i per reocupar els pisos desnonats van acabar amb la policia "llançant els mobles per les finestres, o destrossant-los, farts que els tornessin a pujar als habitatges reocupats", explica el llibre de l'Editorial Segadores. La vaga va ser durament reprimida pel Govern de la República. En un article publicat al diari El País en motiu del llibre La huelga de alquileres y el comité de defensa económica (El Lokal del Raval) s'explica que, malgrat la repressió i que el CDE fos declarat organització criminal, "d'una banda deixar de pagar uns mesos va ser un alleugeriment per les famílies afectades i moltes van pactar rebaixes amb els propietaris. Durant la vaga, la Cambra de la Propietat també va intentar una rebaixa fiscal i a impulsar una 'assegurança de la renta dels pisos desllogats'".