Després de la crisi del Covid-19 hem d'esperar una crisi econòmica?
El virus, per si sol, no pot ser causa d'una crisi econòmica. Una crisi és bastant més que el xoc del coronavirus i totes les mesures que s'apliquen per aturar el ritme de propagació. Significarà que s'aturarà el flux monetari: les empreses deixaran de pagar, les famílies deixaran de cobrar i no podran pagar... Això, si no hi hagués problemes de fons, es podria recuperar una vegada s'acabessin totes les mesures associades al confinament. El problema és que el coronavirus pot fer de detonant en un sistema que estava en un moment de feblesa conjuntural, però també estructural.
Què vol dir amb això?
És el sistema mateix, que pel seu mateix funcionament i les seves lleis, acumula en totes les fases d'expansió, diferents graus d'inestabilitat. Això fa que a la que s'acaba el cicle, un cop s'esgota, una petita guspira ho pot fer saltar pels aires. És gros parlar de tot el que implica l'economia internacional. Un simple virus que aturi el flux monetari no considero que pugui ser causa única d'una crisi. La gravetat del tema no és el dany concret que pugui causar l'epidèmia. Sinó que pugui ser un factor d'acceleració o detonant, tenint en compte la resta d'elements que feia temps que ja fallaven, abans, fins i tot, que es detectés el primer cas de Covid-19 a la Xina.
Per exemple?
Hi ha hagut bastants actors, i fins i tot agències internacionals, que feia bastant temps que apuntaven que s'intuia certa desacceleració en el conjunt de l'economia internacional. Amb el coronavirus, la producció disminuirà, es desarticularan els canals d'abastiment i podria ser que es produïssin algunes carències en el comerç internacional. Això, no és un problema en si mateix si no existís abans una crisi de rendibilitat. La taxa de guany, abans que hi hagués el primer brot de coronavirus, ja era bastant baixa. De fet, sembla que no acaba d'aixecar cap des de fa cinquanta anys. Si disminueix la producció i hi ha aquesta crisi empresarial, pot ser que augmenti el deute. Un deute que, a nivell global i de les famílies, ja està molt pels núvols. Hi ha un nivell d'endeutament, actualment, molt molt alt. Si s'atura el flux monetari, hi poden haver impagaments. En tot aquest context, amb la crisi de rendibilitat i el xoc del coronavirus, s'hi pot afegir una crisi de liquiditat que suposi un enfonsament borsari, com ja veiem que hi està havent.
Què vol dir amb crisi de liquiditat?
Que als mercats financers la gent deixa de voler comprar i vendre. Bé, deixa de voler comprar i llavors tampoc es pot vendre. Als mercats financers, en darrera instància, el que s'hi va a buscar és endeutament. Llavors, l'enginyeria financera ja s'encarrega de generar altres productes. En definitiva, però, es deriven del producte financer per exel·lència: el crèdit. Estem parlant d'empreses que necessitaran endeutar-se més per poder fer front als deutes. És un bucle que es va fent. La fallida del sistema financer, com a conseqüència de tota aquesta debilitat estructural, faria que s'amplifiqués tot el que ja he comentat abans. És una roda.
El coronavirus faria més d'adob...
Estem en un context de debilitat de l'economia mundial. És ara, però té unes arrels històriques. Cal entendre-ho dins el desenvolupament històric del sistema capitalista. Hi ha dificultats per obtenir una taxa de guany acceptable des de 1970. Aquesta taxa de guany es busca al sistema financer. Aquest es desregula per permetre trobar allà aquesta taxa de guany i això fa que el sistema sigui molt més inestable. En aquest context, el xoc que representa el coronavirus, que no es pot menystenir, no provocaria una crisi si no fos perquè ja hi ha uns problemes que venen d'abans per uns problemes conjunturals i per la mateixa dinàmica que té el mode de producció capitalista.
Què ens pot explicar d'aquest mode de producció capitalista la manera com els estats estan gestionant la crisi del coronavirus.
És complicat. Veiem, aparentment, diversos tipus d'actuació. La via xinesa en un extrem i la de Boris Johnson a l'altra. Si no es prenen mesures, no es produeix el confinament i l'aturada que se'n deriva, l'expansió de la crisi és gairebé segura. L'expectativa d'aquesta crisi paralitzaria l'activitat a través del desplomament dels mercats per aquest canvi d'expectatives. Però, és que la quarantena i el confinament també frenaran sense cap remei. És complicat. Hi ha poca sortida per la situació en què estem. Hi ha poca sortida, perquè quan s'arriba al coronavirus ja s'està malament. Per això insisteixo molt en què les crisis sempre tenen bastants factors i que, tot aquests factors, no sempre es trobem a la superfície. El 2008 no és que caigui Lehman Brothers, és que hi ha una crisi de la taxa de guany que ha fet que l'economia se sobreendeutés. Aquesta caiguda en un moment de problema de liquiditat total als mercats financers, fa que es produeixin caigudes en cadena i augmenti l'atur. Això ho empitjora tot. En aquest cas, igual. No és que el coronavirus faci caure les borses. Les borses, per si soles, poc ens diuen És tot el que precipita i ho fa perquè el que entranya és un sistema amb moltes dificultats per créixer des de fa anys. El creixement, per més que a la borsa s'hi puguin trobar altes rendibilitats, respon a allò que podem tocar, al capital físic, no al capital fictici. Veig que no hi ha sortida. És un cas molt clar de fer malabars entre dues vies. Si no ho freno, les conseqüències seran devastadores, si ho freno, també. Això il·lustra les contradiccions intrínseques del mode de producció capitalista. Ens porta a aquests atzucacs.
Com valora les mesures econòmiques que s'estan aplicant per fer front a l'aturada pel covid-19 a l'Estat espanyol?
Estan fent molts discursos on s'avisa i adverteix que faran x o y. No acabo de tenir molt clar en què consistirà l'hipotètic pla de xoc. A nivell general, quan Pedro Sánchez parlava de l'estat d'alarma, va parlar de treballadors i empreses. En clau d'unitat nacional, com si no hi hagués cap tipus de diferència segons classes social o lloc que s'ocupa al sistema de producció. Ajudar empreses no sempre vol dir ajudar als treballadors. Ajudar als autònoms vol dir perjudicar a la banca. Els interessos dels treballadors, dels autònoms i els petits empresaris són irreconciliables amb els de la banca o els grans capitals. Aquí és on es veuen les conseqüències de no tenir sectors estratègics nacionalitzat. A França s'han suspès [per a les PIMES] el pagament de la llum i el gas. Allà, bona part d'aquestes empreses encara són públiques i no estan privatitzades com ho estan aquí des de l'època d'Aznar. La qüestió és política també. És cert que Brussel·les ha dit que serà més laxa amb el deute. Però, hi ha la voluntat per part de l'Estat espanyol de permetre a les autonomies una despesa per afavorir una part de la societat que té uns interessos contraris a l'IBEX35? Si el confinament no és més estricte, és perquè s'ha cedit als interessos de certes empreses i no als interessos conjunts de la gran majoria de la població, que és la salut pública. A jutjar per la trajectòria recent del Govern català i del de l'Estat espanyol no existeix la voluntat política. O no en la magnitud que exigiria respondre a les necessitat que es derivaran d'aquesta crisi per les classes populars. També dubto de fins a quin punt hi ha propaganda o no. Dubto que estiguin segurs del que faran o no. Tot i així, em mantinc en que la majoria del que s'ha dit desde el PSOE, però sobretot desde Podemos, és propaganda política. El mantra de que és una resposta radicalment diferent a la que es va donar al 2008 frega la mentida.
La quantitat avalada per l'Estat es inferior a la de la crisis bancaria, i la despesa real compromesa només és de 17.000 milions d'euros. No és un 20% del PIB doncs, sinó un 1,37% del PIB. De fet, el pressupost consolidat del 2019 va ser de 472.660 mil milions d'euros. O sigui que només és un 3,6% del pressupost total de l'any passat. Si es compara amb la despesa en deute públic la cosa és encara més bèstia. El 2018 es van pagar 31.547 milions d'euros només en interessos de deute públic, el doble de la despesa que s'està realment plantejant.
Pablo Iglesias va dir dijous passat que "aquesta setmana marca un punt d'inflexió, Europa ha deixat enrere els dogmes de l'austeritat". Ho comparteix?
Cal tenir en compte les dosis de propaganda. Podemos va subjugar tota la seva estratègia a arribar al govern i fer el contrari del que es va fer l'any 2012. Ha de justificar-se. La palanca de la política fiscal no s'usava des de la crisi financera (2008), això és un fet. Es va imposar l'austeritat com a resposta. Però abans s'havia usat també. El Plan E és un exemple. És cert, des de que es va imposar l'ajustament clàssic fonsmonetarista (l'austeritat) com a resposta a la crisis del deute, prioritzant donar resposta satisfactòria als creditors (sobretot la banca alemanya), que no s'anunciaven despeses públiques com les que s'estan anunciant ara. Però bé, tot el que ha dit la Comissió Europea és que serà més laxa i comprensiva amb els dèficits, res més. I sobretot, cal tenir en compte l'estat d'excepció. Deixar enrere el dogma de l'austeritat vol dir més coses i vol dir deixar-la enrere no només en temps de crisis. Rescatar els bancs tampoc és austeritat, perquè exigeix (i va exigir) una despesa pública brutal. Deixar enrere l'austeritat és que d'ara en endavant els pressupostos no estiguin subjugats (ni és faci gala, com si d'una virtut es tractés) al dèficit zero, i que això respongui a despesa social. El que està passant aquests dies, amb xifres a la mà i amb el que t'estic dient, dista molt del que cal entendre com a "deixar enrere el dogma de l'austeritat".
El que diu que farà el BCE, comprar bons públics i privats, és xutar la pilota endavant. Està mirant d'evitar que el COVID19 sigui el detonant de l'inevitable. Però això empitjorarà encara més els nivells d'endeutament de les famílies i empreses (i Estats), i ja està pels aires a nivell mundial actualment. La política expansiva ja fa temps que la porta a terme el BCE. Els tipus d'interès estan a 0% des de fa 4 anys, ja. No és res nou, no existeix un canvi en el fons de política que justifiqui afirmar de forma categòrica que avui s'ha deixat enrere l'austeritat, només en les formes.
En sabem alguna cosa de la crisi que pot venir?
La crisi que se'n pot desenvolupar podria ser més gran que la del 2008. El sistema financer està totalment interconnectat i globalitzat. Si s'assequen els mercats financers, ho fan aquí i a tot el món. El 2008 els ajustos van venir per part de les classes populars. La crisi la va pagar la classe treballadora. Hi ha poc marge de maniobra ara. La desigualtat ha empitjorat. L'ajustament posterior a la crisi del 2008 té afectes en el consum i la inversió. Encara més en la inversió productiva. Això és necessari per reactivar l'economia. No es pot salvar l'economia i apartar els pobres que moren de gana. La desigualtat també té un límit, econòmic, però també pau social. Fins on pot aguantar la classes treballadora? Per mi, el context constata la inestabilitat intrínseca del sistema financer, que ens està portant de crisi en crisi. En el mode de producció capitalista no mana la racionalitat. S'haurien de regular els mercats financers i trobar una sortida que no es carregués sobre les classes populars. En vistes, també, a fer créixer l'economia. Què passa, que si el sistema capitalista es basa en obtenir rendibilitats i és l'objectiu que regeix l'economia mundial, per què renunciar-hi? L'economia és molt racional, el tema és a qui respon la raó. Respon a la màxima rendibilitat, no a la cobertura de les necessitats materials de la població. Des d'aquesta perspectiva, perquè renunciar a malgastar els recursos del planeta? S'ha sortit de moltes crisis trobant noves fonts d'energia. Però, ara, molta gent ho diu, ens trobem a les portes d'una crisi ecològica. El sistema capitalista no compatible amb una dinàmica sostenible a llarg termini. I, quan dic sostenible, no parlo de green. Dic que es pugui sostenir. La competència capitalista, que regeix la dinàmica d'acumulació mundial, no permet la racionalitat col·lectiva. Les inversions que donarien camp per créixer, només ofereixen guanys a llarg termini.
Les inversions que ofereixen guanys a llarg termini sempre les fa l'Estat. El capital privat no està disposat a fer-les. És el que passa amb les elèctriques, per exemple. Quan allò és rentable, es privatitzen. El curt termini sempre preval. Per això veig tant complicat que hi hagi sortida i es pugui trobar espai per polítiques amb cert consens social que ens puguin treure de la crisi. Potser es podrien fer noves sortides endavant, com les del 2008. Però, fins a quin punt podrà aguantar? El curt termini preval, encara que porti a l'abisme. Són les lleis del capitalisme. És socialisme o barbàrie. Un informe del banc d'Espanya de l'any passat demostrava que l'estalvi agregat de les famílies de l'estat està sota mínims. Com farem front a aquesta crisi? A més, hi ha una cosa respecte el 2008 que el coronavirus agraeuja. Quan hi ha el tancament de Lehman Brothers, el tancament d'empreses és gradual i les famílies que tenien un patrimoni que ja no tenen, hi poden fer front de forma escalonada. Si el crash és més radical, com sembla que passarà, per mi està complicat.