Durant les últimes festes de Nadal, Francesc Sellés es queixava d’un malestar que s’intensificava des de feia unes setmanes. Malauradament, aquella indisposició era el resultat d’una malaltia impossible de superar. El corrector d’EL TEMPS n’ha estat víctima. Va faltar aquest dijous.
Nascut a la localitat d’Altea (Marina Baixa) el 1957, Francesc Sellés Bautista, a qui tothom coneixia com Paco, sempre va estar lligat a l’activitat del setmanari EL TEMPS i de l’editorial Tres i Quatre. Comptava amb jubilar-se pròximament en aquesta revista, on ha estat corrector durant diverses etapes i de manera ben prolongada. I on també feia traduccions de l’anglès al català.
Seues eren les lliçons lingüístiques als redactors més precoços. Seu era el vocabulari culte a l’hora de fer explicacions filològiques, sovint incomprensibles per als autodidactes. El patrimoni lingüístic i el prestigi d’aquest setmanari, fundat el 1984, és en bona part mèrit de Francesc Sellés.
Especialment, i sobretot, en aquells anys vuitanta del segle passat, quan EL TEMPS creixia enmig d’un desert mediàtic en català que, a poc a poc, s’anava alimentant de noves iniciatives, impulsades per la il·lusió de quan tot estava per fer, que estimulava tots els projectes possibles. Aquesta publicació, fruit de l’empenta d’Eliseu Climent i Rosa Raga, no hauria estat possible sense la contribució i l’interès dels que estudiaven la llengua, a poc a poc recuperada després de la llarga nit franquista.
Era llavors quan uns pocs, bastants menys que no ara, s’ocupaven de la normalització ortogràfica que alguns es resistien a adoptar. Especialment a les comarques del sud, d’on procedia Paco, que va corregir textos d’autors de tot el domini lingüístic. Tant al setmanari EL TEMPS com a l’editorial Tres i Quatre. Vicent Sanchis, actual director de TV3, va ser el primer corrector d’aquesta revista i va ser ell, en accedir a la direcció d’EL TEMPS, qui va fitxar Paco per substituir-lo en el càrrec. Era març de 1986. Tot just ara fa 34 anys, quan la nostra publicació a penes comptava dos anys de vida.
L’ofici i la manera de Paco d’exercir-lo, sempre rigorós i didàctic, el va portar a integrar diversos jurats literaris, com ara el del Premi Ciutat d’Elx o els Premis Octubre. També va ser autor de manuals lingüístics com ara Reciclatge 1, adreçat a estudiants bàsics de català i editat per Tres i Quatre a començaments dels 2000. En aquesta editorial dirigia la col·lecció Empremtes, dedicada a memòria i literatura d'entreguerres. També va encarregar-se de la revisió lingüística de les lletres de Plexison impermeable, el segon disc del cantautor Pep Laguarda (DiscMedi Blau, 2012), qui va faltar tot just ara fa un any i mig. Lletraferit de la poesia, mai no va arribar a dedicar-s’hi tant com li hauria agradat.
Paco, però, no només va ser conegut dins del seu sector laboral. Popular a València, inserit en l’engranatge cultural del cap i casal, freqüentava espais imprescindibles del barri del Carme. Interessat per la política, va simpatitzar amb Germania Socialista, el grup polític fundat per Josep Vicent Marquès (1943-2008) el 1970 i impulsat, també, per Cèlia Amorós i pel sociòleg Damià Mollà, entre altres. Aquell reducte amb ambició nacional mai no va arribar a esdevenir un partit. Des de les seues possibilitats, entre més coses, Germania Socialista va mirar de vincular l’esquerra amb l’ecologisme quan aquesta simbiosi encara no estava del tot consolidada.
El corrector d’EL TEMPS enriquia també la part cultural de la revista. Els reportatges i les crítiques d'aquesta secció es veien especialment beneficiades de les seues aportacions. De coneixement enciclopèdic, bagatge literari vast i gran cinèfil, era ben habitual la seua ajuda per perfeccionar els textos d’aquest àmbit.
Però en el seu dia a dia, Paco va saber destacar, sobretot, per la seua proximitat. Capaç de generar riallades en les situacions menys favorables, ell era l’element de convivència necessària en qualsevol lloc de treball. La seua empatia, les seues lliçons, les seues exigències, també aquells crits sobreactuats tan seus o aquell to de fermesa, que reflectia la seua desesperació davant els errors gramaticals menys acceptables que havia de corregir, el caracteritzaven.
Francesc Sellés no només va ser el referent gramatical i ortogràfic del setmanari EL TEMPS. Tampoc va ser només un dels qui van dedicar temps i estudi al català després de dècades d’adversitat. Paco va ser, sobretot, l’amic i el company de tothom que va tindre la sort de poder compartir el dia a dia amb ell. A més de les seues correccions i dels seus apunts, els seus companys trobaran a faltar, sobretot, la seua facilitat per contagiar el seu contagiós i exultant entusiasme per la vida.