“Acaso ningún factor, entre los muchos que han contribudo a la decadencia de España, influyó tan perniciosamente en la misma y frustró con tanta frecuencia las saludables reacciones populares y el heroísmo de nuestras Armas, como las sociedades secretas de todo orden y las fuerzas internacionales de índole clandestina. Entre las primeras, ocupa el puesto más principal la masonería”.
D’aquesta manera, s’enceta el preàmbul de la llei amb la qual el règim del general colpista institucionalitzava, ja amb el bàndol rival “cautivo y desarmado”, la repressió contra dos dels dimonis personals del cabdill Francisco Franco, el comunisme i la maçoneria. A aquesta darrera se li atribueixen tots els mals possibles, des de la pèrdua de l’imperi colonial fins a la caiguda de la monarquia constitucional. “Estos graves daños inferidos a la grandeza y bienestar de la patria se agudizan durante el postrer decenio y culminan en la terrible campaña atea, materialista, antimilitarista y antiespañola que se propuso hacer de nuestra España satélite y esclava de la criminal tiranía soviética”, prossegueix el preàmbul, text que reproduïm sense traduir perquè s’aprecie la retòrica del règim en tot el seu esplendor.
En l’articulat, la llei preveu penes de reclusió menor (dotze anys i un dia) i de reclusió major en el cas d’agreujants com la pertinença als graus superiors dins de la qualificació maçònica, del 18 al 33, així com haver pres part en assemblees estatals o internacionals. També eren agreujants els càrrecs o comissions que acreditaren “una especial confiança de la secta”. Per contra, haver lluitat més d’un any amb les tropes franquistes o haver-se sumat al Movimiento Nacional “amb risc greu i perfectament comprovat” actuaven com a eximents. Per tant, les penes podien anar des d’una sanció econòmica i la incautació de béns fins a reclusions de fins a 30 anys.
La primera persona designada per presidir el Tribunal Especial per la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (TERMC) va ser Marcelino Ulibarri Eguilaz, un personatge provinent del carlisme, amic personal de Franco, que no va arribar a fer-se’n càrrec. Aquesta instància, constituïda el mes de juny del 1940, no va començar a funcionar realment fins a l’abril del 1941, amb el general Andrés Saliquet al front.
El dictador no va inventar la persecució a la maçoneria. Des de la seua irrupció a Europa a finals del segle XVII i principis del XVIII, amb obediències, rituals i tradicions molt diversos, l’Església catòlica va posar en el punt de mira aquest corrent que navega entre el misticisme i la filosofia pel seu tarannà esotèric, adogmàtic, humanista, lliurepensador i, en conseqüència, anticlerical. Principis incompatibles amb la doctrina i la fe catòliques.
A finals del segle XIX, els maçons a França foren acusats de satanisme en una campanya liderada per Léo Taxil que va resultar un muntatge reconegut el 1887 pel mateix impulsor, una mena de gran broma que molta gent es va prendre seriosament i que va convertir aquest curiós personatge en una estrella antimaçònica que va aconseguir finançament del papa Lleó XIII i diversos bisbes francesos.
A l’Estat espanyol, ja en la dècada del 1920, el dictador Primo de Rivera persegueix la maçoneria, amb especial intensitat entre 1928 i 1929, en consonància al que havia fet el règim feixista italià de Benito Mussolini. També el nazisme, ja durant els anys 30, es va sumar a la cacera amb un batalló específic de les SS per reprimir els maçons.
Curiosament, malgrat la tradicional associació d’idees que faria el franquisme entre maçoneria i comunisme, l’any 1921, a proposta de Trotski, la Internacional Comunista ja havia prohibit la filiació a les lògies per considerar-la una infiltració de la burgesia en totes les capes socials. “La maçoneria, pels seus ritus, recorda els costums religiosos i sap que tota religió subjuga el poble”, deien.
Amb tot, l’acaçament de Franco va ser especialment cruel. Les dades quantitatives sobre la repressió són esgarrifoses. Tot i que el 1936 hi havia en l’entorn de 5.000 o 6.000 persones associades a la maçoneria, hi hagué al voltant de 18.000 processos oberts i 60.000 actuacions jurídiques.
D’on provenia l’animadversió del règim contra la maçoneria? D’una banda, abans de la Guerra Civil, la presència del moviment en les organitzacions polítiques esquerranes és gairebé aclaparadora. Durant la primera legislatura de la II República, 151 dels 470 parlamentaris de les Corts Generals pertanyien a una de les dues grans obediències maçòniques. Amb un cas concret molt simptomàtic, com alerta Vicent Sampedro, un dels grans estudiosos de la maçoneria al País Valencià: dels onze diputats escollits per la circumscripció d’Alacant, deu pertanyien a lògies. I maçons foren també sis presidents del Consell de Ministres: Manuel Azaña, Francisco Casares, Diego Martínez Barrio, Manuel Portela, Ricardo Samper i Alejandro Lerroux, a banda d’una vintena de ministres. Un valencià il·lustre, Vicent Marco Miranda, va ser diputat i gran mestre d’una lògia.
A les Illes Balears també hi ha aquell component polític. Durant la II República es va crear la lògia Pitàgores, el 1933, formada per maçons mallorquins que s’havien iniciat a lògies del'Amèrica Llatina, fonamentalment a Cuba. Pitàgores era una lògia molt polititzada: arran de la victòria del Front Popular al febrer del 1936, va augmentar significativament el seu nombre d’afiliats.
En tot cas, a les Illes, com a Catalunya i el País Valencià, la tradició maçònica venia de lluny, de finals del segle XIX, amb la creació de lògies com Primera Llum i Prudència. Un dels maçons fundacionals fou Joan Lluís Oliver Sabrafín, mestre i periodista, pare d’un referent polític de primer ordre, Miquel dels Sants Oliver.
El segle XVIII és, de fet, el moment de més gran eclosió quantitativa de la maçoneria, però abans de la Guerra Civil hi ha un indubtable pes qualitatiu. “Les lògies eren un lloc ideal per reunir-se amb gent que compartia ideals com el republicanisme, el laïcisme o l’anticlericalisme. Una xarxa de sociabilitat en la qual la lluita contra l’Església té un paper important”, explica Sampedro, autor entre altres títols de La maçoneria valenciana i les lògies accidentals durant la Guerra Civil. El contingut esotèric o místic té poc de pes aleshores, “es reserva als graus més alts”. “En aquests anys hi ha un component polític claríssim, malgrat que aquesta tendència es vol tallar des de les altes esferes maçòniques”, rebla Sampedro. A partir del 1931, quan molts dels maçons s’integren a la pràctica política activa, abandonen la maçoneria o aigualeixen la seua vinculació. Seria el cas de Marco Miranda.
Per la seua banda, Pere Sánchez Ferré, un altre estudiós del fenomen, autor de llibres com Els maçons a Catalunya (1868-1947), apunta que els polítics van a la maçoneria “perquè és un lloc en el qual difondre les seues idees, com un intent més de promocionar-se. Per tenir més pes en el teixit associatiu. La maçoneria es polititza, es va desnaturalitzar”, assegura. A Catalunya, la presència és molt hegemònica a Esquerra Republicana, tot i que també hi ha maçons a Estat Català i al republicanisme radical. En tot cas, una proporció semblant a la que existia a tot l’Estat, aclareix l’estudiós.
L’exèrcit mereix un esment a banda: una institució amb un nombre considerable de maçons, incloent-hi una vintena de generals, molts dels quals donaren suport a l’alçament militar de Franco. Un dels casos més significatius, retratat tangencialment en la pel·lícula Mientras dure la guerra, és el del general Miguel Cabanellas, un personatge que havia estat diputat radical i amic de Lerroux. En la pel·lícula, la condició de maçó és aprofitada pels seus rivals dins dels revoltats per debilitar la seua posició i enfortir la candidatura de Franco com a cap del Movimiento. Cabanellas va morir l’any 1938, en circumstàncies sospitoses, segons va denunciar el seu fill.
El cert és que la condició de maçons d’algunes persones que s’havien sumat a l’alçament va ser motiu de persecució i, fins i tot, de venjances en el règim, “una arma política també de la Falange”. Així, hi ha casos com el de Gerardo Salvador Merino, un home fort del sindicalisme vertical que va acumular molt de poder fins que una acusació de maçoneria va fer-se servir per defenestrar-lo i condemnar-lo a presó menor, pena que va ser commutada per l’exili interior.
S’ha especulat molt sobre les raons de caire personal que explicaren l’odi furibund del general Franco contra la maçoneria, fins i tot amb el fet que la lògia de Larache rebutjara el seu ingrés. Sampedro sosté que no hi ha proves d’això i creu més aviat que les raons cal buscar-les en la família. “Franco està imbuït de la figura de la mare, una dona molt religiosa. I també actua el rebuig a la figura del pare, un personatge lliurepensador, llibertí i possiblement maçó”. Un dels germans del dictador, Ramon, compartia la filiació del pare, s’havia iniciat a França. L’altre germà, Nicolás, no està comprovat que haguera militat en una lògia, però sí que havia estat president del Rotary Club de València. “El rotarisme el van crear alguns maçons, uns i altres són companys de viatge, però això ha canviat molt. Aquests clubs no tenen a veure amb els dels anys 30”, puntualitza Sampedro.
No cal dir que les connexions familiars de Franco amb la maçoneria van ser convenientment soterrades. Però el pare del dictador va ser possiblement l’únic maçó no represaliat i que es permetia qüestionar les accions del plançó. “Què sabrà el meu fill de la maçoneria? És una associació plena d’homes il·lustres i honrats, per descomptat molt superiors a ell en coneixements i apertura d’esperit”, va arribar a dir Nicolás Franco Salgado-Araújo abans de la seua mort, el 1942.
Comptat i debatut, la repressió contra els maçons va ser amb mà de ferro. I tingué el punt més àlgid a l’inici de la Guerra Civil, el 1936, quan centenars de membres de lògies foren afusellats. Es calcula que sols a Andalusia foren assassinats uns 300 maçons, però Sampedro adverteix que “bona part d’aquestes víctimes havien format part del Front Popular. Ser maçó era un agreujant, però el detonant són les raons polítiques de fons”.
Aquesta repressió dura dels primers moments també va estar present a les Illes. El 1936, amb l’alçament dels feixistes, la lògia Pitàgores fou assaltada i els seus membres empresonats. Molts, també assassinats. Una de les víctimes fou el catedràtic Josep Maria Olmos, executat al cementiri nou de Palma el 3 de novembre.
La pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra, citada adés, ha servit per posar el focus en un d’aquests casos, el d’un personatge gairebé desconegut fins ara, Atilano Coco Martín, sobre el qual Sampedro ja havia investigat. El protagonista és Miguel de Unamuno, però al seu voltant apareixen secundaris com el mateix Coco, un pastor protestant, amic de l’escriptor, que va ser executat malgrat els esforços de l’intel·lectual.
Era una persona sentenciada: protestant i maçó —introduït a la maçoneria a la ciutat d’Alacant, on va viure—, en la pel·lícula apareix com algú aliè a la política, però segons Sampedro es tracta d’una llicència històrica. “Se’l presenta com algú estrictament religiós, però era tot el contrari, un home molt polític, membre del Partit Radical quan viu a Alacant i que es va presentar per les llistes del Front Popular per Salamanca, tot i que no va ser escollit”. Això li va costar la vida.
Després de la guerra, també hi hagué execucions de maçons, però més relacionades amb l’activitat política o militar. Com a paradigma es podria parlar de Lluís Companys, president de la Generalitat i membre de la maçoneria. “Quan se l’afusella ja no s’estava afusellant cap maçó, se’l mata perquè era el president de la Generalitat”, apunta Pere Sánchez.
No obstant això, els processos a la maçoneria seguien el seu camí, malgrat l’existència d’unes altres acusacions, el TERMC obria causa separada. En el cas de Companys, la vinculació com a maçó és modesta, havia estat exaltat al segon grau, però la promoció no va arribar a materialitzar-se. Amb tot, un document com la carta que el 1934 envia la lògia Conde d’Aranda de Madrid al gran mestre de la Gran Lògia Catalana en què felicita Companys per l’actuació “altament maçònica en defensa dels drets dels humils”, era el tipus de document que s’emprava per demostrar vinculacions.
L’actuació del TERMC va ser conscienciosa fins a extrems delirants. Abans del final de la guerra, moltes lògies destruïren la documentació, però també hi hagué una part important que es va enviar al Gran Orient de França. Aquests documents, amb l’ocupació francesa dels nazis, caigueren en mans dels alemanys i foren enviats a les autoritats franquistes. Això tingué conseqüències per als maçons detinguts a Espanya, als quals se’ls instava a confessar la pertinència a alguna lògia i delatar germans. Normalment, explica Sampedro, triomfava l’esperit fraternal i es delatava companys morts o en l’exili, però també hi hagué algun cas de delacions voluntàries i massives. Eren processos ràpids, sense dret a un advocat defensor, en els quals en pocs minuts es despatxaven 15 o 20 acusacions de colp.
També hi havia qui no confessava perquè pensava que la documentació estava destruïda o fora del país. Va ser el cas, al País Valencià, de l’agitador polític i cultural valencià, Adolf Pizcueta, un dels promotors de les Normes de Castelló del 1932 i fundador de la Fundació Valencianista Republicana el 1930. Pizcueta va ser membre de la lògia Germanies nº 6, l’única d’orientació valencianista i en la qual també hi havia personatges com Francesc Soto i Mas o Mariano Ferrandis Agulló. Abans, havia estat introduït en la lògia mare de la maçoneria valenciana, la Federació Valentina, pel doctor Manuel Espinosa.
Pizcueta va negar la seua filiació maçònica, sense saber que el règim disposava de la documentació que ho demostrava. El van jutjar el 5 de desembre del 1944 i el condemnaren a 12 anys i 1 dia. Sols va estar empresonat a Madrid un parell de setmanes, fins al 24 de desembre, quan li van concedir la presó atenuada al seu domicili per un informe del metge penitenciari per artritis crònica i angina de pit. El 1946, el Consell de Ministres li va commutar la pena per 6 anys i 1 dia de confinament a València i inhabilitació per a càrrecs polítics i sindicals. Sampedro, que presentarà una investigació en el proper número de la revista L’Io.Lectures de l’Institut Obrer. Revista de pensament i acció social, especula que diverses personalitats podrien haver intercedit per ell. Marco Miranda, per la seua banda, condemnat a 30 anys in absentia, va poder eludir la justícia feixista, però va viure amagat fins a la seua mort, el 1946.
De fet, el TERMC va processar milers de persones que eren a l’exili o que fins i tot havien mort. Hi hagué casos veritablement surrealistes: gràcies al llibre de Vicent SampedroLos hijos de la viuda: Los hijos de la viuda: La masonería en la ciudad de Alicante (1893-1939), Amparo Navarro, vicerectora d’investigació de la Universitat d’Alacant, va poder lligar caps d’una estranya història familiar de la qual havia escoltat parlar. Els seus besavis havien estat maçons durant l’època d’eclosió entre els segles XIX i XX. Els fills, entre ells un avi de Navarro, foren presentats en una lògia, quan tenien 7 o 8 anys; motiu suficient perquè se’ls obrira un procés, molt de temps després. Foren absolts quan es va demostrar que mai havien format part de la maçoneria.
‘A Espanya estaríem empresonats’
Amb el pas del temps, la repressió contra els maçons va anar afluixant-se, algunes de les penes es van commutar per sancions i reclusions menors.
Franco mai no va abandonar la seua fixació per aquest corrent filosòfic, però hi ha una extraordinària anècdota que ridiculitza aquesta obsessió. L’escriptor Gore Vidal, fill del militar Eugene Vidal, present durant la cèlebre trobada del president Dwight D. Eisenhower amb Franco, l’any 1958, conta que en algun moment va sorgir la qüestió. El dictador es va oferir entusiàsticament per contribuir a posar fi al comunisme, el judaisme i la maçoneria arreu del món. Un dels assistents, un senador, li va etzibar: “El president Eisenhower és protestant, jo soc maçó i el meu col·lega en el Senat és jueu. Els tres estaríem en la presó d’aquest país”. I sembla que el pare de l’escriptor va reblar: “Jo també soc maçó i ací estaria afusellat”.
Quan es produeix aquesta trobada entre Franco, aleshores l’home de filiació maçònica més poderós del món, fa temps que el TERMC ha tancat el gruix dels procediments, concentrats entre 1941 i 1953, amb el resultat de l’erradicació quasi absoluta de la maçoneria a Espanya. Una llei del 1963 va suprimir aquesta instància, si bé hi hagué una comissió que va rematar les tasques jurídiques fins a l’any 1971.