Converses

No diré el seu nom

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dia en què vam tallar, ell m’havia despertat amb la mà dins les calces. Li vaig apartar, i vaig seguir dormint. Va tornar a apropar-se per besar-me i acariciar-me. Jo, que no volia contacte, li vaig dir que havia tingut un malson i me’n vaig desfer. Ho vaig dir perquè era molt susceptible, quan li explicava que alguna cosa que m’havia fet al llit no m’agradava, s’enfadava perquè li sabia molt de greu haver-me pogut incomodar. Em va tornar a abraçar. Em vaig tornar a separar. Llavors em va baixar les calces. Estava tan adormida, tan cansada, que les vaig acabar de baixar. Vaig pensar: tranquil·la, deixa’t anar. A totes ens ha passat algun cop. El meu cos era allà. Jo ja no. En l’últim moment vaig intentar mitigar el dany. Ja que no em podia salvar de les moixaines, almenys a veure si tenia sort amb el sexe. “X, vull mimos, no sexe”.

Ell es va retirar, indignat. “Com pots dubtar de mi?”, va dir. “Home, m’has baixat les calces”. “Perquè ja saps que m’agrada sentir la teva pell”. “I els altres tres cops?”. “Quins?”. “M’he llevat amb la teva mà a les calces i te l’he apartada”. Obre els ulls com plats. “Això no ha passat”. Abaixo el cap. Potser té raó. Últimament he estat molt atabalada i un pèl abatuda. La gent atabalada i abatuda es pot imaginar coses. Ell em segueix mirant de fit a fit. “Em fas por, Marta, em fas por...”. Encara atordida, penso: com li puc fer això, a aquesta persona que tant m’anima i m’estima, com em puc imaginar aquestes coses d’ell. Com pot ser que hagi arribat a un punt d’estrès en què m’imagini coses com que em llevo amb una mà a les calces? He d’anar al psicòleg

“I les altres tres vegades després de la mà a les calces?” “T’he abraçat quan m’has dit que tenies un malson. Com pots insinuar que t’anava a violar?” “No estic insinuant això. Suposem que he somiat que m’has despertat amb la mà dins les calces. Tal com he viscut jo la seqüència, amb les negatives posteriors i la teva insistència, he pensat que volies sexe. No que em volies violar. Jo no crec que em vulguis violar ni que ho anessis a fer. Simplement no has entès els meus nos. I fins que no ho he explicitat més verbalment no ho has vist”. Ja no m’escoltava. En algun moment em comença a cridar. El meu cos segueix allà. La ment és als llimbs

“Quan t’he obligat a fer res que no volies?”. “Home, quasi mai vols fer sexe amb condó, n’hem parlat més d’un cop”. “No, no em treguis això, Marta, ja saps que tinc un problema amb posar-me preservatiu que estic mirant de solucionar”. Hi ha dies que li obligo, però molts acabo cedint perquè estic molt calenta i perquè no li vull fer passar una mala estona. Vull que gaudim els dos. Aquestes coses es fan per la gent que estimes, oi? Segueixo atordida, amb el cul clavat al llit de l’hotel on ens trobem. Mentre em cridava l’he mirat de fit a fit, paralitzada. Mai l’havia vist així. Mai m’havia alçat la veu d’aquella manera. Mai l’havia vist tan enfurismat. Tinc por que em pegui. Ell se n’adona, i abaixa el to. Em demana perdó. Però que l’entengui. L’he acusat de coses molt fortes. Imagina’t com se sent ell, acusant-lo jo de violació. “Imagina’t com em sento jo, veient que insisties i insisties. Recorda, X, que vaig ser agredida sexualment. Segurament ha estat una resposta automàtica meva fruit d’aquell trauma. I allò de la mà a les calces, ha estat un somni meu fruit de l’estrès. No et preocupis.” El consolo. Li demano perdó, que m’entengui, que no tornarà a passar. Faré teràpia per superar l’estrès i per superar el trauma. Havent-lo consolat, ens vestim i sortim de l’hotel. Em torna a casa. Durant el trajecte segueixo als llimbs. No entenc res. No vull que em toqui. No vull que em torni a tocar mai més. Però per altra banda penso que sóc imbècil. Com he pogut espifiar-la tant, com he pogut imaginar-me que em posava una mà a les calces. Estic malament. L’estrès m’està afectant. Com pot ser que no el vulgui tocar? Recordo que la nit abans, al sopar de l’hotel, vaig pensar que era l’home més sexy que havia vist a la meva vida. Estava guapíssim. Era un pare divorciat exemplar. Un home amb un càrrec públic exemplar. Estimat per la gent. Jo deixava que el meu estrès boicotegés la relació.

Em va deixar aquell dia.  El que li havia fet era intolerable. Van passar les setmanes i vam tornar a parlar. Un dia vam quedar per sopar, i vam decidir tornar junts. Jo ja m’havia recuperat de l’estrès, estava com nova. Vam dormir junts aquella nit. Al matí següent vam començar a fer sexe. Malgrat que havíem posat l’alarma ben d’hora, ens vam allargar i jo havia d’anar a treballar. “X, prou, és tard i m’he de dutxar”. Ell va seguir. A la segona o tercera vegada de negar-m’hi, vaig dir-li: “X, recorda, no és no”. Es va apartar. Confós. Murmurava un “no, no, això em recorda al que ja vam passar. Em tornes a fer acusacions que no es corresponen amb les meves intencions”. 

Vaig fer un clic. He tingut una vida sexual força activa. Estant estressada, relaxada, trista, contenta... Mai, mai he tingut problemes amb el consentiment, o interpretant el que vol un home. I així li vaig fer saber. “Però tu has començat el sexe”, respon. “I?”. “Però no has dit que no”. “T’he dit prou, és tard, m’he de dutxar. Són tres no”. “No és el que dius, sinó com ho dius”. “T’he de demanar si us plau?”. “Si alguna cosa em preocupa a mi és el plaer de la dona”. “No dic que no. Dic que tens un problema amb detectar el consentiment de la dona. Pot passar. Vivim en una societat masclista que afecta la manera en què establim les relacions. Però el consentiment és una línia vermella. Si vols que ho treballem junts, ho fem. Et vull ajudar a què no tinguis aquests problemes. Si no ho vols treballar, no vull seguir amb la relació”.

 

No vam tornar a parlar mai més. 

Ell és una figura pública. De l’esquerra. Independentista. No he dit mai res perquè no sé com entendre el que em va passar. No sé si el que em va fer és prou rellevant. No sé si és prou rellevant per exposar-lo públicament. No sé quines seran les conseqüències per a ell. Té fills, se’ls estima. Té un càrrec públic, la gent l’aprecia. Val la pena arruïnar tot això per una relació en què no acabava d’entendre el meu consentiment a l’hora de mantenir relacions sexuals? No sé quines seran les conseqüències per a mi. Les personals, el que em va fer, les puc gestionar. Fa tan sols quatre mesos que va passar. Encara cou, però marxarà ràpid. Les conseqüències de fer-ho públic, i d’exposar la seva identitat, no les gestiono jo. I això fa que la confessió no esdevingui una reparació, sinó una font de dolor nova. Perquè no hi ha un relat públic sobre com gestionar casos com el meu. Ni tan sols n’hi ha per als casos més greus. Tot just ara, amb la confessió d’Eudald Calvo, batlle d'Argentona (Maresme), estem aprenent a com gestionar les agressions. Com abordem les actituds derivades d’una masculinitat tòxica, aquell dany a les dones que, en el meu cas, no és fruit d’un acte en concret, sinó d’una gota malaia de petits actes quotidians, de microviolències que entren dins de cada un dels porus de la pell? No diré el seu nom, simplement, perquè no sé què fer-ne. No sé què fer amb el seu nom. Sé què fer amb el meu dolor. Però no sé què fer amb el dolor que això t’ho faci una persona amb un càrrec públic. No hi ha un relat sobre què fer. No existeix un consens sobre quina influència han de tenir els actes sexistes en una relació de parella en la valoració d’un càrrec institucional.

Nerea Barjola explicava que les dones interioritzem la violència sexual que patim, o la que podem arribar a patir, fins al punt que això marca com ens movem a l’espai públic. He tornat a repassar les reaccions que vaig tenir la nit de l’hotel. Abaixar-me les calces em va fer sentir, com va escriure Virginie Despentes, dona. En el sentit més vulnerable del concepte. En el sentit disciplinari del terme. Vaig justificar cada una de les seves negatives de posar-se un condó. Vaig ser pacient, com les dones que volen el millor per a la seva parella. Per amor, per voler donar plaer a l’altre. Perquè la luxúria i la passió que em despertava eren difícils de controlar i al final, què coi? Vaig abaixar el cap i vaig justificar la seva inhabilitat per entendre una negativa que no fos un NO com una catedral culpant-me a mi. Al meu estrès. La dona boja. La dona emocional. Quantes violències molt més greus hem deixat passar perquè les dones que les pateixen tenen una malaltia mental? Tots i cada un dels discursos que justifiquen la violència sexual plantats dins les cèl·lules de totes les dones del planeta van germinar de les meves.

Però jo ho negava. Jo sé detectar la violència masclista. Les actituds masclistes. Ho he fet mil cops. És impossible que em passi a mi. A mi això no em passa. El que m'ha fet ell és una altra cosa. Perquè ell és una persona collonuda que rep el reconeixement de la societat. Que l'aturen pel carrer per felicitar-lo. Ho he parlat amb altres amigues, amb feines rellevants o amb exposició mediàtica, que han estat amb paios rellevants que han acabat sent uns tòxics immadurs: què fas mentre veus que l'home que quasi t’arruïna la vida, o que t’ha fet mal, l’aplaudeix tothom?

Què és el que volem, nosaltres? Jo no desitjo que ell perdi el càrrec, la seva ex li tregui la custòdia dels fills i sigui un desgraciat la resta de la seva vida. No em generaria cap satisfacció. Ni tan sols crec que sigui el càstig més adequat. Vull recuperar-me i, sobretot, que ell no li faci això a cap altra dona. Per a mi, el fet que tingui un càrrec públic i sigui de l’esquerra independentista és rellevant en tant que aquests factors influeixen en què ell es cregui que és un paio genial, sensibilitzat amb la igualtat de gènere i que tracta les dones com princeses. També perquè, per la meva part, la seva faceta pública fa que no pugui acabar de privatitzar el meu dolor i poder culminar el procés de curació. En ambdós casos, necessito un relat col·lectiu que m’orienti. Necessito saber què fer amb el seu nom. De moment, no tinc resposta. Per tot això, prefereixo no dir-lo, perquè la decisió de no fer-ho és meva. El que se’n fa després, del seu nom i el meu patiment, no. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.