La ràpida combustió d’una estrella

Kurt Cobain no nasqué per ser una estrella. La música era el refugi d’una esperit sensible en un entorn hostil. Però amb Nirvana es convertí en un fenomen de masses no previst. Una idolatria no volguda que el portà al suïcidi. Fa 20 anys d’això.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Devia ser l’any 1991. Dissabte o divendres a la nit. En un local bastant convencional d’una ciutat mitjana valenciana on han sonat els èxits musicals del moment, encara més convencionals. Diguem que Paula Abdul, Jon Secada, No me pises que llevo chanclas. Coses així. En algun moment, cap al final de la sessió, sona l’inconfusible riff inaugural de “Smells like teen spirit”. Llavors, el paisatge es distorsiona, com la guitarra de Cobain, es desferma al ritme brutal de la bateria de Dave Grohl i el baix de Krist Novoselic. Llavors, la delicada nimfa que s’havia aplicat amb eficàcia en els balls llatins i el seu polit nòvio de pantalons de pinces i americana, embogeixen. Comencen a saltar, a remenar els cabells. I repeteixen una críptica tornada apresa, segurament, en els 40 Principales. No són els únics. Durant uns minuts, la gent es transforma. I els dos o tres individus alternatius de la contornada, fans de Mudhoney o Pixies, que són allà per imperatiu sexual, s’ho miren amb els ulls oberts com arcs de triomf.

Aquest era l’efecte en la normal people de Nevermind (1991), el segon disc de Nirvana, la formació de Kurt Donald Cobain, nascut el 1967 a Aberdeen, una població de l’Amèrica profunda amb alts índexs d’atur, alcoholisme i suïcidis, incloent-hi en les autodefuncions dos familiars propers. Una infantesa complicada, en un entorn hostil i amb els pares separats. Cobain, un jove retret i sensible, es refugia en la música com a via d’expressió i fugida. I amb Novoselic crea una banda, a la qual s'afegirà una mica més tard Grohl, que s’amara de l’actitud punk, l’estrèpit hard rock i, ací rau la clau del que passarà, les melodies beatlemanianes. Música refrigerant i abrasiva alhora, en l’ona d’una escena alternativa que fuig de la indústria musical i les seues hipoteques com de l’Ebola.

El seu primer disc, Bleach (1989), és un àlbum brut, de so deliberadament descurat, amb un cançoner líric i descregut. Obtenen un primer èxit, “About a girl”, i certa notorietat. S’expandeix el so que han destil·lat Nirvana i unes altres bandes. Ha nascut el grunge. La indústria detecta la veta: el segon disc, Nevermind, suposa el salt a la fama. L’essència, a grans trets, és la mateixa. Hi ha cruesa i distorsió, la mateixa descomposició anímica, però el productor, Buth Vig, n’extrau un so professional, nítid i brillant com el cul d’un nadó. Digerible. Sumeu una considerable campanya de promoció i, sobretot, un grapat de temes rabiosos però amb ganxo melòdic: “Polly”, “Lithium”, “In bloom”, “Come as you are”. O la citada “Smells like teen sperit”. Un disc enorme que fulmina en les llistes d’èxits Michael Jackson. La gira de Nevermind és mundial.

La vida de Cobain s’accelera. Hi ha la fama, les drogues, actuacions que acaben com el ball de Torrent. Per aquell temps coneix la no menys problemàtica Courtney Love, líder de Hole. Una relació-bomba –sotmesa a una insuportable observació mediàtica– de la qual naix una filla. Cures de desintoxicació. Problemes crònics d’estómac. La fama, que genera dubtes artístics i existencials. La fama que el corca, l’espanta i aguditza les seues contradiccions, el terror a la sobreexposició comercial. Un camp de mines que reflecteix en els seus diaris.

Nirvana al complet: Novoselic, Cobain i Grohl.

La reacció artística al trasbals emocional i vital s’anomena In utero (1993). Produït per Steve Albini, referent encara avui de la independència musical, el disc recupera la brutícia dels inicis, un so molt més cru, dens i incòmode. Tant, que el segell recorre a un altre productor, Scott Litt, per remesclar el primer single, la devastadora “Heart-Shaped Box”. Intervenció que no evita que In utero siga, de nou, un gran disc que incorpora el violoncel com a element endolcidor o pertorbador, segons es mire. Un treball de textos punyents, farcits de referències a la maternitat, la malaltia, la mort o el matrimoni. Una llum que cal seguir.

El següent pas, tanmateix, posa el dit en la nafra de les contradiccions, un unplugged per a l’MTV, el canal musical que Cobain i els seus abominen, el símbol de la música de consum. D’aquella actuació, on destaca la gravació de versions i, especialment, la de “The man who sold the worl”, de David Bowie, surt el disc Unplugged in New York (1994), un treball que, si no simbolitzara una certa derrota a mans del sistema, es pot jutjar amb bastant benevolència. Fet i fet, serà un nou èxit. I el testament musical de Nirvana. Pocs mesos després, a l’abril del 1994, enmig de nous intents de desintoxicació, Cobain es pega un tret al cap. Diuen que colpit per uns versos d’una cançó de Neil Young, “Hey, hey, my, my (into the black)”: “És millor cremar-se que apagar-se lentament”.

La paradoxa és que el vell Neil encara grava discos. I el cos de Cobain és pols d’estels. Però el llegat i el mite semblen incombustibles. “Em vaig posar a plorar. I no vaig parar fins que va arribar la mare”. Conta un personatge de Si t’hi atreveixes, la darrera novel·la de Pere Antoni Pons, sobre el moment que s’assabentà de la seua mort, a 15 anys. El cadàver mític d’aquella generació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.