Laia Maldonado: «No podem censurar-nos en res, quan fem poesia»

D’irrupció esclatant i contundent, Laia Maldonado —que va ser finalista del Premi de Poesia Salvador Iborra i és un dels noms de l’antologia Poesia Bloom, capitanejada per Jaume C. Pons Alorda— comença l’aventura d’aquesta construcció poètica, també la de la seva pròpia trajectòria, amb una cita de Jerome Bruner sobre la perillositat de "narrar" ("té el poder de posar fi a la innocència"). "Narrar-nos per existir", escriu.

"M’ha influït molt la meva formació teòrica, en tots els aspectes", subratlla com a estudiant de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, i contenta que això hagi determinat una manera d’enfrontar-se i qüestionar-se el text. "Acabes pensant a través i a partir d'uns conceptes —remarca—. Observo el que veig al meu voltant, el que passa als altres i com em relaciono amb el món. Escriure poemes em permet pensar d'una altra manera. Perquè la poesia és una manera de pensar".

Una arquitectura del relat: del jo a l’altre

Fortament influïda per la teoria que ha llegit, però també per la psicoanàlisi, amb L’arquitecte Maldonado volia explorar la idea de la creació d'un jo. "D’un jo que a través del poemari acaba sent diferent. Un jo poètic que ens mostra l'artifici que hi ha darrere un poemari", en bona mesura, una mena de making of d'aquest jo, que es posa en dubte i es reconstrueix al llarg del llibre. "Som pur relat, pur discurs. Amb l’afegit que som un discurs en pugna, perquè soc jo i també l’altre".

El poemari es planteja, justament, què passa quan el jo que guanya és l'altre i acabes perdent el control del relat. Per això, el punt de partida és l’"Aluminosi", l’anomalia estructural que hi ha al relat i a l’edifici, "el moment en què el jo parteix la clivella, quan el jo es construeix i es projecta". Conceptes que van portar la poeta cap a l’arquitectura i a tota una estructura de relacions i sentits. "La metàfora em va funcionar molt bé", confessa, amb un somriure.

Des del primer poema ho veiem, amb una "arquitectura del relat" precisa, on el jo deixa pas a l’altre ("Jau aquí la memòria d’enderroc"), i passant per llocs recognoscibles, frescos, generacionals, del Waterloo d’Abba a la sopa de l’àvia. "Volia que el poemari tingués una doble lectura: amb una part teòrica i una part que apel·lés a allò quotidià, no tant teòric i sí més físic. Que qualsevol persona ho pogués entendre. Per això, "L’arquitecte", el darrer poema, surt d’un dia que sopava amb la meva àvia. Què hi ha més quotidià que una àvia que faci sopa?".

Vivència, present i poemes polítics

Més enllà de l’anècdota concreta, L’arquitecte apel·la al present d’un nosaltres que batega al llarg de tot el llibre, perquè és fruit de la vivència d’una dona jove de vint-i-pocs anys, ara i aquí (com llegim en la contundència de "No m'enyores ni prou ni bé", entre d'altres). "Mostro problemàtiques que m’he trobat com a dona. Hi ha poemes feministes, sense deixar el jo individual. Però hi són, i això el converteix en un llibre polític, tot i que no en peu de guerra".

"No hi ha res que et desvii més del teu rumb que una relació amorosa tòxica, i em vaig adonar, fent els poemes, que moltes noies hem tingut relacions masclistes". D’una persona en concret, d’un col·lectiu, o del propi sistema. "Crec que l’'altre', en cada poema, adquireix un perfil diferent. En les dues primeres parts volia parlar més d'aquest 'altre' coma relació amorosa tòxica, però, en l’última —"Fonaments"— com a família i convenció, com a sistema patriarcal".

Camins i quotidianitats que passen per alguns trams foscos. "Abans d'una presa de consciència sempre hi ha una caiguda molt forta, per això els poemes de la segona part —"Rehabilitació"— són tan durs, perquè arriben just abans de la presa de consciència de la darrera part".

Poesia i acció, binomi inseparable

Un poemari escrit quan aprens a desafiar el món, a tenir veu, a tenir vot i l’energia necessària d’errar, triar, equivocar-se. De lluitar, com des de fa un temps que fa amb l'ONG Un llapis per Ghana, de la qual n’és fundadora i activista. "Hi viatjo molt, a Ghana. Allà vaig aprendre que el subaltern no pot prendre la paraula, cosa que em sembla dramàtica. Em va portar a pensar que el subaltern havia de trobar la paraula, i que havia de fer-ho a través de la poesia".

Construït amb l’ajuda de potents envans teòrics —Adorno, Bruner, etc.—, L’arquitecte acaba sent "un poemari molt enfadat", directe, enèrgic. A "Estalvia't l’afalac!" hi llegim alguns desafectes generacionals, perquè "l’alliberament sexual arriba quan surts del poble, a ciutat: tenir una parella no estable, fer el que vulguem amb el nostre cos, sense que ningú més que nosaltres en siguem propietàries". Un poema que capta molt bé la idea que l’autora té de la poesia: "s’ha de poder dir tot".

"No podem censurar-nos en res, quan fem poesia. Per què no podem dir 'cony'? Em sembla important que la poesia trenqui estereotips, que sigui un espai deslligat de tota norma. Que el poeta funcioni com l’anarquista, perquè fer poesia és posar bombes, com em va dir un professor. I aquesta és la idea que hi ha sota el llibre, i és a partir d’aquí que escric".

Hi ha la paraula, som relat, fem una presa de consciència. "Però la reflexió sempre ha d'anar acompanyada d’una acció –diu Maldonado–. Podem reflexionar molt, però si no hi ha acció política, anem malament". L'apropiació de la paraula és tenir el control del discurs, és aquell "altre" que cada lector pot posar on vulgui. Podem fer la revolució a partir de la poesia? "No es pot ser més contundent i poderós que amb un poema".

I, així, aquest L’arquitecte, una detonació. "Sóc la runa que et derrota. / Retira les grues", com a manera de dictar "sentència" i de posar els fonaments a un magnífic debut literari.