-Aquí la gent es considera tan catalana com francesa. No hi ha contradicció per a ells. De fet, els catalans d’origen (d’origen nordcatalà) aquí són només un 40 per cent. La resta és gent vinguda de la resta de l’Estat francès. Però hi ha molta gent que han vingut aquí i ha tingut mainada i la mainada s’hi sent català i fins i tot s’apunten a aprendre la llengua.
-Com es veu el Procés català des de Perpinyà?
-Hi ha gent que els agraeixen als norsdcatalans l’ajuda per organitzar el referèndum de l’1-O. A mi això em sembla insultant. És normal que ho fem. Som catalans.
-És clar.
-El que és curiós és que si Catalunya fos independent, la nostra bandera regional seria la mateixa que la de la República veïna. És com si Extremadura tingués la mateixa bandera que Portugal.
A més va nàixer aquí segons la llegenda. I el Canigó, que és tan important en la cultura catalana, no té ni un pam dins de l’Estat espanyol. Fins i tot sortia a un bitllet del Banc d’Espanya durant l’època de Franco.
-Com diu?
-Sí, un amb la cara de mossèn Cinto.
-Té raó. Era de 500 pessetes.
-I hi sortia el Vernet, que és un poble del costat francès. Allò no lligava amb l’Espíritu de Formación Nacional (Riu).
-Com es veu des de la Catalunya Nord l’anhel d’independència del Principat?
-La gent no creu que es pugui aconseguir. Però igualment voldríem creure-ho. Sobre la independència de Catalunya, el meu avi sempre deia: «No hi crec, no, però m’agradaria equivocar-me». Això és significatiu. Intel·lectualment no pensava que fos possible, però sentimentalment ho desitjava.
-Faci un diagnòstic de la salut de la llengua a la Catalunya Nord, si us plau.
-El francès és la primera llengua. Tots som d’educació francesa. De vegades algun català del sud em diu que «el francès és molt decadent» i li vaig contestar que «tant de bo el català fos tan decadent com el francès».
-No hi ha dubte que la salut del francès no ha de fer patir ningú. I el català?
-Sempre comparo el català com el vell Tiburón [nom popular del Citroën DS] que tens al garatge i treus els diumenges. No te’l vols vendre, no el fas servir mai més que pels casaments, els bateigs i les comunions.
-Vostèdiu això però escriu en català. És la seva llengua literària.
-És clar. Sempre dic que el francès és el meu patuès i el català és la meva llengua. A l’inrevés del que diuen molts altres. Si la gent d’aquí que sabem català no escrivim en català, qui ho farà? I quan estàs acostumat a una llengua per escriure, és molt difícil canviar-la. No és com passar d’una llengua a una altra parlant. Després sents que és artificial. Una llengua escrita és un compromís.
-I el català que es parla al Rosselló? Com està de salut?
-És cert que el dialecte rossellonès està desapareixent i em fa molta pena. Però això passa a tot arreu. La gent de París ja no parla com parlaven abans. I a Barcelona i a València no parlen com parlaven abans. Els dialectes s’unifiquen cap a la llengua normativa a tot arreu. Aquí també passa. El que hi ha cada cop més és una fonètica francesa. Però és que la gent aprèn el català a l’escola, com aprèn l’italià o el castellà. Una llengua romànica. És molt trist.
-Es perden paraules o expressions?
-Hi ha gent que recupera la llengua però no sap res del rossellonès que parlàvem. Per exemple, nosaltres del pernil en diem cambajò. Ara ningú no sap què és el cambajó. Tothom diu pernil. Sembla que parlem català barceloní amb accent francès. I abans no era així. Nosaltres diem, com al País Valencià, «despús-ahir», i no «abans d’ahir» com a Barcelona.
-I...?
-Una vegada vaig entrar en un web que parlava de «las 20 diferencias entre el catalán i el valenciano». Li vaig haver d’escriure al que la feia: «Muy agradecido por su web porque gracias a usted he descubierto que en mi pueblo francés hablamos todos valenciano, porque de las veinte diferencias compartimos 18». Era veritat.