Per al pintor Salvador Dalí, Perpinyà —i concretament la seua estació de tren— era el centre del món. Ho va proclamar el 1965 després d’un viatge de Cadaqués a la capital rossellonesa passant per Ceret. Probablement, la visita de Carles Puigdemont a Perpinyà no serà tan surrealista, a pesar d’estar programada per a un dia tan exclusiu com el 29 de febrer i de les sorpreses que sempre hi pot arrossegar la tramuntana. Perpinyà l’esperarà, entre encuriosida i distant, possiblement farcida de catalans del sud —que és com els catalans d’aquí acostumen a referir-se als catalans del Principat.
Perpinyà és probablement la ciutat amb més banderes catalanes per metre quadrat —o ho era fins que el Procés va fer proliferar estelades als balcons—, la capital amb més restaurants de menú català i on l’allioli esdevé una senya d’identitat inexcusable.
És molt improbable sentir parlar el català, tot i que, en les últimes enquestes publicades sobre l’us de la llengua a la Catalunya del Nord (de desembre de 2015), l’entén el 61% dels habitants i el sap parlar el 35%. Són dades del sociolingüista de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer. Curiosament, tot i aquest nivell de coneixement dels ciutadans, el nivell d’ús és inferior al 2%, la qual cosa vol dir que molts el redueixen i el condemnen a l’àmbit estrictament familiar.
La periodista de France 3 Júlia Taurinyà afirma que a Perpinyà «hi ha més gent que parla català del que sembla, però molts no parlaran en català amb els catalans del sud perquè tenen la sensació de no parlar el català veritable, que és el que es parla als mitjans de comunicació del sud». Els catalans del sud, sovint, tampoc no hi col·laboren. «Molts catalans del sud —explica Taurinyà— proven a practicar el seu francès quan pugen a la Catalunya del Nord. Això tampoc no ajuda gaire. Si molta gent de Perpinyà amaga la llengua i molts catalans del sud, quan pugen, parlen francès...»
A Perpinyà, com a totes les ciutats, els percentatges de catalanoparlants poden ser un pèl més baixos que a les zones rurals, però no gaire. De fet, la comunitat gitana del barri de Sant Jaume —un dels barris més antics, i el més degradat, del centre— té el català com a llengua materna i principal en totes les seves relacions socials.
Joan-Daniel Bezsonoff recorda, a la seva Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015) que, a la Catalunya del Nord, el terme gavatxo és més específic que al sud de la frontera franco-espanyola, ja que fa referència als occitans: «Si el Principat és clafert d’occitanistes, la Catalunya del Nord no manifesta el mateix entusiasme per la cultura i la llengua del país veí. Naturalment no parli de França sinó d’Occitània, que nosaltres aquí anomenem la Gavatxeria».
Singularitats a banda, la catalanitat de Perpinyà és tan sòlida i rotunda com el Palau dels Reis de Mallorca, la fortalesa gòtica que sembla voler amagar-se dels forasters —com la llengua—, al cim de la ciutat.
La catalanitat és transversal i general, més enllà de consideracions nacionals o de fidelitats lingüístiques. Això fa que durant dècades —i encara ara— es pugui considerar un sentiment més aviat epidèrmic i perfectament compatible amb el nacionalisme francès. «Aquí —diu Bezsonoff— la gent es considera tan catalana com francesa. No hi ha contradicció per a ells».
El sociòleg Gautier Sabrià opina igual: «Heu de pensar que el jacobinisme no està pas en contradicció amb el fet de ser molt català. Això és el que pensa molta gent a la Catalunya del Nord. El fet de ser català no és pas incompatible».
La prova del nou d’aquesta catalanitat —i de la dualitat del sentiment català-francès— arriba quan s’acosten les eleccions. I ara mateix som en precampanya electoral per a les municipals que se celebraran el 15 de març. «Cada cop més polítics —diu Sabrià— volen comunicar en català, volen posar el català en les seves comunicacions. Ho fan per interès electoral i demostra que ‘Perpinyà, la catalana’ és pas només un lema turístic. El batlle Pujol enguany presenta un pamflet de campanya amb la imatge del candidat i després una llegenda de «Perpignan pour tous», i, al costat, «Perpinyà per a tots» en català, subratllat per una petita bandera en català».
Però la catalanitat també serveix per camuflar-se en el territori: «L’exemple més fort —diu Sabrià— és el de l’extrema dreta, que és l’única extrema dreta de l’Estat francès que comunica en un tret identitari que no sigui de la identitat francesa».
El candidat de l’extrema dreta a Perpinyà és Louis Aliot, exparella sentimental de Marine LePen i vicepresident d’Agrupació Nacional, la nova marca del Front Nacional. «Aliot, que ja va presentar candidatura a les anteriors municipals —recorda Sabrià—, va ser el primer candidat d’extrema dreta que demostrà no tenir por a posar banderes catalanes quan surt públicament. Teòricament, això va totalment en contra dels principis de l’extrema dreta francesa. Jo el vaig entrevistar fa quatre anys i deia que se’n va adonar ràpidament que, a Perpinyà i la Catalunya del Nord, per tenir èxit polític no pots amagar aquesta identitat». A la Catalunya del Nord reivindicar el fet de ser català sembla imprescindible per triomfar en política.
És una estratègia. En el cas d’Aliot, especialment. «Ve de Tolosa —diu Sabrià— i vol demostrar que té una vinculació forta al territori. Quan vaig parlar amb ell, destacava que el seu germà havia nascut a Perpinyà. Perquè aquest fet li donava una relació amb la ciutat: com si només per això ja en formés part».
Aquesta catalanitat una mica folkloritzada i epidèrmica s’encomana simpàticament al mateix temps que s’estén la identitat francesa.
L’escriptor Joan-Lluís Lluís és molt contundent. «El canvi sociològic principal que viu Perpinyà és l’afrancesament continu, constant i possiblement impossible d’aturar amb una demografia que és alimentada bàsicament per francesos que venen del nord i s’instal·len aquí».
El guanyador del Premi Sant Jordi del 2017 parla de la immigració interior que, amb tenacitat de gota malaia, va augmentant la població de la Catalunya del Nord, en general, i la de Perpinyà, en concret: «Això és massiu i és constant. Guanyem uns 5.000 habitants cada any, que bàsicament són francesos que venen del nord, sobretot per jubilar-se. Això vol dir que el nombre de persones no catalanes d’origen a Catalunya del Nord està en augment. Aquest és l’element més determinant de tots».
La catalanitat del territori, però, és fàcilment assumida per la segona generació de la immigració francesa, segons Bezsonoff: «Ara els catalans d’origen [d’origen nord-català] aquí són només un 40 per cent. La resta és gent vinguda de la resta de l’Estat francès. Però hi ha molta gent que ha vingut aquí i ha tingut mainada i la mainada s’hi sent catalana i fins i tot s’apunten a aprendre la llengua».
El procés i el nom
En l’última dècada, la identitat catalana del Nord s’ha vist colpida per dos factors: la imposició del nom d’Occitània a la regió que encapsula la Catalunya Nord i el Procés independentista al sud.
El 2015, l’Estat francès va endegar una reforma de la divisió territorial de la República. La regió de Llenguadoc-Rosselló —un nom que incloïa la dualitat de les dues identitats que hi convivien— es va convertir per imposició en la regió d’Occitània, sense cap esment a la zona catalanoparlant.
El sociòleg Gautier Sabrià afirma que «Molts catalans s’han sentit malament perquè al cap i a la fi es parla de la identitat de tota la resta del Departament menys el nostre. I en els deu últims anys les manifestacions més fortes que hi ha hagut a Perpinyà han estat per aquest motiu».
Això va provocar un desvetllament de la identitat fins aquell moment submisa. «Molta gent va veure reforçada la seva catalanitat perquè tenia la sensació que ni París ni Tolosa ni Montpeller no ens feien cas. S’amagava la nostra identitat».
Això passava el 2015, al mateix temps que els catalans del sud començaven a manifestar-se multitudinàriament per la independència. «En poc temps es va atacar la identitat catalana des de diversos fronts i molta gent aquí va expressar un nou interès per la identitat catalana». El fet que els catalans del sud «es mobilitzin tant», afegeix Sabrià, «ha esdevingut una font d’orgull. Ser català era sinònim de pertànyer a un poble que lluitava i crec que hi ha prou gent que s’ha enorgullit d’això, del que estaven fent els nostres cosins, germans o veïns, que és com es veu aquí la gent del sud».
L’evolució del conflicte polític al Principat ha fet més intens aquest sentiment de vinculació al Principat. «Pensi —diu Sabrià— que hi ha gent de la Catalunya Nord que pensa que la seva cultura i la seva identitat eren atacades per un Estat, l’espanyol. A més, el fet que a l’Estat francès no hi hagi hagut solidaritat ha provocat una certa frustració. Veuen que ningú ajuda a la gent de la Catalunya Sud».
L’opinió del novel·lista Joan-Lluís Lluís és coincident: «Sí que es percep una més gran sensibilitat amb el que és Catalunya, d’una banda cap a una possible independència —de molta gent que no ho veu tan malament com jo pensava que ho veurien— i, de l’altra, cap als presos polítics: aquest tema dels presos fora de la frontera d’Espanya tothom que té una mica de seny ho veu».
A pesar del que semblava una identitat epidèrmica i totalment afrancesada, els catalans del Nord han respost diferent del que s’esperava. «A una població que s’autodefineix com a catalana, encara que sigui d’una forma folkloritzada i secundària, tot plegat els ha tocat una fibra sensible». Aquí, diu, el Procés «desperta més afinitat que en altres llocs».
N’hi ha proves clares d’això, segons Joan-Lluís Lluís i n’és una el manifest de més de cent alcaldes de la Catalunya Nord a favor dels presos polítics: «Si fa dos anys em demanen quants batlles de Catalunya Nord poden signar un manifest d’aquestes característiques hauria dit sis o set. I han estat un centenar. Hi ha una sensibilitat que va molt més lluny del que es podia pensar».
Pot semblar que un manifest sobre la política de l’Estat veí a propòsit dels polítics independentistes no hauria de treure el son a cap alcalde de la República Francesa però això no és ben bé així: «Aquí el prefecte és un poder molt fort que fa molta por. Hi ha exemples de prefectes que en el passat feien servir amenaces, com retirades de subvencions, etc, per a impedir els batlles que fessin res en català al municipi. Per tant, signar un manifest com aquest a favor dels presos polítics demana un coratge que no m’esperava».
Una mirada al sud
A la Catalunya Nord, la identitat catalana s’h ha mantingut ferma però la visió dels catalans del sud ha canviat molt en cent anys. Abans de la Segona Guerra Mundial, i encara més abans de la Primera, a la Catalunya Nord no es miraven el sud de la mateixa manera. A la Guia sentimental de Perpinyà, Bezsonoff ho diu sense embuts: «Per la immensa majoria dels nord-catalans, els altres catalans no eren ben bé catalans, sinó cosins llunyans d’Espanya que no havien tingut la sort de néixer francesos i s’obstinaven a parlar un català estrany. Quan tots els rossellonesos parlaven català de manera natural, tenien un sentiment de superioritat. Consideraven Espanya com un país miserable, sempre agitat per revolucions cícliques, amb camins plens de roderes i capellans fanàtics. (...) Les persones que havien anat al col·legi s’adonaven de la castellanització evident del català principatí. Els nostres gal·licismes, en canvi, homenatge a la llengua ‘nacional’, no molestaven ningu».
Després van vindre les dues guerres mundials i la situació del català al Nord va girar com un mitjó. «Les dues guerres mundials —explica Sabrià— han ajudat molt l’Estat francès en aquest sentit. Han fet sentir patriotisme a gent que no en tenia. Al començament els catalans del nord tenien una mena de rebuig a l’estat francès. Però després de les guerres mundials, els nins han deixat de parlar català i s’ha fet una feina d’assimilació a l’Estat fins al punt que, per molts, ara, ser català forma part de la identitat francesa».
A partir de la II Guerra Mundial tota una generació deixa de parlar català als fills. «Va ser la generació dels nostres avis», diu Sabrià: «Pensaven que, en qüestió de prestigi social, valia més parlar francès que català».
És la generació dels avis de Sabrià i altres nordcatalans nascuts després del 1980, com la periodista Júlia Taurinyà, la també periodista Laura Bertran o la llibretera Joana Serra, de La Llibreria Catalana de Perpinyà: "Les polítiques a nivell de llengua de França i Espanya són molt diferents. Els francesos són més intel·ligents. Ho han fet d’una manera molt més sibil·lina i calculada. El discurs ha estat: ‘Si parles francès amb la teva mainada, trobaran feina més fàcilment’. L’estat espanyol és més de bufetada. I qui rep la bufetada, reacciona".
Això s’ha reforçat amb una mobilitat obligatòria per al funcionariat i una impermeabilitat de l’Estat a cap altra llengua que no sigui el francès: «A França —explica Joana Serra— hi ha una mobilitat obligada del funcionariat, i també del personal del Correus, per exemple. Això és calculat. Se’ls obliga a passar molts anys a fora i, després, per tornar a casa, la cosa es complica perquè també hi ha molta immigració interna, de l’Estat francès, que baixen del nord de França per la temperatura. Són pràctiques que han funcionat molt bé».
Després de les guerres mundials, que també van suposar un dur colp demogràfic per la Catalunya Nord, el francès encara es va veure reforçat per la immigració. «Entre les dues guerres mundials —escriu Bezsonoff a la Guia...—, el català senyorejava pels nostres carrers (...), fins al 1962, quan es va instal·lar aquí dalt tants francesos d’Algèria.»
Els pied-noirs, francesos que van haver de sortir d’Algèria després de la independència del país magribí, van elegir la Catalunya Nord com un dels espais de repatriació.
«Aquí —considera Sabrià— ha estat més complicat mantenir la llengua en l’espai públic perquè és un territori on ha vingut molta gent de fora». Però el sociòleg també reconeix que «també és bo que vingui gent d’arreu de l’estat francès o d’Àfrica i que tothom se senti assimilat a la identitat catalana. Per molt que s’hagi perdut moltes coses, la identitat catalana és ben viva. Tot i que la identitat no passa per la llengua».
De fet, també hi ha descendents de pied-noirs que l’aprenen i el parlen. Sense anar més lluny, l’alcalde actual de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, té origens pied-noirs (a més de valencians) i parla la llengua del país.
D’altra banda, l’Estat continua estrenyent les llengües regionals. La Joana Serra opina que «ens hem de situar sempre en el context social en què ens trobem. Estem al cul de França, en el Departament on hi ha uns índex d’atur més alts (14%)»
L’esperança de l’escola
El sociolingüista Alà Baylac recorda que «Les competències en educació —com totes les competències— són del Ministeri i no fa res per normalitzar l’educació bilingüe o l’ensenyament». Un episodi recent és significatiu: «Fa quatre dies l’Assemblea [l’equivalent al Congrés dels diputats espanyol] va discutir l’enèsima proposta de reforma de la Llei de Llengües Regionals, a iniciativa d’un diputat bretó. Dels deu articles que hi havia, sis anaven d’ensenyament, tres d’autoritzar signes i accents diacrítics per al registre civil i un altre sobre retolació. Tots els articles sobre ensenyament han estat rebutjats i els que han aprovat són: que les llengües regionals entrin al registre de Patrimoni Immaterial de França, que s’autoritzi l’ús de diacrítics en els registres i que es pugui retolar. I res més. Continuem amb un Estat que no reconeix el dret a l’ensenyament en la llengua regional. El context continua sent complicat».
Joana Serra creu, però, que a poc a poc estan canviant les coses: «El que ha canviat més en els últims anys és la consideració de la llengua. Aquí no hi ha problema amb el nom de la llengua —tothom en diu català i no rossellonès— però estava associat a quelcom de segona categoria: al camp, a les zones rurals. L’Estat havia escampat la idea de ‘parla francès que així tindràs un millor ascensor social’». Però hi ha noves esperances.
Gautier Sabrià dona una de les claus que han pogut canviar això: «Catalunya Nord és un dels territoris econòmicament més pobres i amb més dificultats. Abans de la crisi econòmica que tant va afectar el sud, la gent de la Catalunya Nord va pensar que hi podria anar a treballar, que potser podria passar la frontera i buscar-se la vida al sud. Això va durar poc perquè la crisi econòmica del 2008 ho va impedir».
Però el fet és que a poc a poc va començar a créixer tímidament l’escolarització en català. Joana Serra ho posa en context: «Som la primera generació que hem pogut anar a l’escola en català. A l’inici dels anys 80 van començar a funcionar les escoles Bressola i l’Escola Arrels, que eren immersives, i fa una vintena d’anys les escoles bilingües, que són 50% en català i 50% en francès. Això vol dir que nosaltres som les primeres fornades d’aquella escola i s’hauria de veure quins resultats ha donat allò. Hi ha una evolució a nivell de coneixement de la llengua tot i que això no vol dir que es tradueixi en l’ús».
Tot i que les dades revelen que l’ús del català és marginal, els nivells de coneixement són diferents i també la demanda d’escola en català.
Segons Alà Baylac, «a Perpinyà estem en una situació on la llengua té una representació positiva, hi ha un percentatge relativament alt que la coneix, però falta un context favorable», un context que afavoreixi l’ús social. «Tot va cap a una consideració cada cop més positiva del català», afirma Baylac. No ho diu per optimisme malaltís sinó per xifres modestes però significatives: «Hi ha un creixement lent de places bilingües, alumnes que són escolaritzats en català o en plaça d’immersió. Ara són un 8-8,5% d’alumnes en català a primària (en escola bilingüe o immersió) i un 10-12% que rep l’ensenyament del català com a assignatura». Les xifres són baixes, però tothom vol més: «Aquestes xifres —continua Baylac— contrasten molt amb les enquestes, perquè, quan demanes a la gent si és favorable o no a l’ensenyament en català, hi ha un 75% favorable a l’ensenyament bilingüe i més del 80% favorable a l’ensenyament de l’assignatura».
Tres quartes parts dels nord-catalans volen ensenyament bilingüe. Aquestes dades sí que indiquen que la consideració del català ha millorat significativament.
Joana Serra explica una altra cosa, que també destaquen tots els entrevistats: «Pots passar-te una setmana aquí sense sentir ni una paraula en català, és cert. La situació és catastròfica i el cas de substitució lingüística continua. Però cada setmana descobreixes que algú que coneixes de fa anys —i que no sabies que el parlava— parla català».
Com diu Bezsonoff, tot és relatiu: «Si consideris que és un territori català, les dades poden ser desesperants, però si consideres que és un territori francès, déu n’hi do la gent que el parla».
Alguns canvis són molt lents, gairebé inapreciables. És el cas de la venda de literatura en català. Joan-Lluís Lluís, guanyador del Sant Jordi, reconeix que «hi ha hagut un canvi a favor de la literatura catalana, però és en termes molt modestos. Perquè ens situem, un exemple que conec molt bé: Jo soc aquell que va matar Franco, la meva última novel·la, és la novel·la en català més venuda, a la Catalunya Nord, de tota la història de Catalunya Nord. Doncs a Catalunya Nord s’han venut poc més de 300 exemplars. Això dona idea de l’abast del desastre».
D’altres canvis són més significatius, com el que experimenta la premsa nord-catalana, arran del moviment independentista a la Catalunya sud. «La premsa —diu Sabrià— ha canviat el vocabulari. Ara es parla molt de Catalunya Nord i Catalunya Sud en compte de Catalunya francesa i Catalunya espanyola. Quan te n’adones que molts mitjans de comunicació ja fan aquest canvi de vocabulari, vol dir que molta gent accepta que hi ha una mena d’espai comú. Si hi ha Catalunya del Sud i Catalunya del Nord vol dir, en certa manera, que al cap i a la fi hi ha només una Catalunya. Això és molt recent perquè abans els mitjans sempre seguien la lògica de la Catalunya francesa i la Catalunya espanyola».
La Laura Bertran és periodista de Ràdio Arrels. Ella aprecia també un canvi de continguts: «Ara els mitjans informen més del que passa a Catalunya Sud. Als programes estatals no gaire però els mitjans locals, sí. L’independant, especialment, i encara més el web que la versió en paper. I France Bleu també. Com La Semaine de Roussillon. A més, el punt de vista és cada vegada més neutral. Fa uns anys el ‘separatisme’ era tractat molt negativament. Ara les informacions són més contrastades. Hi ha la versió espanyola, de Madrid, però també el contrapunt de Barcelona».
Joan-Lluís Lluís creu que els canvis «en la identitat són més difícils de percebre». En tot cas, «el fet que la consciència col·lectiva s’hagi decantat a favor de Catalunya, necessàriament tindrà conseqüències sobre la pròpia identitat. Ara és molt més probable què ens preguntem què és ser català, què vol dir la independència, què volen dir aquestes coses».
Segons Júlia Taurinyà «Molta gent aquí es considera francesa i catalana, però també són tots conscient que hi ha un sud. I cada cop estan més conscienciats que el país és més gran, que hi ha un sud i que hi ha una capital molt potent que és Barcelona. Això també serveix d’incentiu».
El 29 de febrer, Perpinyà no serà el nord sinó el centre. Un dia estrany.