Podem trobar un sentit a l’existència quan ja no ens queda gaire temps per fer coses? Què fem quan ho tenim tot fet? Encara hi ha la possibilitat d’apassionar-se, d’experimentar per primera vegada, de viure una gran aventura? Això es pregunta l’autor irlandès Dan Mooney (Limerick, 1984) a L’inesperat final del senyor Monroe (Univers / Catedral), una novel·la sobre la solitud amb què viu la nostra gent gran i que se centra en dos personatges inoblidables, en Joel (que viu en una residència que odia amb tota la seva ànima) i en Frank (un actor de telenovel·les retirat). Junts emprendran una darrera gran aventura: posar punt i final a la seva vida de la manera més digna possible.
Els avis son els grans oblidats de la ficció, no acostuma a haver-ne en sèries, teatre, cine, llibres…
El motiu més important per deixar-los de banda és econòmic. Vivim en una societat en què donem valor a les persones en funció a un aspecte monetari. Què aporten? A què contribueixen? Què gasten? Què val casa seva? Lamentablement, així és com valorem a les persones i, des d’aquest punt de vista, els avis tenen poc valor.
Per què se centra en dos avis com a grans protagonistes, doncs?
Penso que la història mateixa va voler que aquests personatges fossin així. Tot comença amb aquesta idea del suïcidi perfecte, una idea que em sembla divertida i que combino amb idees que em rondaven pel cap abans. [riu] El fet que els meus dos avis masculins morissin també va tenir un impacte enorme en mi. I d¡aquí surt, de la combinació entre aquesta idea de suïcidi, de la mort sobtada del meu avi, i de la pèrdua d’independència del meu altre avi. Tres factors que es van anar entrelligant i que van fer que aquesta història no pogués ser de cap altra manera.
En Joel i en Frank actuen com una autèntica "parella còmica", a l’estil Walter Matau i Jack Lemmon.
Les estranyes parelles m’encanten! [riu]. Quan vaig decidir que ells dos serien els protagonistes, volia que fossin prou diferents perquè hi hagués espurna entre ells i que, alhora, conservessin un punt en comú prou gran i encara més important que les seves diferències. Aquestes havien de ser prou grans per crear una tensió veritable i un conflicte, però també un nexe encara més gran com per poder unir-los.
En un dels passatges del llibre diuen: "Se suposa que som una generació de pensadors, innovadors, sense Internet. Confiem que el nostre enginy i imaginació ens porti als llocs". Creu que la dels nostres avis o pares era una generació amb una imaginació més poderosa?
La manera com imaginem i creem està canviant, això és un fet. I no vull dir que sigui una cosa bona o dolenta, simplement constato que passa. Però, hi ha un moment al llibre en què en Joel obre els ulls i s’adona que aquesta manera de fer dels joves d’ara no és res dolent. Pel que fa a la tecnologia, també descobreix la part positiva: la capacitat de comunicar-se, d’interactuar, de fer coses amb gent amb qui abans no t’haguessis relacionat de cap de les maneres.
Una altra cosa que evitem és parlar de la mort, però aquesta novel·la en parla contínuament, convertida en un personatge més.
Hi ha un vídeo que es va fer viral fa uns mesos on es veu un home gran que demana que quan sigui mort, i vagi cap a la tomba, soni un enregistrament on se senti "deixeu-me sortir!". És un contrast divertidíssim, amb gent que plora i de sobte riu. Per mi, aquesta és la millor manera de resumir la vida en el moment de la seva mort, amb una broma que expressava clarament qui era. I això és el que en Frank intenta explicar a en Joel.
La residència o la mort són personatges en si mateixos. Hi ha un moment on en Joel suggereix que la mort l’està esperant al final d’un passadís.
He volgut que la mort tingui una entitat, que sigui un personatge que està esperant. Històricament, sempre l’hem personificada, vestida amb la caputxa. Fa temps que veiem la mort de manera antropomorfa. Jo només ho expresso d’una altra manera, però també personificada, passejant per la residència.
La novel·la és un cant a l’alliberament, tenint en compte que també descriu en diverses ocasions la residència com a presó?
En Joel sabia exactament en què es gastava cada cèntim. Confessa que mai no ha "sucumbit a la diversió i la beguda". Sap el cost de la vida, sempre hi pensa: un cost financer, emocional o físic. Però la llibertat del Frank rau en no mirar el valor de les coses, potser sí que n’hauríem d’aprendre. Si s’ho passa bé, no li importa reservar diners per una altra cosa.
De fet, explica que l’última vegada que va tenir diners va ser el 1993 i que se’ls va gastar "tots en sidra"…
Això ens mostra que aquestes coses li importen ben poc. La seva llibertat rau en no calcular res. Això li permet expressar-se d’una manera que en Joel no havia aconseguit. És per això justament que en Joel s’entristeix profundament quan la seva filla troba el quadern i es pensa que tenia idees suïcides, perquè el seu llegat no hauria de ser aquest! El seu llegat hauria de ser la llibertat i la vida amb què actua cada dia.
Els companys d’habitació d’en Joel van desapareixent. Ell en culpa directament al llit.
Al llarg de la novel·la hi ha una sèrie d’artefactes que tenen un gran pes en la història: el cartell del garatge que li va donar la Lucy, el cèntim que li donen al castell, els DVD, els llibres que hi ha a l’habitació… Són una sèrie d’objectes que tenen un significat i una càrrega emocional. Tot sovint ho fem, donem valor a les coses que no en tenen. Si les coses tenen valor és perquè nosaltres ho considerem. Per això és tan important el llit, i també tan terrible per allò que representa. Perquè el llit és un objecte que li està robant gent.
Dan Mooney és cineasta amateur. També fa pel·lícules?
El primer capítol del llibre el vaig escriure el 2012, després vaig fer una altra novel·la, i el 2014 vam fer un curtmetratge d’aquesta novel·la, que es deia Nobody plans to die. Un curt de 15 minuts on hi ha les converses sobre la mort i algun altres moments. Podríem dir que L’inesperat final del senyor Monroe parteix del guió d’un curtmetratge. I ara estic en fase de postproducció d’un altre curtmetratge. Jo no tinc el talent visual ni tècnic per fer cinema, però sí que puc escriure les històries, aquesta és la meva vinculació amb l’audiovisual.
Com s’ho fa per combinar la seva feina de controlador aeri amb la dèria d’escriure?
El que faig és no dormir gaire. Treballar per torns ha canviat la meva manera de dormir: faig des hores per aquí, dues per allà, retalls de son. Ara bé: no puc parar d’escriure. El meu somni és guanyar prou diners amb l’escriptura per deixar de ser controlador aeri i dedicar-me a escriure per complet. L’important és l’impuls que ara sento, perquè crec que si pares et quedes encarcarat. Encara que estigui cansat, no em puc aturar, no puc perdre aquesta embranzida. Cal seguir escrivint.
Dan Mooney
Univers / Catedral
2019