Des de Catalunya fins al Caixmir, des de Hong Kong fins a Escòcia, el 2020 els moviments separatistes ompliran titulars. En el millor dels casos, podrien provocar agitació i tensió política. En el pitjor dels casos, podrien derivar en violència.
Arreu del món, hi ha dos tipus de moviments identitaris que cada cop estan xocant més, i que es retroalimenten. D’una banda, tenim els grups separatistes que volen trencar amb el seu Estat nació i fundar nous països; i de l’altra, tenim el nacionalisme indignat i enèrgic dels Estats ja constituïts, decidits a esclafar el separatisme.
Aquest procés es pot observar clarament a Espanya, on el nacionalisme espanyol i català s’atien mútuament en un procés simbiòtic nociu. El 2017 el Govern central espanyol va declarar il·legals els esforços dels nacionalistes catalans per celebrar un referèndum d’independència. Diversos líders catalans han estat jutjats a Madrid i els han caigut sentències llargues de presó. Aquests successos han encès l’ànim radical del moviment nacionalista català. Ara bé, el nacionalisme espanyol també ha ressorgit, com demostra l’aparició del partit nacionalista d’extrema dreta Vox i el fet que els partits del centredreta estan endurint el discurs contra Catalunya.
El 2020 també estem veient com ressorgeix el nacionalisme escocès com a resposta al Brexit, que el Partit Nacionalista Escocès ha titllat de projecte nacionalista anglès imposat als escocesos contra la seva voluntat. El 2016 la majoria dels escocesos hi van votar en contra. En conseqüència, el 2020 augmentaran les demandes d’un nou referèndum sobre la independència d’Escòcia.
El separatisme també es convertirà en un problema cada vegada més greu per als dos països més poblats del món: la Xina i l’Índia. Amb les polítiques de línia dura, tots dos governs centrals corren el risc que els acabi sortint el tret per la culata i que acabin causant el separatisme que tant s’han esforçat per reprimir.
En general, els activistes de Hong Kong prefereixen que se’ls anomeni “localistes”, en lloc de “manifestants per la independència”, en part perquè qualsevol insinuació que Hong Kong busca la independència s’arrisca a provocar una reacció ferotge de Pequín. Tanmateix, es triï la terminologia que es triï, la realitat és que els llargs mesos d’agitació civil a Hong Kong han transformat l’atmosfera política. El Govern xinès té un problema. Sap que és probable que la repressió violenta —o fins i tot els intents de retallar l’autonomia de la regió— eixamplin la divisió entre Pequín i Hong Kong. Però si la Xina continental permet que Hong Kong celebri eleccions totalment democràtiques, com exigeixen els manifestants, els partits a favor de la independència no trigaran gaire a guanyar terreny.
La Xina afrontava un dilema similar amb les eleccions del gener a Taiwan. Les amenaces xineses d’invasió van reforçar el suport als candidats proindependència que rebutgen les crides de Pequín d’acabar reunificant Taiwan i la República Popular.
Mentrestant, continua la intensa repressió a la remota província xinesa de Xinjiang, on sembla que s’han internat més d’un milió de musulmans uigurs en camps d’adoctrinament. El Govern central de Pequín potser aconseguirà esclafar el separatisme uigur a curt termini, però amb el temps atiarà el rancor pel domini centralitzat de la capital i dispararà les demandes d’Estat propi.
Fins fa poc, l’Índia semblava considerablement més relaxada que la Xina en termes d’autonomia regional. Ara bé, el 2019 el Govern de Narendra Modi va guanyar la reelecció amb un programa vivament nacionalista. Poc després, va abolir l’estatus constitucional especial de Jammu i Caixmir, l’únic estat del país de majoria musulmana. Arun Jaitley, el ministre de Finances de l’Índia, va justificar la decisió així: “Un estatus diferenciat condueix al separatisme. Cap nació dinàmica no pot permetre que continuï aquesta situació”.
Hi ha experts que hi estan d’acord: cedir poder del Govern central als regionals pot donar ales al separatisme, en comptes d’apaivagar-lo. Aquestes últimes dècades, les competències dels governs regionals d’Escòcia i Catalunya han augmentat; i potser aquests canvis han ajudat a potenciar cultures polítiques separades i veus que reclamen la independència. Però l’altra estratègia, fer estralls en el sentiment regionalista, no acostuma a ser més efectiva. Al contrari, pot crear les ferides profundes i els records amargs que sostenen els moviments nacionalistes i independentistes durant dècades.