El primer que sorprèn els visitants és el silenci. Es veu gent als carrers, però les botigues i les oficines estan tancades. Les escoles estan obertes oficialment, però les classes estan buides, perquè molts nens i nenes es queden a casa per por.
En una persiana metàl·lica algú ha pintat amb esprai l’eslògan “We exist to resist” (‘Existim per resistir’).
El govern indi afirma que la situació al Caixmir avança cap a la normalitat. O cap al que es pot considerar normal en una regió on hi ha carrers amb el pas barrat amb sacs de sorra i filat espinós, on hi ha soldats que vigilen els passants des d’espiells de búnquers i on l’any passat van morir més de 400 persones a causa del terrorisme i la violència de l’Estat.
Ja fa tres mesos que l’Índia va suprimir l’estatus especial d’una part del Caixmir. La setmana passada el govern indi del primer ministre Narendra Modi va dividir l’estat, abans mig autònom, en dos territoris de la Unió que a partir d’ara seran governats des de Nova Delhi.
Centenars de polítics han estat detinguts. L’Índia els ha ofert la llibertat, però només si a canvi garanteixen que durant un any no diran res sobre l’abolició dels drets d’autonomia. Als estrangers i als opositors indis se’ls prohibeix l’entrada al Caixmir. Els primers estrangers que han pogut viatjar a la regió van ser la setmana passada 23 eurodiputats –la majoria, de partits de dreta–, entre ells diputats d’Alternativa per Alemanya (AfD).
El conflicte al Caixmir desperta menys interès a Europa que les protestes a Hong Kong, però és considerablement més perillós. Perquè, a més de l’Índia, el Pakistan i la Xina també reclamen una part de la regió: tres potències nuclears que estiren el Caixmir des de diversos cantons. El Pakistan va alertar que hi podria haver conseqüències. El ministre de Defensa indi va dir que, en un futur, el compromís autoimposat de no utilitzar armes nuclears es podria revisar.
Els que pràcticament no diuen res són els habitants de l’estat de Jammu i Caixmir. Després d’una apagada de setmanes, decretada per Nova Delhi, els telèfons fixos i els mòbils tornen a funcionar. Però no es pot xatejar amb la gent ni se’ls poden enviar imatges ni vídeos. Internet continua desactivat.
Una col·laboradora de Der Spiegel s’ha reunit amb més d’una dotzena de persones del Caixmir. El que relaten és espantós, a vegades contradictori. Alguns temen l’Estat indi, d’altres esperen rebre’n protecció. El que els uneix és la por del que pugui passar ara. Un d’ells diu: “Vivim en la calma després de la tempesta”.
“Tinc fred encara que faci sol”
Al sud del Caixmir hi ha un poble amb les finestres trencades. Els habitants expliquen que a la nit uns soldats van tirar pedres per la finestra. En pondre’s el sol, els habitants van apagar el llum per por i es van tancar a casa seva a les fosques.
Al poble gairebé ningú està disposat a parlar amb periodistes. Hi impera una mena de paranoia: el foraster és realment qui diu que és? No deu ser un espia?
La dona que finalment ens obre les portes de casa seva tampoc no vol donar el seu nom real. Té 44 anys, un vel li cobreix els cabells i l’hem d’anomenar Sakina. Es posa a plorar diverses vegades quan parla sobre el seu fill. En una foto es veu un noi de 20 anys amb els cabells llargs i negres i amb barba.
“Va ser la nit del 7 al 8 d’agost. Vam sentir soroll a fora, però teníem massa por per mirar què passava. En comptes de mirar, ens vam posar a dormir: la meva filla i jo a la cuina, el meu pare i el meu fill en una habitació de la part davantera de la casa. Devia ser cap a les tres de la matinada quan cinc o deu soldats van trucar amb força a la porta.
Van entrar violentament a l’habitació del meu fill i el van treure del llit. Nosaltres volíem saber què havia fet i on se l’emportaven. Però no vam obtenir resposta. Els soldats ens van tancar a casa i van tirar dos trets. Un va tocar a terra, aquí, just al costat de la porta, puc ensenyar-li el lloc. Des que es van emportar el meu fill, em sento com atordida. Tinc fred i tremolo encara que faci sol. L’exèrcit va entrar a casa meva i es va endur el meu fill”.
El fill de Sakina no és l’única persona que van detenir els soldats. Els dies abans i després de la supressió de l’autonomia, l’exèrcit va empresonar homes que considerava responsables d’aldarulls. Segons algunes informacions, van ser més de 4.000 arrestats. Com que les presons de la zona estan plenes, alguns van ser traslladats amb avió a altres indrets. El fill de Sakina és a Agra, una ciutat del nord de l’Índia, a 700 quilòmetres d’allà.
Dues lleis donen pràcticament carta blanca a les forces de seguretat. Amb la Public Safety Act (‘Llei de seguretat pública’) les persones del Caixmir poden estar detingudes dos anys sense judici. L’Armed Forces (Special Powers) Act (‘Llei de poders especials de les forces armades’) dona pràcticament immunitat a les tropes. Hi ha hagut reiteradament acusacions greus contra l’exèrcit, des de violacions i tortures fins a matances. Però, segons l’organització pels drets humans Amnistia Internacional, ni un sol membre de les forces de seguretat ha hagut de respondre davant un tribunal civil.
“Al final acabes disparant”
A la 90 Feet Road, en una zona residencial elevada a Srinagar, a la capital estival del Caixmir, hi ha un home vestit amb uniforme de combat. Porta una armilla antibales, un fusell AK-47, una porra i un escut. Pertany a la CRPF: la Central Reserve Police Force, una unitat paramilitar que depèn del Ministeri de l’Interior, a Delhi. Més de mig milió de membres de les forces de seguretat estan destacats actualment al Caixmir, una de les regions més militaritzades del món.
Els caixmirians diuen que s’estimen més caminar pel marge de la carretera i pel mig del trànsit que passar per la vorera arran de les tropes. L’home de la CRPF prové de la rodalia de Delhi. Cada vegada que li passa un vianant per davant eixampla les espatlles.
“Quan vaig sentir que s’havia suprimit l’autonomia a la regió, em va venir un pressentiment greu. Jo he presenciat els pitjors temps del Caixmir. Em sorprèn que la situació sigui tan pacífica actualment. El Caixmir és un dels llocs més difícils de tots. En qüestió de segons es pot formar una multitud i, abans no saps què passa, 250 persones corren cap a tu. No podem confiar en la gent d’aquí. Tant els vells com els joves tendeixen a la radicalització.
Nosaltres fem tot el que podem per no ferir ningú. Només fem servir perdigons com a últim recurs i estem entrenats per disparar per sota dels genolls. Però si t’envolta una turba furiosa, al final acabes disparant.
Fins i tot aquests dos joves que hi ha al costat d’aquella motoreta podrien representar un perill. Podrien llançar pedres o una granada. Com s’ho ha de fer, un, per no enfurismar-se o no voler tornar-s’hi? Nosaltres fem la nostra feina i ells ens tiren pedres. Sempre patrullem en parella per protegir-nos, però mai en grups per no ser un objectiu”.
El Caixmir és un dels grans conflictes irresolts de l’època actual, una disputa complexa. Per començar, l’antic estat indi del Caixmir, en sentit estricte, es divideix en tres parts: d’una banda, Jammu, de majoria hinduista, amb sis milions d’habitants, i la regió muntanyosa, de tendència budista, de Ladakh, amb prop de 300.000 persones. Però, de l’altra, quan es parla del Caixmir, normalment –com es fa en aquest text– es fa referència a la vall del Caixmir, l’epicentre del conflicte, on viu una majoria musulmana, amb vuit milions d’habitants.
Allà va començar el 1989 la revolta del Caixmir. Els manifestants reclamaven la independència de l’Índia, i d’altres l’annexió al Pakistan. Les forces de seguretat van disparar amb gas lacrimogen i també amb munició real. Com més durament actuava l’Índia, més adeptes tenien els grups de milicians, entre altres coses gràcies al suport del Pakistan, que en controla una part i que reclama tot el territori. Els serveis secrets pakistanesos van entrenar combatents i els van donar armes. En total van morir més de 40.000 persones.
Els caixmirians més grans expliquen que aleshores estaven convençuts que les protestes farien canviar una mica les coses. Trenta anys després, poca cosa en queda, d’aquella esperança.
En canvi, la revolta es va tornar cada cop més brutal i extremista. Els islamistes van expulsar la minoria hinduista de la vall. Dels hindús, abans centenars de milers, ara n’hi queden uns 3.000. Un extremista va declarar fa tres anys en un vídeo que lluitava per un califat. La mort de l’home va desencadenar protestes massives amb molts morts, alimentades entre altres coses per les xarxes socials. El govern indi argumenta que, si no hi intervenen amb duresa, tornarà a morir gent.
“L’Índia és un bon país”
El gran mercat de Drabgam sembla un lloc desert. Només hi ha un vehicle militar aparcat als voltants. El pagès Tanveer Ahmed Dar està assegut a l’ombra d’un arbre. Uns quants treballadors cullen pomes. Però la major part de la fruita es podreix sobre l’herba. Primer només perillaven els seus ingressos, diu Dar, ara també la seva vida.
“Treballem contra rellotge. Cada dia perdo vint caixes de pomes, això són 20.000 rupies (ben bé 250 euros). Ni tan sols podem empaquetar les pomes com pertoca. Tan bon punt es pon el sol, anem de pressa cap a casa perquè el carrer no és segur. Hi ha rumors que uns milicians fan malbé els magatzems de queviures. També he sentit que van ruixar un pomerar amb productes químics per deixar-lo inservible.
El govern ens va prometre un bon preu per les nostres pomes; però pot garantir la nostra seguretat? Des que uns milicians van tirotejar camioners, no trobo ningú que vulgui transportar les meves pomes. Qui pateix són els ciutadans corrents, que estan condemnats a no fer res. Per què ens passa això? Creiem que l’Índia és un bon país. Jo fins i tot em considero indi”.
3,5 milions d’habitants depenen dels ingressos de la collita anual de pomes. Primer el bloqueig de les comunicacions va obstaculitzar els negocis, ara els agricultors temen els milicians.
Fa unes quantes setmanes van aparèixer cartells en pals de la llum, en murs de cases i en mesquites. Els milicians hi amenaçaven amb la mort qui tornés a la normalitat. Diversos camioners i fruiters han mort en atacs. Els extremistes van llançar una granada a un mercat amb civils.
Hi ha analistes a Delhi que troben magnífica la jugada de Modi. Perquè suprimint l’autonomia va aclarir la qüestió de la independència i per tant va mostrar duresa envers el Pakistan. I també davant la Xina.
La Xina controla una cinquena part de l’antic principat indi. Com a part de la iniciativa Nova Ruta de la Seda, el programa de desenvolupament multimilionari de la Xina, empreses xineses construeixen carreteres que també passen per la part del Caixmir controlada pel Pakistan. L’Índia se sent envoltada pels seus dos veïns.
L’altra lectura és que l’Índia li ha posat les coses més fàcils a qualsevol persona que volgués crear aldarulls al Caixmir. Perquè la història del Caixmir també posa això de manifest: sempre que Nova Delhi ha cregut que podia resoldre militarment un conflicte polític, ha provocat més violència.
“És una ocupació”
Zabirah Fazili és una estudiant de literatura de 24 anys. Viu amb la seva família en un bungalow a Srinagar. Normalment desfoga els seus sentiments a Facebook, però sense internet té poc contacte amb l’exterior. Pren medicaments per un trastorn d’estrès posttraumàtic, causat per l’experiència del terrorisme i la violència. A l’hospital diuen que els trastorns d’ansietat han augmentat.
La família de Zabirah Fazili va guanyar una certa notorietat quan el seu cosí Eisa Fazili va morir en un tiroteig. Milers de persones van assistir al seu enterrament. Uns radicals van estendre una bandera negra d’Estat Islàmic sobre el seu cadàver. La família va assabentar-se per internet que Eisa s’havia unit a un grup radical.
“Eisa i jo teníem la mateixa edat. Teníem una relació propera. Va ser un xoc quan va desaparèixer. No és que jo rebutgi la idea de la militància: crec que ara mateix la lluita intel·lectual no aporta gaire. Tinc dos germans petits i, si l’exèrcit indi ataca, entendria que es radicalitzessin”.
A Srinagar sempre hi ha hagut dos grups: un, en part violent, que reivindicava l’escissió de l’Índia. I un altre de moderat, els defensors del qual no se senten necessàriament indis, però que valoraven els avantatges que els oferia el país. La pregunta és quants, després de mesos amb l’autonomia suprimida, encara creuen que l’Índia és la seva pàtria.
Potser l’estratègia de mà dura de Modi acabarà funcionant. Potser aconseguirà al Caixmir el que amb prou feines ha aconseguit a la resta del país: fer rutllar l’economia i reconciliar el poble. Però probablement no funcionarà.
Traducció d'Arnau Figueras