Aquests dies la ciutat de Kashgar, a l’oest de Xina, sembla a vegades Bagdad després de la guerra. Hi sonen sirenes, s’hi veuen tancs patrullant i els avions de combat hi retrunyen a sobre. Els pocs hotels on encara hi ha alguns turistes estan emmurallats. Els policies porten jaquetes antibales i casc, ordenen el trànsit amb gestos autoritaris i toscos i criden l’atenció als qui fan capelleta.
Després, torna a haver-hi un silenci fantasmal per tota la ciutat. Divendres a migdia, a l’hora del rés dels musulmans, la plaça de davant de la gran mesquita Id Kah està quasi buida. No se sent la crida del muetzí. A tot estirar, de tant en tant, un lleuger pip, quan un dels pocs creients que hi ha passa pel detector de metalls de davant de la mesquita. Desenes de càmeres tenen els ulls posats en tot el que passa. Els agents de seguretat, alguns en uniforme i d’altres de civil, recorren el centre històric. Estan tan silenciosos com si intentessin escoltar què passa pel cap de la gent.
I tampoc tarden gaire a molestar els periodistes. Just després que arribem, dos oficials de policia insisteixen a parlar amb nosaltres, els reporters. El matí següent ve un d’ells des d’una habitació al nostre pis de l’hotel. Quan de matí deambulem per la ciutat ens segueixen diversos oficials de civil. Al final són vuit persones i tres cotxes, entre els quals un Honda negre. Les matrícules estan enganxades, cosa que ens indica que és un vehicle del servei de seguretat de l’Estat. El centre de la ciutat de Kashgar està cobert fins a l’últim racó de càmeres de vigilància. Tan bon punt parlem amb algú, els oficials apareixen de seguida i li fan preguntes.
Al final, com contarem més endavant, també ens detindran a nosaltres. Per més que les autoritats vigilen els periodistes estrangers a Xinjiang, resulten inofensives, en comparació de la persecució a que sotmeten la població uigur. En cap lloc del món, ni tan sols a Corea del Nord, es controla tant la població com a la “regió autònoma uigur de Xinjiang”, quatre vegades i mitja més gran que Alemanya, fronterera amb vuit països, entre els quals hi ha Pakistan, Afganistan, Tadjikistan i Kazakhstan.
Fa anys que hi ha repressió, però en els últims mesos s’ha intensificat exageradament. Està encarada sobretot a la minoria uigur, un poble turc d’uns deu milions de musulmans sunnites. Pequín la considera un factor pertorbador en la creació d’una “societat harmonitzada”. I aquesta sospita es va agreujar arran d’una sèrie d’atemptats en què es van veure implicats militants uigurs.
Els uigurs es veuen com una minoria discriminada econòmicament, cultural i religiosa. La seva població dins de la regió era, poc després de la integració de Xinjiang a la República Popular de Xina el 1949, de vora el 80 per cent del total. Amb l’ocupació deliberada dels xinesos d’ètnia han es va desplomar fins a arribar al voltant d’un 45 per cent. Aquests nouvinguts són sobretot els qui s’aprofiten de l’auge econòmic de la regió, rica en petroli, gas i carbó.
Els uigurs hi protesten en contra. I per això Pequín ha iniciat un règim de seguretat, que, fins i tot a l’Estat policíac de Xina, és únic. Segons les recerques de l’investigador alemany especialitzat en Xinjiang, Adrian Zenz, des de l’estiu del 2016 només el govern provincial ha tret a concurs més de 90.000 llocs de policia, més del doble que durant els set anys anteriors. Amb quasi 500 oficials per 100.000 habitants, la densitat policial és aproximadament tan gran com al veí Tibet.
Al mateix temps, Pequín equipa la seva província de l’oest amb la tecnologia de vigilància més moderna. Les càmeres il·luminen cada carrer des de les ciutats amb milions d’habitants com Urumchi fins a les aldees de muntanyes més allunyades. En estacions, aeroports i els punts de control construïts a tot arreu s’han instal·lat escàners de reconeixement d’iris i els anomenats sniffer wifi, aparells i programes amb què es vigila el trànsit de dades de xarxes sense fil. Les informacions s’acumulen en una “plataforma d’operacions integrada conjuntament” on, a més, s’emmagatzemen diverses dades dels habitants: informació sobre els costums de compra, els seus moviments bancaris o l’estat de salut. I també el perfil d’ADN de qualsevol habitant de Xinjiang.
Arresten tot aquell qui deixa un rastre de dades que el fa sospitós. El Govern ha construït una xarxa de centenars de camps de reeducació. Només en els últims mesos han desaparegut deu mil persones. Segons els càlculs de l’investigador Zenz, fins i tot centenars de milers. És difícil determinar dades exactes. No hi ha cap província xinesa on la censura sigui tan forta, i les autoritats tan invisibles, com a Xinjiang.
Però la imatge que donen un viatge per la província occidental de Xina i un gran nombre de converses (amb persones que han de mantenir-se anònimes) és clara: Xinjiang, una de les regions més allunyades i subdesenvolupades del país de les meravelles econòmiques, és una distòpia feta realitat. I ens proporciona una idea sobre què és capaç de fer un règim autoritari amb la tecnologia del segle XXI.
Urumchi: policies, espies i denunciants
La capital de Xinjiang, amb el seu horitzó modern de desenes de gratacels, té quasi tres milions i mig d’habitants. Tres terços són xinesos han i la minoria més gran són els uigurs. A banda, a la ciutat també viuen kazakhs, mongols i membres de l’ètnia hui, parlants de xinès però musulmans. En una tanca per la carretera de circumval·lació d’Urumchi podem llegir: “Tots els grups ètnics estan units igual que els grans d’una magrana”. “En realitat no pots confiar en els uigurs”, diu un xinès han que abans treballava per a l’exèrcit. “Fan com si fossin els teus amics, però només s’ajuden entre ells.”
La desconfiança entre els dos grups ètnics ha crescut amb els segles. El 2009 es van produir agitacions ètniques a Urumchi. Quasi 200 persones van morir, la majoria dels quals eren xinesos han. El 2014, uns uigurs van apunyalar 31 persones a la ciutat de Kunming. Poc després dos cotxes van entrar a tota velocitat en un mercat freqüentat a Urumchi, i de nou van morir desenes de persones. Des d’aleshores hi ha hagut menys atacs importants, però entre els xinesos han circulen rumors: al sud de Xinjiang s’han tornat a veure incidents greus. però no s’han informat públicament.
Per aportar tranquil·litat, Pequín va enviar a Xinjiang el cap del partit al Tibet, Chen Quanguo. En dos anys va fer aquí el que ja havia provat al Tibet: va copar la província de milers de comissaris, búnquers i edificis amb reixes molt vigilats, en tots els encreuaments grans a ciutats com Urumchi. A més, Chen hi va introduir una mena de sistema d’espies, en el qual membres del comitè del partit local inspeccionen cases i investiguen famílies: qui viu aquí? Qui ha anat de visita allà? De què heu parlat? I per si no fos suficient, també controlen els controladors: moltes cases tenen a l’interior de les portes adhesius de codis de barres que els oficials han d’escanejar com a prova de la seva visita.
Per perfeccionar el control social també s’ha obligat els veïns a denunciar. “A començament d’any van venir a ma casa”, conta un home de negocis a Urumchi. “Em van dir: tu i el teu veí sou responsables l’un de l’altre des d’ara mateix. Si un dels dos crida l’atenció en farem responsable l’altre”. Aquest home de negocis diu que ell estima el seu país. “Però em nego a espiar el meu veí”. L’antecessor del cap de partit Chen, diu un conductor a Urumchi mentre assenyala els gratacels al centre, hauria apostat per l’auge econòmic a Xinjiang. Com més bé li vagi a la gent, més segura serà la regió: aquesta és la idea. “Però, això ja no s’ho creu ningú. L’economia continua creixent. Però ara prioritzen la repressió”.
Turpan: l’obligació d’armar-se
A dues hores en cotxe al sud-est d’Urumchi, just a l’antiga Ruta de la Seda, hi ha la ciutat oasi de Turpan. Durant mil·lennis els xinesos, perses i uigurs, budistes, maniqueus i musulmans han deixat aquí els seus temples i mesquites. És un lloc de viticultura i contemplació. A banda de l’oasi, hi ha dues antigues ciutats en ruïnes. Al centre, un museu modern es dedica a la seva rica història. Però qui hi entra ha d’ensenyar el carnet d’identitat. La tanca està envoltada de filferro espinós.
Una bona desena de càmeres de vigilància tenen en el punt de mira el parc del voltant amb estany i zona de jocs per a nens. Els agents de seguretat del museu porten casc i armilla antibales. Prop de l’escàner d’equipatge a l’entrada hi ha recolzats a la paret escuts de lluita cos a cos. “Aquí es pot comprar de tot”, diu un empleat de la tenda del museu. “Just a l’altre costat del carrer”.
De fet, enfront del museu hi ha una tenda d’equipament de seguretat: cascs i baionetes, electrònica de vigilància, porres en paquets de dotze, però, sobretot, jaquetes antibales. “300 iuans la peça”, diu un venedor. Aproximadament uns 40 euros. “Però només serveixen contra les ganivetades. També en tenim d’altres que són més cares. Té vostè els documents necessaris?”.
L’equipament està pensat per protegir tendes i restaurants, museus, hospitals o hotels. Els seus usuaris estan obligats a refermar les mesures de seguretat. “Ara ha arribat una nova ordre”, diu un hoteler a Turpan mentre alça una nota amb segell: cada client ha de mostrar el carnet d’identitat quan entri a un hotel, sense importar les voltes que entri o surti. També han de contractar nou personal de seguretat. L’armament a Xinjiang no és només una mesura de seguretat, també és un programa de treball. “En cada búnquer hi ha 30 homes”, diu un uigur amb ira reprimida quan passa per davant d’un dels nous oficials de policia. “30 homes, 30 desdejunis, 30 dinars i sopars. Cada dia. Per què tot això? Qui ho paga?”.
Hotan: «Anar-se’n a estudiar»
La ciutat oasi de Hotan, amb 300.000 habitants, està al sud-oest del desert de Taklamakan. La vigilància és especialment forta aquí. Hi ha atacs continus. Quan Der Spiegel va visitar Hotan el 2014 va aconseguir, indirectament, trobar un home que contaria la brutal manera de procedir de l’Estat en els pobles dels voltants. Avui dia ja no podem pensar en una trobada així, escriu aquesta vegada en un servei de missatges. Ja no es pot anar d’un poble a un altre sense un permís escrit, i encara menys quedar amb un estranger. “Potser podrem tornar-ho a fer en uns anys”, escriu. I afegeix: “Esborra aquesta conversa del telèfon immediatament. Esborra tot el que pugui ser sospitós”.
Als afores hi ha un centre comercial modern. A penes una cinquena part dels negocis estan oberts. La majoria han tancat fa poc: “Mesura de protecció de l’estabilitat”, es llegeix en els segells enganxats a les portes. “Tots enviats a l’escola”, diu un transeünt en veu baixa. I mira al voltant.
“Qu xuexi”, anar a estudiar, és una de les expressions que més se sent a Xinjiang aquests dies. És un eufemisme per algú que ha estat arrestat i des d’aleshores no ha aparegut. Les escoles són camps de reeducació en què els detinguts sense una acusació o procés judicial compleixen cursos de xinès i de patriotisme. La meitat dels informants durant el nostre viatge parlen sobre parents o coneguts “enviats a l’escola”. Un conductor a Hotan conta la història del seu avi de 72 anys. Un home de negocis a Urumchi, conta la història del professor de la seva filla. I un viatger dalt de l’avió conta la del seu millor amic.
Encara que les històries són diferents, s’assemblen en detalls importants. La majoria són homes i les detencions sovint són de nit o de matinada. Els motius solen ser contactes a l’estranger, visites a la mesquita massa freqüents o continguts prohibits al telèfon o a l’ordinador. Els parents normalment no saben res dels desapareguts durant mesos. Però si algun dia es tornen a veure no serà en persona, sinó a través d’una pantalla a la sala de visites del camp.
Durant una conversa amb un venedor de catifes al mercat de Hotan apareix de sobte una dona amb un vestit curt. Treballa en una administració, diu, i s’ha agafat el dia lliure. Ens proposa traduir la conversa amb el venedor de l’uigur al xinès. No, diu després caminant pel mercat quasi buit. El tancament de les tendes no té res a veure amb els camps de reeducació. “Els empleats només han sigut enviats a rebre una formació tècnica”. Llavors, s’acomiada educadament.
Unes hores més tard ens dirigim a l’estació de tren i emprenem un viatge a Kashgar, a uns 500 quilòmetres. L’estació està igual d’assegurada que una base militar. Cal passar tres controls i desenes de càmeres de vigilància fins arribar a l’andana. “Ah”, diu la revisora a la seva companya quan preguntem per les nostres places. “És el periodista estranger”. El tren està quasi ple amb diversos centenars de viatjants. Uns compartiments més enllà seu, quina casualitat, la dona amb el vestit curt que s’havia ofert com a traductora al mercat.
Kashgar: «Imatges al·lèrgiques»
Sis hores costa el viatge fins a Kashgar. Passem per diverses ciutats oasi que a la Xina són conegudes com a xifres de la resistència uigur: Moyu, Pishan, Shache, Shule... Totes les estacions estan rodejades de punts de control i envoltades de filferro espinós. Quan el tren hi entra no només hi ha un cap d’estació a l’andana: també hi ha un policia amb porra o amb arma de foc.
Kashgar té més de dos milers d’anys. Era una estació molt important en l’antiga Ruta de la Seda. Abans s’hi podia visitar un dels nuclis antics islàmics més ben conservats de l’Àsia central, construït amb tova, però l’Estat ha enderrocat la majoria de cases antigues i l’ha tornat a construir com un barri turístic pintoresc.
A diferència del que passa a Urumchi i a Turpan, la gran part dels taxis a Kashgar tenen dues càmeres. Una mira al copilot i l’altra al passatger al seient del darrere. “Es va ordenar fa més d’un any”, diu un conductor. “Les càmeres estan connectades directament amb la seguretat pública, s’encenen i s’apaguen quan ells volen. No hi tenim cap autoritat”.
A Kashgar és impensable dur a terme una investigació periodística normal. Ningú no vol parlar. Un activista pels drets humans uigur, que ens va rebre fa quatre anys, no contesta a cap missatge. El seu número de telèfon ha estat donat de baixa. Com després sabrem, fa mesos que està desaparegut. No podem descobrir si està en un camp de reeducació o en la presó. I llavors apareixen els policies, com hem contat a l’inici d’aquesta història, que ja no ens lleven els ulls del damunt. L’escàndol comença quan comprem albercocs en una fruiteria. Parlem amb una dona que hi està asseguda i llegeix un llibre. És un manual de xinès. Al sud de Xinjiang sols uns pocs uigurs amb més de 20 anys parlen bé el xinès.
Intercanviem algunes paraules amb la dona, però quan ja ens disposem a sortir de la tenda entren tres dels nostres acompanyants, entre ells una dona amb jaqueta roja, i tracten de persuadir la dona. Hi torno i gravo l’escena amb el mòbil. Sorpresos, els oficials interrompen la conversa, actuen indiferents i oculten el rostre.
Una hora després s’acosta cap a nosaltres un policia amb altres oficials. Entre ells torna a haver-hi la dona amb jaqueta roja. La dama és una turista, afirma un oficial, i s’acaba d’assabentar que l’havíem gravada sense el seu consentiment. Segons la llei xinesa, cal esborrar aquest vídeo. El policia ens acompanya a una comissaria, on ens confisca el mòbil i no només esborra el vídeo, sinó també altres gravacions o fotografies en què es poden reconèixer els nostres guardians estatals. Ens adverteix sobre gravar “imatges al·lèrgiques”, diu un oficial. I llavors ens deixen anar.
A Kashgar es pot veure l’actual punt culminant de l’estat de vigilància xinès. Però el Govern ja està treballant en el pròxim pas de control. Vol introduir en tot el país un “sistema de crèdit social”, en què la “fiabilitat” de cada ciutadà es valora per premiar els fidels al partit i imposar multes per comportaments incorrectes. Mentre que la introducció del programa avança lentament i parcial a l’est del país, amb molta població, pel que sembla molts uigurs ja estan registrats en un sistema de punts semblant. Se centra sobretot en detalls que interessen a la policia.
El valor inicial per a cada família, informa un afectat, ascendeix a 100 punts. Però qui té contacte o parents a l’estranger, sobretot en països islàmics com ara Turquia, Egipte o Malàisia, és castigat amb retencions elevades. Qui té menys de 60 punts està en perill. Una paraula mal dita, una pregària o una telefonada de més i en qualsevol moment el poden enviar a estudiar.
Traducció de Mar Sanfèlix