Segurs de si mateixos, aquells homes marxen en formació, van amb camisa blanca, pantalons marrons i les espatlles enlaire. “Un, dos, tres”, se sent pels altaveus, mentre una orquestra militar fa ressonar els tambors. Els homes branden bastons de bambú. Centenars de persones desfilen per la plaça de sorra de Nagpur, al centre de l’Índia. Donen cops de peu a l’aire i bramen. Quan el president es posa dret, fan la seva salutació sostenint el braç davant el pit mentre mantenen el cap recte.
Els homes pertanyen al Rastriya Swayamsevak Sangh (RSS), l’organització de voluntaris més gran del món. Ells es consideren patriotes, però els seus crítics els veuen com un moviment militant que anys enrere venerava Hitler i que té una ideologia que va contribuir a l’assassinat del lluitador per la llibertat Mahatma Gandhi a mans d’un extremista hindú.
A començament d’octubre l’RSS va celebrar el seu 94è aniversari. Pocs mesos després, a l’Índia van esclatar els aldarulls més greus de la història recent. Des d’aleshores centenars de milers de persones han sortit als carrers repetidament contra el govern, la majoria amb actitud pacífica. La policia hi ha reaccionat amb duresa. Pel cap baix 25 persones han mort i hi ha milers de detinguts. S’ha imposat la prohibició de fer assemblees i en diverses ciutats de milions d’habitants s’ha tallat temporalment la connexió a Internet, entre altres llocs també en parts de Nova Delhi.
A grans trets, els manifestants estan en contra d’una llei que regula la ciutadania per als refugiats. En realitat, però, el que està en joc és la imatge que el país té de si mateix, quina mena d’estat vol ser a partir d’ara l’Índia: una democràcia laica, com exigeixen els manifestants, o un país en què la majoria hinduista digui a les minories què es pot fer i què no, com vol l’RSS?
A l’Índia, hi viuen 1.370 milions de persones, de les quals prop de 200 milions són musulmanes. Al país es parlen centenars de llengües i s’hi professen totes les grans religions del món. La lluita per la identitat de l’Índia és tan antiga com la república, però mai abans l’RSS no havia estat tan a prop del seu objectiu.
De la “Sangh Parivar”, de la “família” de l’RSS, en formen part el partit més gran del país, el BJP, i la xarxa més gran d’escoles privades. Els seus membres tenen càtedres en universitats i càrrecs al banc central i a l’executiu. El seu membre més famós és el mateix cap d’Estat, Narendra Modi.
Qui vulgui fer-se una idea de fins a on podria portar Modi la democràcia més gran del món ha de visitar la seu central de l’RSS a Nagpur.
J. Nandakumar és l’ideòleg en cap de l’agrupació. L’home descriu la història de l’Índia com la història d’una humiliació. Primer, el pacífic poble hindú vivia a la vall de l’Indus. Suposadament no patia per res fins que la zona va ser envaïda per prínceps musulmans. Els senyors colonials britànics, que van arribar a continuació, no van ser gaire millors. I després de la independència va governar una elit laica que es va congraciar la minoria musulmana. El primer ministre Modi també va parlar una vegada de “1.200 anys d’esclavitud”.
L’RSS es va marcar com a objectiu restablir la seva suposada esplendor antiga. Un excap de l’organització va qualificar la persecució dels jueus el 1939 com “una bona lliçó per a nosaltres a l’Hindustan”. Els quadres dirigents actuals no dirien frases com aquesta. Ells preconitzen una societat que —malgrat la diversitat— estigui unida en una cultura comuna. Sí que tenen, però, una cosa en comú amb l’extrema dreta europea: volen decidir ells qui hi pertany i qui no.
“Tant si s’és hindú com musulmà o cristià, tothom pertany a la mateixa família hindú”, diu l’ideòleg de l’RSS, J. Nandakumar. Només hi ha un requisit: “És hindú qui reconeix aquesta terra com la terra dels seus avantpassats i qui respecta els valors que fan forta aquesta nació”. Els problemes comencen a l’hora de dir quins són aquests valors. I qui decideix quins són.
Un membre de l’RSS ens condueix per les institucions que l’organització administra a Nagpur: per exemple, una consulta on, un cop la setmana, un metge visita gent de barris pobres per poques rupies, o un servei de donació de sang i la nova clínica oncològica. A la plaça de la desfilada hi ha un jove que explica per què li agrada venir a l’RSS: pels jocs que hi fan, pel sentiment de comunitat. Enumera un seguit de lluitadors i reis que han fet grans coses per l’Índia, però ni un de sol de musulmà.
Segons el politòleg francès Christophe Jaffrelot, l’RSS vol incidir en la societat a llarg termini. “No pensen en anys sinó en segles”.
Quan hi ha terratrèmols o inundacions, sovint són els homes de l’RSS els que arriben primer al lloc dels fets. Allà on l’Estat fracassa, ells fan un pas endavant. Això es pot veure, sobretot, en l’ensenyament: cinc milions de nens assisteixen a col·legis de l’RSS. L’RSS no haurà de fer cap cop d’estat ni haurà de subornar ningú quan un dia la seva gent ocupi els càrrecs més importants de l’Estat.
Narendra Modi va néixer a Vadnagar —una petita ciutat de l’estat de Gujarat, a l’oest del país—, fill d’un venedor de te. Els seus pares el van casar d’adolescent. La parella no va conviure gaire temps. Modi va dedicar la vida a l’RSS i va estudiar ciències polítiques. Se’l considerava un orador amb talent i el van “cedir” al braç polític de l’RSS, el BJP. Allà va ascendir amb rapidesa, i el 2001 va ser escollit cap del govern de Gujarat, càrrec que va ocupar durant tretze anys.
Per a l’Índia van ser uns anys decisius. L’economia va créixer. La globalització va enriquir molta gent, però el ràpid canvi social que va comportar també en va desbordar molta altra. Els escàndols de corrupció van minar la credibilitat del Partit del Congrés, aleshores al govern.
Quan Modi es va presentar a les eleccions el 2014 pel BJP, era l’home adequat en el moment adequat. Un home sortit del poble, que s’estimava més parlar hindi que anglès, que es declarava hinduista d’una manera bel·ligerant i que governava un estat que creixia més de pressa que molts altres. La gent li va confiar la tasca de renovar el país. I molts van fer els ulls grossos davant el seu passat.
La ciutat d’Ahmedabad, a l’estat de Gujarat, té un aspecte modern. Un riu canalitzat travessa el centre i hi ha carrils separats per als autobusos. Però una cosa la diferencia d’altres estats indis: pràcticament no s’hi veu cap mesquita ni cap vianant amb vestimenta musulmana. És com si aquí l’islam no existís.
Fa divuit anys Ahmedabad va ser l’escenari d’un dels enfrontaments més greus de la història índia entre hindús i musulmans. Es va incendiar un tren amb pelegrins hinduistes, i els extremistes hindús en van responsabilitzar els musulmans. Hindús i musulmans es van matar els uns als altres. Un polític va ser desmembrat i cremat al mig del carrer. En dos mesos van morir com a mínim mil persones.
Modi era aleshores cap del govern de Gujarat. Els seus crítics li van retreure que no havia actuat. El Tribunal Suprem no va trobar proves per condemnar-lo. Tanmateix, els EUA i la UE van decretar contra ell la prohibició d’entrada als països respectius.
Actualment, gairebé la meitat dels musulmans d’Ahmedabad viuen en un gueto prop d’un abocador. Allà hi ha menys escoles públiques que en altres zones de la ciutat, i els carrers i el subministrament d’aigua són pitjors. El progrés de què tant presumeix Modi, aquí no arriba.
Per a molts musulmans de l’Índia sembla que es confirmen tots els prejudicis que tenen contra Modi des del pogrom d’Ahmedabad, si no d’abans. En el seu primer mandat com a primer ministre ja va nomenar un sacerdot hindú radical com a cap del govern d’Uttar Pradesh, l’estat més poblat. El nombre de delictes d’odi contra minories va a l’alça des del 2014. Els periodistes que informen sobre aquest fet perden la feina.
En canvi, el miracle laboral de moment no ha tingut lloc. I malgrat tot, el BJP va obtenir encara més escons en les eleccions de la primavera de l’any passat.
Chando Tanwar està asseguda fumant davant el seu quiosc en un poble de Haryana, al nord de l’Índia. Porta un mocador sobre el cap i a la mà hi té tatuat un símbol hinduista. En un edifici darrere seu, hi oneja la bandera del BJP.
En un poble veí musulmà, fa gairebé tres anys uns extremistes hindús van linxar un ramader lleter perquè presumptament havia portat vaques a l’escorxador. Per a molts hindús les vaques són sagrades. Tanwar diu que l’incident no la sorprèn. Fet i fet, matar vaques és un crim.
Modi aprofita el ressentiment antimusulmà. És amic d’Amit Shah, un radical hindú, i l’ha nomenat ministre de l’Interior; un home que titlla els immigrants musulmans de “termites”.
A l’agost, el Govern va suprimir l’autonomia de l’únic estat de majoria musulmana, Jammu i Caixmir. Es van desplaçar a la vall del Caixmir milers de tropes addicionals, i fa cinc mesos que a l’estat està interromput l’accés a Internet, l’apagada més llarga de la història d’una democràcia.
Al desembre, el parlament va aprovar la nova llei de ciutadania: d’ara endavant els refugiats del Pakistan, Bangladesh i l’Afganistan podran obtenir més ràpidament la ciutadania si van arribar al país abans del 2014. La llei enumera sis comunitats religioses del sud d’Àsia, amb una excepció: la musulmana. El govern de Modi ven aquesta decisió com una acció humanitària. El que no pot explicar, però, és per què només tres països. Per què no les minories musulmanes dels rohingyes de Birmània o els uigurs de la Xina?
Els crítics diuen que en realitat Modi vol definir la identitat índia a través de la religió. Amb motiu d’un nou cens que es preveu fer, tots els indis hauran d’indicar que els seus avantpassats procedeixen de l’Índia. El Govern diu que ho fa per trobar immigrants il·legals. A l’estat d’Assam gairebé dos milions de persones no han aconseguit aportar la prova corresponent. Ara corren el risc de tornar-se apàtrides. El govern d’Assam ja ha començat a construir camps d’internament.
L’era del laïcisme a l’Índia s’ha acabat, escrivia Milan Vaishnav, de la fundació Carnegie, després de les eleccions de la primavera. Ja no es tracta de si l’Índia “assumeix una identitat hindú o no, sinó tan sols com es produirà això concretament”.
Modi aposta pel fet que pot governar inclús sense el suport del 14% de musulmans del país. Segons les enquestes, la majoria d’indis aproven les seves reivindicacions nacionalistes hindús. Tot i així, per a Modi les protestes són una amenaça; sobretot per a la seva imatge a l’estranger.
En un discurs Modi va negar que el seu govern construís camps d’internament. Al darrere d’aquestes acusacions hi veu l’oposició i els intel·lectuals d’esquerres que escampen “mentides i rumors” sobre ell.
Així ho veu també Tanwar, la simpatitzant de Modi de Haryana. A ella, Modi li ha regalat una bombona de gas, li ha apujat la pensió de viduïtat i li ha construït un lavabo. Després la dona explica la història que aquí coneix tothom: fa vint anys uns musulmans van matar un hindú. Llavors els hindús, per venjar-se, van cremar musulmans. A la pregunta de per què els musulmans no voten Modi, Tanwar respon: “Perquè els musulmans són corruptes i Modi persegueix els corruptes”.