El sol es pon damunt la vella forja de Gretna Green quan comença l’últim casament del dia. De la botiga de davant —que aquest advent, per tercer cop, també han conquerit els xinesos— n’ha sortit la caixera per fer de testimoni. L’avorrida funcionària del registre civil estampa les dades personals en un DIN-A5. Després, durant vuit minuts hi ha un ambient solemne a la sala —una mica freda i humida—, on a les parets hi ha furgues penjades i al mig hi ha una enclusa grossa.
Aleshores apareixen Keith i Caroline, que ja no són tan joves però que estan molt emocionats. Ell de negre, ella de blanc. Del vell aparell de música en surt el so metàl·lic de Jimmy Radcliffe: “Don’t go away, don’t leave me, or I’ll cry ‘til the end of time”. Carol s’eixuga llàgrimes de les galtes.
Durant prop de quatre hores, ella i el seu futur espòs de Shropshire, al centre d’Anglaterra, han viatjat amb cotxe fins a Gretna Green, a Escòcia. “Havíem de venir aquí”, diu Keith un cop a fora, passant fred. “Feia temps que era el nostre somni”. Igual que el de milers de parelles que cada any es casen aquí. Des del 1754, quan la detestada veïna Anglaterra va endurir les lleis matrimonials, aquesta població fronterera a la riba del riu Sark i la seva forja, que es va convertir en una mena de registre civil, van passar a ser un lloc idíl·lic per als que es volien casar. Gretna Green és un poble orgullós de ser una de les capitals mundials dels casaments.
Darrerament, però, al poble molta gent tem que aviat podrien estar relacionats amb un divorci desagradable.
Va ser divendres de la setmana passada al matí quan al Regne Unit la gent es va començar a adonar que, si bé havien resolt un problema gros, també n’havien desencadenat un altre. A Londres Boris Johnson i els conservadors celebraven que, després d’una victòria electoral triomfal, tenien via lliure per portar a terme el desitjat Brexit.
650 quilòmetres al nord, gairebé a la mateixa hora, la cap del govern escocès, Nicola Sturgeon, compareixia davant les càmeres i deia a Johnson amb convicció que ella portaria el seu país definitivament a la independència: “I com a líder d’un partit que a Escòcia ha estat derrotat, vostè no té cap dret a impedir-nos-ho”.
En aquestes circumstàncies, s’albira un enfrontament que ho té tot per ser tan despietat com els anys de disputes entorn del Brexit. Una batalla que no solament es lliurarà a Escòcia, sinó també a Irlanda del Nord i potser a Gal·les i tot. Un conflicte que podria acabar dividint el Regne Unit —que ja fa temps que d’unit no ho està tant— en les regions que el componen: Anglaterra, Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les.
Per a Johnson aquest seria el gir més amarg de la saga del Brexit: el seu màxim èxit amenaça de conduir a una derrota històrica.
Si bé el resultat electoral ha aclarit de moment les relacions de poder, amb la seva majoria de vuitanta escons a la cambra baixa a partir d’ara els conservadors pràcticament poden fer i aprovar tot el que vulguin. El primer que farà Johnson serà fer sortir el Regne Unit de la UE el 31 de gener. Després intentarà dictar a Brussel·les, abans d’acabar el 2020, un acord de lliure comerç segons les seves condicions. Si no se’n surt, possiblement acabarà forçant el país a un trencament sense acord amb la UE. I ningú no li ho pot impedir. Els tories, va presumir Johnson la nit electoral, “ara parlen realment en nom de tot el país”.
De tot? No ben bé.
En realitat, en aquella memorable nit electoral Johnson va veure com el rumb ferm que havia decretat al seu partit no havia tingut el mateix efecte a tot arreu. A Escòcia, que el 2016 va votar amb una majoria clara quedar-se a la UE, els conservadors hi van perdre set dels seus tretze escons. En canvi, el Partit Nacional Escocès (SNP) de Nicola Sturgeon va aconseguir 47 dels 59 diputats d’Escòcia. Va ser el quart èxit electoral seguit d’aquest partit d’esquerres que ha establert un nacionalisme favorable a la immigració i obert al món, un cas rar a Europa.
A Irlanda del Nord, on el 2016 els opositors al Brexit també van ser majoria, es va perdre l’equilibri de poder entre unionistes i republicans. El DUP —l’adversari més dur contra una reunificació irlandesa i durant els últims anys l’únic aliat dels tories— va perdre ostensiblement dos diputats a la província. En canvi, amb el Sinn Féin i el Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP), ara per primera vegada tenen majoria les forces que defensen una sola nació a l’illa d’Irlanda.
La situació no podria ser més explosiva per al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que existeix en aquesta forma des del 1922. I el mateix Johnson hi ha contribuït notablement. Des del començament es va unir al sector de les forces proteccionistes i en part xenòfobes del seu partit, va fer callar les veus moderades, va ignorar els escocesos i va mentir als nord-irlandesos.
El cap de l’executiu ha convertit els tories en un “partit nacional anglès”, diu l’excap del gabinet de Tony Blair, Jonathan Powell. I en conseqüència, ara també van a l’alça els nacionalismes escocès i irlandès. En aquests territoris molts estan convençuts que Johnson, quan s’omple la boca prometent un “conservadorisme d’una sola nació”, en realitat només pensa en una nació: Anglaterra.
Fins i tot a Gal·les —per bé que el 2016 es va votar majoritàriament a favor del Brexit— ja no es poden ignorar les creixents aspiracions d’independència. Darrerament milers de persones han sortit al carrer a Cardiff, Merthyr Tydfil i Caernarfon per defensar una Gal·les independent, i ja està prevista la marxa següent. Dels gal·lesos d’entre 18 i 24 anys els favorables a la independència ja són un 42%, si d’aquesta manera la província pogués continuar formant part de la UE.
A Escòcia ja fa temps que les xifres són més elevades. Des que el 2011 l’SNP va obtenir majoria absoluta al parlament d’Edimburg, l’anhel d’independència sembla que no para de créixer. Aleshores amb prou feines un de cada quatre escocesos hi estava a favor. Certament, el 2014 l’SNP va perdre un referèndum sobre aquesta qüestió —només un 45% van votar a favor d’un Estat escocès—, però des d’aleshores creix el sí. Darrerament els experts en demoscòpia han exposat que sobretot hi ha dos factors que podrien conduir a una majoria favorable als independentistes: Boris Johnson i el Brexit.
El gegant ros que ha conquerit Anglaterra és un regal dels déus per a l’SNP.
Per això a Gretna Green, on agraden tant les unions per a tota la vida, tenen por. Al local Old Toll Bar, la primera casa que hi ha darrere la frontera entre Anglaterra i Escòcia, diumenge hi trobem Trisha Gray. Diu la dona: “Hi ha de tornar a haver una duana, aquí? Quines bajanades!”.
Gray, que porta arracades de ninots de neu, regenta l’establiment, als edificis adjacents del qual es creu que des del 1830 s’han unit en matrimoni 10.000 parelles de nuvis. Gray és de Glasgow, està casada amb un anglès i diu: “Jo estimo tothom, vingui d’on vingui”. Darrere seu, sobre el mostrador de la cuina, hi ha penjats dos rellotges que marquen l’hora escocesa i l’anglesa. Van exactament a la mateixa hora. Però qui sap quant de temps això es mantindrà així?
En aquest territori fronterer ningú es pot imaginar que algun dia hi torni a haver barreres a la riba del riu Sark. D’altra banda, la Universitat de Sussex ha informat recentment que és molt probable que això pugui passar molt aviat. Es deu al dret del govern escocès de mantenir els estàndards alimentaris de la UE també després del Brexit. Si els anglesos, un cop fora de la UE, obrissin el seu mercat als pollastres desinfectats amb clor nord-americans, en llocs fronterers com Gretna probablement s’haurien de crear punts de control.
Amb això ja s’hauria fet un pas simbòlic cap a la independència d’Escòcia.
Pamela Nash, exdiputada laborista que actualment lidera el moviment antiindependentista Scotland in Union, parla d’una “situació incendiària”. Si ningú els atura a temps, diu Nash, els escocesos corren el risc de cometre a petita escala el mateix error que els britànics van cometre a gran escala. Igual que els partidaris del Brexit, l’SNP intenta convèncer la gent que la independència nacional és la solució a tots els problemes. “És dolorosament irònic”, diu Nash: “Molta gent dona suport a l’SNP sobretot perquè han acabat en la pobresa després d’anys de polítiques d’austeritat”. Aquesta gent podria tenir una sorpresa desagradable.
Nash espera, doncs, que Boris Johnson, si no el Brexit, almenys impedeixi la independència escocesa. De moment sembla que així serà. La sol·licitud d’Edimburg per organitzar un nou referèndum d’independència, que va arribar dijous a Londres, la reenviaran sense obrir-la “de tornada al remitent”, va prometre el primer ministre. El seu no es mantindrà, va dir, encara que l’SNP torni a obtenir majoria absoluta a les eleccions escoceses del 2021.
El que cal tenir en compte, però, és quant de temps es podrà sostenir aquesta actitud de negació. I si els partidaris de la independència arriben a un 55%? I a un 60%? És ben possible que això passi: les enquestes posen de manifest que l’anhel de llibertat dels joves escocesos és més alt que el de la gent més gran. Escòcia es convertirà en la Catalunya britànica? L’SNP ho descarta, vol aconseguir la independència per vies legals. Preveu, per contra, una guerra per aconseguir majories.
“El temps està de part nostra”, diu Angus Robertson dilluns a la Biblioteca Nacional Escocesa a Edimburg. Robertson es tanca aquí uns quants dies per setmana per escriure un llibre; per això porta una barba d’una setmana i té les galtes pàl·lides. D’ençà de les eleccions britàniques, però, l’exvicepresident de l’SNP, home de confiança de Nicola Sturgeon, està de molt bon humor. Fa uns quants mesos Robertson va fundar el laboratori d’idees Progress Scotland per promoure la independència. Ara es veu a ell i als seus molt a prop de l’objectiu: “Els països normals s’autogovernen”.
Senzillament no pot ser que Escòcia sigui arrossegada fora de la UE contra la seva voluntat, diu Robertson, de 50 anys. Faci el que faci en els propers mesos Boris Johnson per intentar retenir els escocesos, fracassarà. “Johnson és un mentider, un sexista i un racista; per què l’hauríem de creure?”. I com més temps el govern de Londres faci cas omís de les necessitats escoceses, més persones s’uniran al moviment independentista.
Actualment, als escocesos els passa com a una dona que es vol separar per violència domèstica, mentre el seu assessor matrimonial diu a l’home: “Tanca-la a casa amb clau, llença la clau i digues-li que això és bo per a ella”. Robertson no se’n sap avenir: “Aquestes coses passen en una república bananera! Però aquí?”.
Aquest to està destinat a desembocar en un enfrontament que podria maltractar novament els britànics, ja baquetejats, durant anys. Amb la seva tropa de 47 diputats al parlament britànic, l’SNP no deixarà escapar cap oportunitat per criticar la falsedat de Johnson. Per criticar que amb un 44% dels vots dels britànics en tingui prou per portar tot el regne a sortir de la UE, mentre que el 45% del vot a favor de l’SNP a Escòcia no sigui suficient per permetre un nou referèndum. Els lluitadors per la llibertat duran a terme aquesta guerra de les Dues Roses amb tots els mitjans i, com ja van fer el 2014, faran parlar a favor seu personatges famosos de tots dos costats de la frontera —llavors alguns van ser Sean Connery, Judi Dench o Mick Jagger—.
Encara que de moment Johnson irradiï seguretat en la victòria, aquesta lluita no serà fàcil de guanyar ni per a algú com ell. Perquè no haurà de contenir només els rondinaires escocesos. Al mateix temps, haurà de participar en la fase dos de les negociacions pel Brexit contra els 27 països de la UE. I també hi ha, a l’altra riba del mar d’Irlanda, els nord-irlandesos, que des de fa anys compliquen la governació al seu partit i que, des del punt de vista de Johnson, ara també s’han equivocat en la decisió.
John Finucane ha participat en moltes batalles al llarg de la vida: és advocat, ha defensat davant els tribunals exmembres de l’IRA i ha sol·licitat indemnitzacions per a víctimes de la violència policial. Però la lluita més gran d’aquest polític de 39 anys del Sinn Féin està a punt de començar. Finucane vol lluitar per aconseguir la independència d’Irlanda del Nord. “És inevitable que acabem votant sobre la independència”.
Finucane ens rep al seu despatx d’advocats del centre de Belfast, que sembla com si s’hi acabés de traslladar. “He tingut poc temps”, es disculpa Finucane. Des del maig del 2019 és alcalde de Belfast; ara, a més, és diputat electe per la circumscripció de Belfast-Nord.
A l’entrada del despatx hi té penjada una foto del seu pare, Patrick. Ell també era advocat de destacats combatents de l’IRA, i el 1989 va ser assassinat davant el seu fill per lleialistes probritànics. Que precisament ara Finucane fill hagi estat escollit al nord de Belfast —durant dècades bastió del DUP, un partit probritànic— no s’ha d’infravalorar. S’ha trastocat la relació de forces a la regió.
Amb John Finucane els nacionalistes proirlandesos han obtingut per primer cop majoria davant els unionistes probritànics. I la volen aprofitar per avançar en la unificació amb la República d’Irlanda. “Els últims anys han posat de manifest que al govern anglès no li importen els interessos de la gent d’aquí”, diu Finucane. “Ara tenim la possibilitat de decidir sobre el nostre futur”.
El seu partit, el Sinn Féin —una formació d’esquerres que temps enrere era considerada el braç polític de l’IRA i que actualment és l’única força que es presenta a tota l’illa d’Irlanda—, treballa incansablement per un referèndum sobre la unificació. Es remet als acords del Divendres Sant, amb què el 1998 els catòlics proirlandesos i els protestants probritànics van posar fi a una guerra civil que havia durat dècades. En l’acord s’hi va establir la possibilitat d’una unificació, sempre que hi hagués una majoria a Irlanda del Nord.
Finucane ja té un nom per a l’Estat que anhela: “Nova Irlanda”. De tota manera, al parlament de Londres no hi farà campanya. Tradicionalment, el Sinn Féin boicoteja la cambra baixa perquè els seus polítics mai no prestarien jurament a la reina.
No obstant això, sembla que als nacionalistes nord-irlandesos —igual que a Escòcia i a Gal·les— el temps els juga a favor. Els catòlics solen tenir més fills que els protestants, i molta gent creu que ja es pot haver arribat a la massa crítica per guanyar un referèndum d’independència. Amb el Brexit, a més, els partidaris d’una Irlanda unida han descobert un filó que poden explotar; sobretot si Johnson a final del 2020 opta per un trencament sense acord amb la UE.
A Ardoyne, un barri catòlic de Belfast que durant anys va ser nucli d’enfrontaments, molta gent tem el Brexit i les seves conseqüències, però també hi veuen oportunitats. “A Boris Johnson no li importem!”, diu Paul McCusker, un infermer d’Ardoyne. “Per tant, hem de pensar nosaltres mateixos com podem millorar la situació”. Quan diu “millorar” es refereix a marxar de l’odiada Anglaterra. Gairebé tots els catòlics a qui preguntis aquests dies tenen una opinió semblant.
Fins i tot alguns que tradicionalment se sentien britànics ara giren l’esquena a l’Anglaterra de Boris Johnson. “Hem de ser pragmàtics”, diu Alan McBride, que treballa en un centre de rehabilitació per a víctimes del conflicte nord-irlandès. La dona de McBride va morir el 1993 per culpa d’un atac bomba de l’IRA. Ell s’estimaria més que Irlanda del Nord continués formant part de la Gran Bretanya. “Però si econòmicament el Brexit és una catàstrofe, hem de considerar totes les opcions”.
El que s’ha desfermat a Irlanda del Nord és una barreja altament explosiva de nacionalisme i descontentament. Si efectivament això conduís al fet que la província s’acabés separant de la Gran Bretanya, tothom sabrà qui n’haurà estat el responsable, diu Jonathan Powell: “Paradoxalment, Johnson i el Brexit potser han fet més per una Irlanda unida del que va aconseguir mai l’IRA”.
A l’illa del costat hi ha un cap de govern que des de les eleccions ja ha invocat diverses vegades la unitat de la nació. Al juny Boris Johnson ja es va proclamar “ministre de la Unió”. I farà tot el possible per salvar-la, ni que sigui per no passar a la història com l’últim primer ministre del Regne Unit.
Per aconseguir-ho necessitarà el suport d’aquells que ara l’han votat en massa: la part dels anglesos nacionalistes que estan còmodes pensant que a Anglaterra sempre li han anat més bé les coses quan ha anat pel seu compte.
Però a Johnson l’hauria de preocupar el fet que això molts ho diuen literalment. Segons les enquestes més recents, la majoria dels nacionalistes anglesos estarien disposats a sacrificar Escòcia i Irlanda del Nord a canvi d’aconseguir el Brexit.
Traducció d’Arnau Figueras