Ençà i enllà

Hong Kong, ciutat de protestes

Els joves de Hong Kong, acusats de violents i vandàlics per entrar a la força al Parlament, han provat totes les vies per exigir les reformes democràtiques que se’ls van prometre fa dues dècades. Lluiten pel seu futur contra una Xina que, convertida en segona superpotència mundial, cada cop es mostra més totalitària.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest cop, la guspira que ha fet que milions de hongkonguesos hagin sortit a manifestar-se ha estat el rebuig a un projecte de llei que permetria a les autoritats locals extradir ciutadans per ser jutjats a la Xina, on el Govern no ofereix garanties jurídiques. A la metròpoli asiàtica, però, mobilitzacions com les actuals tenen sempre la mateixa raó de fons, un desassossec permanent per la incertesa de futur. Un futur en què les llibertats civils i l’estil de vida actuals podrien esfumar-se de la nit al dia.

La història recent de la ciutat sembla seguir un angoixant guió escrit en vells acords de pau i tractats internacionals. Primer va ser el compte enrere fins a 1997; ara la ciutat viu amb l’ai al cor esperant que arribi el 2047. I tanmateix, el destí de Hong Kong no està escrit.

La Llei Bàsica, la miniconstitució acatada per la Xina al 1990, és una arma de doble tall. Per una banda, garanteix un alt nivell d’autonomia sota el principi polític d’”un país, dos sistemes”, i formalitza el compromís amb un “Hong Kong administrat pel poble hongkonguès”. Respecte al poder executiu, l’Article 45 diu així: “L’objectiu final és la selecció del cap executiu per sufragi universal, a proposta d’una comissió de nominacions àmpliament representativa d’acord amb els procediments democràtics”. L’Article 68, sobre el legislatiu, és similar: “L’objectiu últim és l’elecció de tots els membres del Consell Legislatiu per sufragi universal”.

En un fil de Twitter publicat l’1 de juliol, Joshua Wong, secretari general del partir demòcrata localista Demosistō i la cara més coneguda de les protestes estudiantils, explicava així la motivació de les protestes del 12 de juny passat contra el projecte de llei d’extradició, que van posar fi a una brutalitat policial sense precedents a la ciutat: “Quan el Consell Legislatiu estava a punt de començar, els hongkonguesos ens vam preparar per a l’última lluita. Sabíem que no hi hauria tornada enrere. Pequín tenia prou vots perquè només 40 dels 70 escons són directament elegits pel poble”.

Per una altra banda, però, la mateixa Llei Bàsica conté punts que asseguren el control del territori a un Govern xinés que cada cop es mostra més totalitari. L’exemple més clar és el de l’Article 23, que preveu l’aprovació d’una llei que permeti condemnar “qualsevol acte de traïció, secessió, sedició o subversió” contra el Govern central, o “robatori de secrets d’Estat”.

Precisament va ser l’intent del Govern d’aprovar una llei de seguretat nacional seguint l’Article 23 el que va motivar les protestes del 2003 i va generar un canvi de cicle en la vida política de Hong Kong. Els partits i les associacions civils demòcrates van aconseguir que la llei no s’aprovara, però Pequín va començar a preocupar-se i va encetar una política de centralització i assimilació que va tenir un efecte molt diferent del que es buscava. En resposta, la societat civil es va enfortir i es van posar en funcionament força iniciatives per tractar d’influir en la presa de decisions.

Antony Dapiran, autor de City of protest: A Recent History of Dissident in Hong Kong, assegura que “L’esperit i la cultura de protesta estan fortament arrelats a Hong Kong perquè amb el sistema de govern actual protestar al carrer és l’única manera que té el poble d’expressar-se políticament”. Als seus tuits, Wong, en referència a les mobilitzacions de les darreres setmanes, ho corrobora: “En una democràcia, aquest projecte de llei d’extradició ja hauria estat retirat fa molt temps. Hi ha enquestes que han mostrat consistentment que al voltant d’un 70% dels hongkonguesos està a favor de l’anul·lació total”. Amb 23 anys, Wong ja ha estat empresonat en tres ocasions.

La resistència és jove

Durant la segona dècada dels 2000, hi va haver una mena de relleu generacional en el lideratge de les protestes. Els sindicats d’estudiants de secundària, particularment Scholarism, cofundat per Wong quan tenia només 15 anys, van començar a participar en la vida política el 2012, amb motiu de les protestes contra la introducció de l’”educació moral i nacional” en el currículum escolar.

Al 2014, cansats d’esperar l’inici de les accions de desobediència civil que els partits demòcrates tradicionals portaven mesos anunciant amb el fluix eslògan “Occupy Central with Love and Peace” (Ocupem Central amb Amor i Pau), els estudiants, liderats pel sindicat de Wong, Scholarism i la universitària Federació d’Estudiants de Hong Kong van prendre el timó de les protestes. El resultat va ser la famosa Revolució dels Paraigües, que amb el suport dels partits demòcrates, va renovar els ànims, els discursos i les estratègies de protesta.

Quan els estudiants van posar fi als 79 dies d’ocupació de les principals artèries de la ciutat, ho van fer penjant una pancarta gegant que deia: “Tornarem”. La Revolució dels Paraigües havia acabat sense obtenir cap victòria evident, i s’encetava una fase de repressió i desesperança per als moviments demòcrates. Al cap de quatre anys, tal com havien promès, la joventut de Hong Kong ha tornat al carrer, amb més determinació i consciència política que mai.

El govern de Hong Kong (amb el xinès movent els fils entre bastidors) va reaccionar fortament a la Revolució dels Paraigües i als anomenats moviments “localistes” (una mena d’eufemisme per evitar dir nacionalistes) que han donat lloc a nous partits polítics amb líders molt joves, com el Demosistō de Wong. Des de la fi de l’ocupació el 2014, s’han empresonat activistes, polítics i acadèmics, s’han desqualificat membres electes als òrgans legislatius per raons ideològiques, s’han construït grans infraestructures que faciliten la connexió física amb la Xina, i els ciutadans han assistit impotents a l’abducció de llibreters independents de la ciutat per part dels serveis de seguretat xinesos. Tot i que de manera informal, amb aquestes decisions el Govern Xinés reafirma la seva sobirania sobre Hong Kong i posa en qüestió el respecte a les seves especificitats polítiques, representades pel principi polític “un país, dos sistemes” aplicat des de 1997.

“Jo soc hongkonguès”: el naixement d’una identitat

La major part dels participants en les mobilitzacions contra la llei d’extradició de les últimes setmanes han nascut després de 1997, l’únic Hong Kong que coneixen és el d’”un país, dos sistemes”. La Revolució dels Paraigües i les seves conseqüències han estat les seves primeres experiències polítiques. El Govern, però, els ha barrat les vies convencionals d’accés a la participació política. Els líders estudiantils han estat represaliats i desacreditats, i just abans de les últimes eleccions, al 2016, la nova formació independentista Partit Nacional de Hong Kong es va convertir en el primer partit polític prohibit a Hong Kong des de la unificació amb la Xina.

“Estic molt emprenyada amb el Govern de Hong Kong, perquè en lloc de protegir els ciutadans de Hong Kong està fent tot el que el Govern xinès li diu de fer”, explica una estudiant de 18 anys asseguda al terra, just al davant de les portes del LegCo, durant les protestes del 21 de juny. “La setmana passada la policia ens va disparar!”, exclama. “Fins i tot ma mare va plorar, i va dir ‘Hong Kong no hauria de ser així’”. Em conta que al 2014 ella tenia només 14 anys, però va poder participar en la Revolució dels Paraigües perquè els seus germans grans també hi eren. “Ara les coses són diferents”.

El relleu generacional del moviment demòcrata ha implicat un xoc generacional i moltes discussions a l’hora de sopar. Juntament amb la consciència política, els joves que surten a protestar han desenvolupat una nova identitat col·lectiva. Els seus valors, sentiments i raons no són fàcils de comprendre pels seus familiars de més edat. En una conversa durant les protestes del 27 de juny, un jove universitari de 19 anys, estudiant de literatura xinesa, comparteix la seva tristesa vista la brutalitat de la policia del 12 de juny. “Alguns els defensen dient que només feien la seva feina, però el que cal discutir ara és, quina ha de ser la feina de la policia? Hi ha una cosa que està per sobre de les ordres i les lleis, que es diu humanitat. No podem acceptar la violència com a resposta a les nostres demandes. La policia hauria de protegir el poble, no uns governants que no hem triat i que no ens escolten”.

La darrera enquesta del Programa d’Opinió Pública de la Universitat de Hong Kong, publicada el 25 de juny, confirma els canvis en el sentiment identitari dels ciutadans de Hong Kong observats des de fa uns anys. Segons l’estudi, el 53% dels entrevistats s’identifiquen com a hongkonguesos, la xifra més alta des del 1997, mentre que només l’11% se sent xinès, el nivell més baix des del traspàs de sobirania a la Xina. El 12% prefereixen definir-se com a “xinesos a Hong Kong”, mentre que el 23% tria la formula “hongkonguès a la Xina”.

El més destacat, però, són les diferències generacionals i els sentiments respecte a la Xina. A la pregunta de si estaven orgullosos de ser ciutadans nacionals de la Xina, el 71% van contestar “no”. Si tenim en compte el grup d’edat 18-29, el 90% va respondre “no”. L’experiència política i vital dels joves, que han crescut en un entorn pròsper i segur, és molt diferent de la dels seus avantpassats. Per a la gent de més edat, la seguretat econòmica i física, així com l’ordre social, són encara valors fonamentals, mentre que els joves donen més importància a valors com l’autoexpressió, la sostenibilitat, l’equitat i la justícia.

Un element central de l’emergent identitat hongkonguesa és la defensa de l’ús del cantonès, la llengua local sovint percebuda com un dialecte regional o una llengua vernacular d’ús col·loquial. En paral·lel a les protestes, la llengua local reviscola. El nou sentiment d’estima i orgull per la llengua pròpia ha donat lloc a diverses iniciatives per protegir-la, en un context en què la llengua que es considera pràctica i de futur és el mandarí, la llengua comuna a tota la Xina i l’única reconeguda pel PCX com a llengua d’ús oficial utilitzada en les institucions de govern, escoles, universitats i altres espais públics.

Un exemple d’això és la iniciativa de Lau Chaak-ming, professor de cantonès a la Universitat de Hong Kong, que està creant a través de la pàgina web words.hk el primer diccionari d’aquesta llengua mil·lenària. Un primer pas per retrobar la dignitat d’una llengua que no ha passat per cap procés d’estandardització oficial.

 

Rumb al futur: David contra Goliat

Ningú s’hauria pogut imaginar que les protestes contra la llei d’extradició arribarien tan lluny, i ningú s’aventura a imaginar quines seran les conseqüències. De moment, mentre apareixen senyals que els estudiants no han perdut el suport de l’opinió pública, el Govern no fa cap pas enrere i la Xina ha donat ordres de processar tots aquells que van entrar a la cambra legislativa.

A grans trets, hi ha dues estratègies amb què la Xina sol gestionar les regions perifèriques: bastó o pastanaga. “O bé busquen maneres de guanyar-se la gent de Hong Kong, o els intenten derrotar”, aclareix Dapiran, que ha viscut durant anys a la Xina. “En els últims cinc anys han estat donant moltes bastonades, i aquest n’ha estat el resultat”, continua l’advocat. “Potser veuran que aquest enfocament no funciona i el canviaran. Sigui com sigui, si no es fan reformes cap a un sistema de govern més representatiu i legítim que acontenti els ciutadans, les tensions i les protestes seguiran en augment”, assegura.

Brian Fong, doctor en Ciència Política i director associat de l’Acadèmia d’Estudis Hongkonguesos de la Universitat Educativa de Hong Kong, considera que la proposta de llei d’extradició que va fer esclatar la indignació a principis del mes de juny, és un punt d’inflexió. “No només ha tocat la línia de fons dels ciutadans que volen mantenir l’autonomia de Hong Kong, sinó també dels sectors empresarials i la comunitat internacional. Per primer cop veiem una aliança de classes, tot i que no tothom s’hi oposa al carrer”, apunta l’acadèmic.

A l’àmbit del comerç internacional, ningú perd de vista els avanços de la Xina sobre Hong Kong, especialment els Estats Units. El desgast de l’autonomia de l’excolònia podria exigir canvis en els nombrosos tractats internacionals que es relacionen amb Hong Kong com una entitat separada de la Xina, entre altres coses perquè té una jurisdicció independent.

“La major part de la gent probablement s’acontentaria amb un alt grau d’autonomia i un sistema de govern més representatiu”, opina Dapiran. “Gran part de l’ansietat col·lectiva és deguda al fet que el Govern de Hong Kong no governa Hong Kong per al poble de Hong Kong, sinó en l’interès de Pequín i dels grans magnats. No s’ocupen de les qüestions que preocupen la gent”, diu Dapiran.

Potser la Xina ho considerarà, al cap i a la fi Hong Kong li és molt útil a Pequín com a plataforma dels negocis xinesos, i el PCX necessita mantenir l’ordre social. En tot cas, 30 anys donen per a molt, i qui sap al 2047, quan expiri el període de transició establert a la Llei Bàsica, en quin cicle polític es trobarà llavors la Xina.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.