RETORNS

Artur Mas: un pas a l'altre costat

Repassem les possibilitats que Artur Mas torni a agafar un paper públic rellevant en l’espai postconvergent i les reaccions que suscita entre les diferents famílies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El compte enrere s’ha engegat. El cronòmetre avança i els rumors es disparen. La fi de la inhabilitació d’Artur Mas per l’organització de la consulta del 9 de novembre de 2014 és a tocar. El Tribunal Suprem la va marcar el passat desembre per al 23 de febrer de 2020. Des de llavors, els rumors d’un possible retorn a la primera línia política de qui fou president de la Generalitat de Catalunya entre 2010 i 2016 han anat en augment.

Acostumat a fer d’au fènix, l’hereu de Jordi Pujol va saber volar sol i després de set anys de Tripartit va sorprendre amb un pacte amb el Partit Popular per garantir-se l’estabilitat al capdavant de la Generalitat. Ressorgint de les cendres, va retornar la màxima institució catalana a Convergència i Unió. El president de la Catalunya de les retallades postcrisi i el pacte de la rebaixa estatutària amb Zapatero que el 2012, fan de les metàfores marineres, va entendre que li calia fer un cop de timó per esdevenir líder de l’independentisme —mot que tant li va costar d’emparaular— si no volia trobar-se arraconat.

En una darrera jugada mestra, va aconseguir forçar Esquerra Republicana —que segons algunes enquestes havia de passar per davant a CiU— per concórrer a les eleccions en una llista conjunta en la qual ell no seria el número 1 —ho era Raül Romeva—, però sí el candidat a president. Ho tenia a tocar quan, després d’un empat sonat, l’assemblea de la CUP va decidir forçar-lo a fer el famós “pas al costat”. Semblava, com van vaticinar els anticapitalistes, condemnat a “la paperera de la història”. Un destí que semblava cada cop més forjat després de la inhabilitació del Suprem i la seva dimissió com a president del PDeCAT poc abans que sortís la sentència del cas Palau, que dictaminava que CiU s’havia finançat a partir de comissions il·legals.

Tanmateix, Mas, animal polític per definició, ha sabut moure’s amb astúcia per no desaparèixer mai del tot dels cercles d’influència de la política catalana. Prudent i elegant, sabedor del seu pes polític entre les files postconvergents, els mesos complicats de l’octubre català va ser sempre prop de Carles Puigdemont i dels cercles de decisió, participant, fins i tot, en bona part de les reunions de l’estat major. Hi ha qui diu que aquest paper de conseller a l’ombra va ser un dels requisits que va posar per retirar la seva candidatura a president. Ell defensa que va ser el mateix Puigdemont qui li va demanar que fes aquest paper. Des d’aquesta posició, va ser una de les veus que, després del referèndum, va encoratjar amb més fermesa el president a convocar eleccions i evitar d’estripar la baralla amb una declaració d’independència que es va produir el 27 d’octubre.

Ho va fer sense grans escarafalls i més endavant ho va explicar per al gran públic evitant criticar Puigdemont. Entenia el seu lloc i el del seu successor.

L’entenia i l’entén. Després del cop repressiu posterior a la tardor de 2017, amb bona part de les persones que havien encarnat el lideratge de l’independentisme a presó i altres a l’exili, Mas ha anat guanyant protagonisme, per exemple, participant intensament en les darreres campanyes electorals. Cada dia és més present, bé per voluntat pròpia, bé perquè en el nou context polític i a mesura que s’acosta la fi de la seva inhabilitació s’ha fet atractiu als mitjans de comunicació. En l’àmbit de la comunicació pública Mas s’hi defèn com peix a l’aigua i ho fa dient-hi sempre la seva, però respectant una jerarquia que ja no controla. Malgrat que els mitjans s’hagin afartat de preguntar-li si es planteja tornar a ser president de la Generalitat catalana. En una entrevista que va concedir a la revista EL TEMPS, preguntat per si tornaria a agafar càrrecs destacats, va ser clar: “Si en cap moment es necessita que torni a col·laborar d’alguna manera, ja en parlarem. Però en la meva inèrcia personal actual, estic molt més inclinat a no tornar a la primera línia”.

Ponts

Si el seu nom s’ha començat a moure amb més força les darreres setmanes, però, és degut a les turbulentes aigües en què viu immers l’espai polític que conformen el PDeCAT, Junts per Catalunya i la Crida Nacional.

Després de mesos de batusses entre els dirigents del PDeCAT més pragmàtics, liderats per Marta Pascal, i els independents de confiança de Puigdemont, més partidaris de la via unilateral cap a la independència. Després que Junts per Catalunya hagi estat la marca utilitzada en els darrers quatre comicis electorals (catalanes, estatals, municipals i europees) per l’espai postconvergent. Després que s’arribés a un pacte en precari i a corre-cuita abans de la darrera onada d’eleccions per establir alguna cosa similar a una direcció orgànica de la marca electoral i s’optés per situar-hi dos responsables amb dret a vet mutu: el pres polític Jordi Sànchez en representació dels afins a Puigdemont i David Bonvehí com a home dels moderats. Després de tot plegat, ara sembla que aquest espai polític s’ha conjurat per dotar-se d’una estructura organitzativa amb cap i peus.

No és una qüestió sobrera, ja que la percepció és que, malgrat els bons resultats a les europees, les coses no pinten massa bé de cara a resistir futurs passos per les urnes. El guirigall intern és important i els situa en una posició de debilitat davant d’Esquerra Republicana que, de moment, tanca files i colla per unes noves eleccions catalanes com a resposta a la sentència del Suprem. Podria ser el moment de l’estocada final a l’espai postconvergent que fa tants anys que anhelen els republicans. No obstant això, qui té el botó per convocar eleccions és Quim Torra, que dilatarà aquesta opció, com a mínim, fins que els seus hagin fet una mica d’endreça.

Entre tant de desgavell, una de les persones que sembla cridada a ser la Marie Kondo postconvergent és el president Mas. Darrerament ja ha celebrat dues reunions amb Carles Puigdemont, amb qui manté bona relació, per tractar la qüestió: una a Waterloo i l’altra a Ginebra, i estan en contacte permanent, malgrat que no hagin aconseguit arribar a acords ferms. Entre les conclusions, segons recollien els mitjans, hi havia la necessitat de dotar Junts per Catalunya d’una estructura eficaç i operativa que agrupi i pacifiqui totes les famílies i prepari la formació pel proper assalt electoral. La manera com fer-ho, on realment hi ha les complicacions, és el que queda en l’aire.

Dins d’aquest projecte Mas és ben vist per la majoria dels actors, des dels sectors més moderats del PDeCAT fins als més abrandats de la Crida. La idea és que la seva figura podria servir per bastir de nou uns ponts que fa temps que són més que precaris. Mostra d’aquesta capacitat d’intercessió ha estat el fet que les dues darreres decisions més sensibles que ha pres al partit no han comportat ni la meitat d’enrenou intern —com a mínim de portes enfora— que els anteriors posicionaments de pes. Es tracta de la decisió de donar suport al PSC a la Diputació de Barcelona —que abanderava el president del PDeCAT David Bonvehí, de postulats moderats però amb la butlla de Puigdemont— i el “no” a la investidura de Pedro Sánchez. D’ambdues qüestions se’n va parlar en els desplaçaments de Mas.

A banda d’això, però, el dubte roman en quin és el paper que jugarà el que fora president de la Generalitat. L’opció que més ha sonat, però que també sembla menys probable, és que torni a intentar ser escollit per comandar el Govern. En repetides ocasions Mas ha deixat clar que els seus plans no passen per aquí, tot i que mai no tanca del tot la porta i la deixa oberta en cas de situacions excepcionals.

Fonts del seu entorn confirmen a EL TEMPS el que sembla que seria la seva voluntat i posen sobre la taula dos elements més. El primer, l’interès que podria tenir o no Mas a presentar-se veient les projeccions electorals que la demoscòpia estima per al seu partit. Seria estrany —i inèdit— veure un president de la Generalitat tornant-se a presentar a unes eleccions després d’anys fora de la política, més encara si no les guanyés i hagués de fer de diputat ras. La segona cosa que podria fer decantar la balança cap a un costat o l’altre seria els objectius esperats del seu mandat.

Per tots és sabut, i així ho ha expressat ell, que Mas aposta per posar el fre i passar a un escenari de gestió autonòmica mentre se segueix negociant un referèndum acordat o es treballa per aconseguir unes majories més àmplies que permetin a l’independentisme superar a bastament el cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. No és aquesta, però, la via per la qual aposta Carles Puigdemont, que creu convenient mantenir els nivells de conflicte amb l’Estat. Si fos aquesta darrera la tria del partit, les opcions que Mas fos presidenciable baixarien dràsticament.

L’altre paper que podria ocupar Mas és el de càrrec dirigent dins de la nova estructura de Junts per Catalunya com a home fort a l’interior, al costat de —o subordinat a— Puigdemont. Es tracta d’especulacions, però la possibilitat desperta reaccions dispars entre els diversos sectors. El mateix Mas no té massa clara tampoc aquesta opció i en una entrevista al diari Ara, preguntat per si Puigdemont havia de liderar el nou espai va respondre: “Jo entenc que sí. El que vaig entendre jo de la nostra conversa és que ell, efectivament, està en disposició de posar-s’hi”.

A partir d’aquí, els posicionaments són variats. Entre els sectors més moderats del PDeCAT n’hi ha que creuen que seria una bona opció per tornar el partit als cabals dels seus anys de glòria, lluny dels estirabots dels darrers mesos. Alguns mitjans han arribat a parlar de conspiracions d’aquests sectors per impulsar Mas i desbancar Puigdemont. Fonts de diferents sectors descarten que s’estiguin produint tals moviments dins el partit i dubten que Mas es pugui prestar a això, com descarten persones properes a l’expresident.
A més, alguns dels moderats tenen força assumida la impossibilitat de redreçar el partit, ni tan sols amb un retorn de Mas a la primera línia. Des d’aquests sectors fa setmanes que es mouen converses en les quals es parla de la possibilitat d’impulsar una nova força política, malgrat que encara no s’ha concretat res.

Entre els cercles de confiança de Puigdemont també hi ha disparitat d’opinions. Els més abrandats rebutgen que Mas pugui tenir un paper de pes al nou partit, en tant que persona vinculada a l’antiga Convergència i de tarannà pactista amb Madrid. N’hi ha també que pensen que, si bé la veu de Mas és una veu a escoltar, no seria bo que agafés rols de lideratge. “No hi pot haver dos galls en un mateix galliner”, manifesten persones del cercle de confiança de Puigdemont. Dins d’aquest espai, però, també hi ha persones de pes que aposten per una bicefàlia, amb Puigdemont com a persona forta a l’exili i Mas a l’interior.

Sigui com sigui, amb més soroll que concrecions, Artur Mas, a poc a poc, torna a agafar pes públic entre les files postconvergents. Mesos a venir se sabran són les conseqüències del seu pas a l’altre costat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.