L'acidesa i el realisme d'Empar Moliner tornen en format del conte amb És que abans no érem així, un volum que inclou deu relats i una novel·la curta, «Núria (diuen els metges que t'he de parlar)», segons l'autora. El llibre és, en certa manera, una continuació de l'obra que li va fer guanyar el premi Mercè Rodoreda el 2015 (Tot això ho faig perquè tinc por) «però amb més diversió i més humor, tot i que -matisa Moliner- també hi ha algun conte amb la depressió que em caracteritza».
L'autora es reivindica una enamorada del realisme, «fins i tot del retrat costumista -però, com això està mal vist, li direm realisme-». Tot i això reconeix que en aquest llibre hi ha quatre històries que se'n surten del realisme. Moliner en destaca la distopia que tanca el volum, «Manual de bones pràctiques sexuals (recomanades)», on imagina un futur en el que «algunes pràctiques sexuals estan prohibides: per exemple, el coit heterosexual clàssic». Una reflexió sobre el fet paradoxal que, «de vegades, la recerca de la llibertat acaba sent la recerca d'una cotilla».
El títol fa referència al tòpic que, segons Moliner, tots els pares o mares acaben fent servir algun dia en relació amb els seus fills: És que abans no érem així. Una frase que reconeix haver pronunciat però que considera una falsedat absoluta perquè tots hem estat així abans. L'autora prova de tirar enrere, de generació en generació fins a les cavernes, per demostrar que la frase és tan antiga com la humanitat. En aquesta mirada cap al passat, «en passar pels anys trenta», Moliner ha inclòs un homenatge a l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, perquè va créixer, afirma, «llegint els seus contes", ja que havien estat del seu avi "i eren a casa».
També hi ha un conte "sobre el món dels escriptors», que és un gremi -"com el dels periodistes i els ebanistes" i «tots els gremis són el més parodiable del món": una història "que podríem imaginar que està ambientada en una ràdio pública" -ironitza Moliner, que és col·laboradora habitual de Catalunya Ràdio. Explica la història de dues escriptores que fan col·laboracions plegades a l'emissora i com una intenta fugir de l'obligació de llegir el nou llibre de l'altra, que no para de demanar-li si ja se l'ha acabat.
Moliner també juga amb el concepte de novel·la i conte amb el que ella anomena una novel·la curta, "Núria (diuen els metges que t'haig de parlar)" i un conte, "La garsa", que diu en tres pàgines el que vol expressar la novel·la. L'autora diu que, segons un llibre de text de la seua filla, les diferències entre la novel·la i el conte són "l'extensió i que els personatges de la novel·la no són plans". La definició indigna Moliner que recorda que alguns personatges dels contes de Víctor Català són més complexos que els de moltes novel·les.
En la seva reivindicació del conte, Empar Moliner celebra que a Catalunya sigui "molt normal llegir contes" i que, fins i tot, volums de relats arriben als primer llocs entre les llistes dels més venuts de ficció. "A Itàlia i França això no passa. A tot Europa, amb l'excepció d'Anglaterra, els llibres de contes es venen poc. Als Estats Units també hi ha tradició».
Empar Moliner creu que el cas català s'explica per dues grans escriptores (Víctor Català i Mercè Rodoreda), primer, i dos grans escriptors, després (Pere Calders i Quim Monzó).
Al contrari del que s'acostuma a creure, Moliner creu que és més difícil llegir un llibre de contes que una novel·la: «A la novel·la t'aprens deu personatges i vas llegint, però el llibre de contes t'obliga a canviar els personatges sovint». Els contes, són, conclou Moliner, «com un menú degustació» i la novel·la, un plat d'arròs.