El 24 de febrer de 1895, amb l’anomenat “Crit de Baire”, s’iniciava el definitiu alçament en armes contra l’ocupació espanyola de Cuba. L’abril de 1898, els Estats Units entraven en la guerra i esclafaven Espanya, que es rendia el 12 d’agost i perdia Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
Vist amb la perspectiva que donen els 125 anys transcorreguts, l’actitud espanyola fou absurda durant tot aquell conflicte. En els tres anys i mig de guerra, Madrid es negà en rodó —com havia fet sempre abans— a acceptar la realitat i es dedicà a fantasiejar que Cuba era una província espanyola més i que resultava impossible que s’independitzés.
Cuba, província espanyola
Aquell 24 de febrer, nombrosos i mal armats guerrillers atacaren al mateix temps posicions militars de les tropes colonials a unes 35 localitats cubanes, entre elles —i d’aquí el nom que passà a la posteritat per l’acció insurgent— la de Baire, un petit poble situat a poc més de 70 kilòmetres de Santiago de Cuba. L’ordre de l’aixecament la donà el líder independentista cubà José Martí, que, cal recordar, era d’ascendència valenciana —son pare havia nascut i viscut a València, on ell hi estudià de jove.
A Madrid, mentrestant, el Govern conservador del president del Consell de Ministres Antonio Cánovas del Castillo despatxà amb displicència la rebel·lió, com si estigués inexorablement destinada al fracàs. Alimentava aquesta idea que tant la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) com la Guerra Chiquita (1879-1880) havien acabat amb la victòria de les tropes espanyoles, molt més ben armades que no les insurgents. Així ho reflectia aquell 1895 la premsa —sobretot la de Madrid— del règim de la Restauració borbònica (1874-1931), que mostrava l’intent independentista armat com una bogeria perquè, al seu parer, no existia a Cuba un vertader interès majoritari a trencar amb Espanya.
Aquesta forma de veure el conflicte polític cubà venia de lluny. Madrid considerava Cuba no com una colònia sinó com una província espanyola més. I li resultava del tot incomprensible que els ciutadans cubans volguessin la independència. Clar que, cal precisar, la cúpula de l’Estat espanyol considerava només com a ciutadans de ple dret els espanyols de l’elit cubana; per suposat, no els negres, ni tan sols els blancs espanyols pobres. Ho va deixar molt clar en diverses ocasions Cánovas del Castillo, qui va explicar en una entrevista al diari francès Le Journal el 1896 que “els negres a Cuba són lliures (però) crec que l’esclavitud era per a ells molt millor que aquesta llibertat que només han aprofitat per no fer res i formar masses de desocupats (...). No tenen cap altre amo que els seus propis instints, els seus primitius apetits”. Respecte dels blancs pobres, Cánovas els menyspreava —tant si vivien a Cuba com a la Península— i per suposat no considerava que fos possible que decidissin res políticament i, menys, és clar, el futur de l’illa caribenya. “Tinc la convicció profunda que les desigualtats (socials) venen de Déu, que són pròpies de la nostra naturalesa”, va dir —segons recull John Lawrence Tone a War and Genocide in Cuba, 1895-1898 (2006).
Cánovas no era un element estrany dins de l’univers del poder de l’Estat espanyol. El que deia era el que pensaven la majoria dels individus que feien part de l’elit del règim de la Restauració. No concebien com una possibilitat lògica que Cuba pogués ser independent perquè l’opinió dels unionistes de l’illa era l’única que tenien en compte.
En aquest sentit, la premsa madrilenya —i bona part de la resta de l’Estat també— lloava totes les iniciatives unionistes que sovintejaven a Cuba des de l’esclat de la primera guerra d’alliberament —la citada de 1868-1878—, tal com fou el cas, per exemple, de la consigna —nascuda en una historieta gràfica— Cuba siempre española, que acabà per convertir-se en una mena de crit distintiu de l’orgull espanyol cubà. Els diaris de Madrid pretenien que era el batec immensament majoritari dels cubans.
Ceguesa espanyola
Així que, quan esclatà el 24 de febrer el “Crit de Baire”, la resposta espanyola fou la de sempre. En primera instància, el Govern de Cánovas no feu cas a la revolta. Tanmateix, el líder independentista José Martí havia après de les errades comeses durant les insurreccions anteriors i en aquesta ocasió els rebels assoliren un ample control del territori que sorprengué les autoritats espanyoles. El Govern conservador a Madrid hagué de rectificar la seva displicència inicial i, el mes següent, mobilitzà a correcuita el primer dels molts altres contingents militars que envià cap a Cuba.
El que no canvià, però, fou l’actitud política. En cap moment Madrid preveié com a possible una sortida democràtica per a l’illa: “És precís conduir-los amb autoritat i fermesa per obtenir quelcom d’ells”, va dir Cánovas a l’entrevista al diari francès abans referida. Res d’inconvenient democràcia. El novembre de 1896, en un discurs davant del Congrés, Cánovas deixava clar que “Espanya és unànime, res de concessions, res de debilitats, cap abdicació... No vull conciliació, res de mitges tintes, cap transacció amb els rebels”, perquè “la raó i el dret estan amb nosaltres i tenim la voluntat indestructible de fer-los triomfar”.
“És que fins i tot el Congrés va rebutjar la iniciativa d’un tímid autogovern per a les possessions antillanes presentada pel mallorquí Antoni Maura, qui el 1893 havia intentat, infructuosament, que s’aprovés l’Estatut d’Autonomia de Cuba i Puerto Rico”, recorda el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, Sebastià Serra.
Al cap d’un any d’haver començat la guerra, la situació ja era prou complicada per als interessos espanyols. Sobretot perquè els Estats Units amenaçaven d’intervenir-hi. Una possibilitat que el 1897 ja gairebé ningú a Espanya dubtava que seria el que acabaria passant —i en efecte així va ser: el Congrés, o la unió de la Cambra de Representants i del Senat del país, declarà la guerra a Espanya l’abril de 1898—, però l’actitud de les elits no canvià. Els diaris madrilenys publicaren durant 1896 i 1897 comparatives entre la pretesa gran fortalesa de l’exèrcit espanyol i la fantasiosa debilitat de l’estatunidenc. Pura propaganda. “En realitat, Espanya no va tenir mai cap oportunitat de conservar Cuba; la proximitat i interès dels Estats Units ho feia impossible. Cal entendre que els Estats Units eren la potència emergent regional i, també, internacional, com seria després de la Primera Guerra Mundial. Espanya, per la seva banda, era la potència decadent a la zona”, explica Joan del Alcázar, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, autor de nombroses obres sobre Llatinoamèrica.
Fruit de la ceguesa política de Madrid, quan es concretà l’amenaça i esclatà la guerra entre els Estats Units i Espanya, el Govern de Madrid decidí enviar una flota de guerra a Cuba per enfrontar-se a la Marina dels Estats Units. Es tractava d’una decisió absurda condemnada al fracàs. Tan evident era com que el cap de la flota expedicionària, l’almirall Pascual Cervera, escrigué una carta al seu germà en la qual li deia que “anem a un sacrifici tan estèril com inútil; i si en ell moro, com sembla segur, cuida de la meva dona i dels meus fills”. No hi morí —fou fet presoner—, però tenia raó. La flota va ser destrossada per la nord-americana, molt superior en efectius, més moderna —l’espanyola encara tenia bucs amb casc de fusta recoberts de metall, mentre que la ianqui era d’acer— i amb una capacitat de foc que superava infinitament la dels vaixells de Cervera.
“Des del moment que els Estats Units havien posat l’ull sobre Cuba, i ja feia anys d’això, el destí de l’illa —així com de Puerto Rico i Filipines— estava segellat”, exposa Pelai Pagès, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. “Espanya no podia de cap manera enfrontar-se a la potència bèl·lica dels Estat Units”, afegeix. Allò d’enviar la flota de Cervera no fou més que una manera de pretendre preservar un concepte de l’honor molt estrany, perquè al cap i a la fi, en paraules de l’almirall, condemnava a una mort “estèril i inútil” milers de mariners. Igual que molts d’altres uniformats espanyols havien mort i moririen a terra. I tot, per “un impossible, com era que Cuba seguís essent espanyola”, conclou Pagès: “No podia seguir conservant-la de cap de les maneres”.
Com és conegut, entre les forces independentistes cubanes hi havia catalans que prengueren les armes amb la il·lusió que la llibertat de Cuba suposés el mateix per a Catalunya en un futur pròxim. Fins i tot, la bandera independentista catalana, l’estelada, s’inspira en la cubana que feien servir els insurgents: amb posterioritat a la guerra d’alliberament, un català que havia residit a l’illa, Vicenç Albert Ballester, dissenyà la bandera independentista catalana amb l’estel a l’estil de la cubana.
Per això, entre d’altres raons, se sol establir certs paral·lelismes entre la situació de la Cuba de finals del segle XIX i la Catalunya de principis del XXI. Els historiadors consultats expliquen que els contextos polítics interns i internacionals no es poden comparar. “No hi ha semblances, perquè les realitats són completament diferents”, diu Alcázar. De la mateixa opinió és Pagès: “no hi veig paral·lelismes, entre Cuba i Catalunya, si hagués de cercar-ne amb algun país que s’hagi independitzat jo l’establiria més aviat amb Irlanda que no amb Cuba, sincerament”. Serra també exposa que “els contextos polítics, internacionals i de tota mena” són molt diferents, però sí que fa un matís que considera important, respecte a l’actitud de l’elit espanyola d’aleshores i d’ara: “si observem la reacció del Madrid del XIX davant de les ànsies independentistes que s’expressaven a Cuba i les del Madrid del XXI respecte de les que ara s’expressen a Catalunya és inevitable trobar-hi una semblança: la de negar-se a negociar i apostar per la repressió. És vera que amb diferències d’intensitat enormes en la repressió —aleshores va ser a costa de molta sang i enorme sofriment—, però sens dubte trobem en els dos casos el mateix substrat d’incomprensió i reacció virulenta contra el que troben un impossible: la independència d’un territori que consideren seu al marge de la voluntat democràtica dels ciutadans que hi viuen”.