Postals dels llocs on vas viure

Diuen que Raymond Chandler canviava de casa després d’acabar cada novel·la. Un cop escrita La gran dormida, casa en venda i nova residència. En acabar Adeu, nena, una altra vegada maletes, capses i mudança. No sabem si el més literari dels autors de novel·la negra fugia dels vells fantasmes de l’última trama o en buscava de nous en una nova ubicació. El fet és que mai en va parlar als seus escrits —a pesar del seu gust per les descripcions de carrers, cases i mansions.

L’escriptora Stefanie Kremser, que als 53 anys ha viscut en una vintena de cases, entoma amb coratge i sensibilitat el repte de repassar la seva vida a través dels llocs on ha residit. 

Filla d’una família germanoboliviana; amb arrels a Alemanya per part de mare, però també per part d’uns avis paterns; crescuda a Bolívia i Brasil; formada universitàriament a Munic i casada i resident a Barcelona, la història de Kremser podria ser el guió d’una comèdia sobre la síndrome d’Ulisses que pateixen molts migrants. Kremser, però, la transforma en un recull d’històries —en capítols que funcionen com a relats— que visiten desordenadament —si la cronologia és l’ordre— les residències que ha tingut per tot el planeta, des de Cochabamba (Bolívia) a Munic (Alemanya) i de Gierath (Alemanya) a Sao Paulo (Brasil). 

Pel camí van sortint petites històries de nazis, grans reflexions sobre la importància de la llengua, el poliglotisme, l’amistat, les cultures o la migració. “A vegades —escriu Kremser— m’imagino l’emigrant —amb el seu equipatge i el seu cúmul de llengües, expectatives i a vegades identitats completament noves—  com un ésser que es duplica, triplica o multiplica. Però també podria ser que tants paisatges infinits provoquin l’efecte contrari i es replegui en si mateix”. 

Per pura sort, Barcelona és un dels ports —l’últim— on ha anat a atracar el vaixell Kremser i l’obra inclou interessants aportacions a l’eterna reflexió sobre la cultura catalana, el bilingüisme i la identitat. Molt interessants perquè estan escrites des d’una prosa que respira una honestedat i una modèstia extraordinàriament palpables. I és que l’autora no escriu una ratlla més del necessari ni revela cap dada que no tingui un sentit en la història que està explicant sobre la identitat personal i la importància o irrellevància del lloc on naixes, creixes o vius.  

El tret distintiu de Kremser és que narra amb la bona disposició de l’escriptora que no ha de passar comptes amb ningú —ni deutes ni revenges—, amb un humor molt fi i amb una subtilesa que dissimula un estil molt elaborat. A mesura que van passant les pàgines de Si aquest carrer fos meu, es va desvetllant una literatura molt personal, que a poc a poc deixa anar elements significatius que tenen un paper fonamental: com les molles de pa que ens permeten refer el camí del bosc, Kremser va mostrant objectes de la seua vida —o de les seues cases—, que prenen significació sentimental, i anirem retrobant carregats d’evocació. És el cas dels objectes que sempre acompanyen l’autora de mudança en mudança (“la maquineta, la perforadora, les tisores i el regle”). O la caixa forta que algú va deixar oblidada, i tancada, al terrat de l’última casa. O les amistats que es conserven al llarg del temps, a pesar de la nòmada vida de l’autora. 

El territori de la no-ficció sembla sempre més limitat del que ens ofereixen dia a dia els bons escriptors. Stefanie Kremser demostra que cada capítol pot ser un conte a pesar de no ser ficció i que hi ha infinites maneres de gratar en la memòria sense escriure unes memòries. La troballa permet al lector endinsar-se en aquesta literatura com si realment fos ficció. Sense descripcions farragoses, informació innecessària o documentació inútil. 

Dit d’una altra manera, Kremser recorda que la literatura és més important que el gènere o el material que es fa servir. És cert que la història de l’autora té l’exotisme de paisatges llunyans de Bolívia o Brasil; els contrastos amb Alemanya i Barcelona; la mítica Nova York i el proper barri de la Ribera. Però tot això no explica per què la novel·la es va fer gran a cada pàgina, per què se’ns fa més propera i més autèntica com més la llegim. Això ho explica l’estil, l’habilitat d’escriptora i la tendresa que sap transmetre.