Ens trobem amb Mireia Vives i Borja Penalba al barri de Benimaclet, una mica abans de dinar. Amb temps per davant, però amb alguna limitació: Penalba, acompanyant habitual a la guitarra de Maria del Mar Bonet, ha d’agafar un avió cap a les Illes per assajar i tancar la gira dels 50 anys de trajectòria de la mallorquina. Faena feta. Però el duo té per davant uns mesos frenètics: a banda de presentar la nova criatura, Vives i Penalba recuperen la formació Ovidi 4, compartida amb David Caño i David Fernàndez, per retre homenatge a Ovidi Montllor en el festival Barnasants.
Aquesta banda de tribut —precedida per Ovidi 3, sense Mireia— és paral·lela a les primeres col·laboracions del duo: la banda anterior de Vives, Rapsodes —els pioners del rap en català al País Valencià—, es va dissoldre l’any 2013. “Quan s’acaba Rapsodes estava perduda, òrfena dels meus companys musicals, però volia continuar en la música. En certa manera, Borja em va salvar la vida”, apunta Mireia sobre el fet que el guitarrista havia reparat en les qualitats de la cantant i la convida a diferents projectes, cada vegada més importants. L’amor fora de mapa (2016), sobre poemes de Roc Casagran, el primer disc com a duo, “és el moment de posar-nos a prova i veure si podem treballar junts”, explica la vocalista.
Penalba ja havia musicat alguns poemes de Casagran; però, després de la publicació de la novel·la L’amor fora de mapa, arriba l’encàrrec de l’escriptor de convertir en cançons els catorze poemes que contenia el llibre. Pel contingut amorós dels poemes, el guitarrista va pensar que tenia en Mireia l’aliada perfecta, una bona combinació entre la sapiència musical i la veu rogallosa de Penalba —entrenada des dels 16 anys com a músic de carrer— i les pristines i càlides capacitats vocals de Vives. Complementarietat que, més tard, es traslladaria al terreny de la composició.
El disc va tenir bona acollida, però abans de la publicació el duo ja treballava, sense presses, en les cançons del següent, Línies en el cel elèctric (2017), publicat pel desaparegut segell Mésdemil. En aquest àlbum hi ha lletres d’ambdós i també dos tipus de codi musical, cançons molt despullades que deixaven molt d’espai al text i la veu, com “Una d’amor” i “Dona peix”, i talls absolutament elèctrics com “Soul” o “Seguim”. Les primeres eren “cançons molt xicotetes que no tenia sentit que no tingueren una gran producció”, anota Vives. “És una qüestió de criteri, una premissa que sempre seguim i que és donar-li a la cançó el que demana, un espai sonor en relació amb la música i la lletra. ‘Una d’amor’ marcava un espai íntim, molt proper. En altres com ‘Seguim’, allò anava de rock-and-roll i AC/DC”. No tenim cap vergonya en mostrar aquesta disparitat, aquest eclecticisme”, diu Penalba.
Mostra d’això és un tema d’aquell mateix disc com “Casablanca”, la rumba catalana que demostrava que el duo ja s’atrevia amb quasi tot, nominada a millor cançó en els Premis Ovidi Montllor. Un tema emblemàtic per a ells, enregistrat en directe, la qual cosa els impedia fer retocs i els obligava a donar-ho tot, a fer una interpretació molt emocional. Els ulls de la parella espurnegen quan parlen d’aquesta cançó.
Comptat i debatut, Línies en el cel elèctric guanya els Ovidi Montllor a millor cançó d’autor. Eren conscients aleshores que la societat podia tenir més recorregut? “No ho parlàvem”, reconeix el músic. “No ho hem parlat. I potser si ho férem ens aniria millor. Hi ha duos que es treballen molt el tema de pensar què va a passar; si cal portar el projecte a algun lloc determinat. Però nosaltres som una mica hippies en aquest sentit. Hem fet ara Cançons de fer camíi després ja veurem”, argumenta la cantant.
Curiosament, el disc desmenteix aquesta imatge desendreçada. La tercera criatura del duo és un treball conscienciós i ambiciós, que sembla molt pensat en tots els seus aspectes. Penalba adverteix que la idea flotava des de temps enrere, quan generaven versions per a les actuacions en directe o feien temes per encàrrec. Així sorgiren cançons com “Criatura dolcíssima” o “Laura”, de Lluís Llach. O la mateixa “Cançó de fer camí”, el tall emblemàtic del disc, sobre un poema de Maria Mercè Marçal, del qual es va fer un videoclip l’any 2015, amb la participació de Gemma Humet. Un vídeo “fet per dones”, senzill però amb màgia també, que té ja més de 205.000 visualitzacions.
“Arriba un moment, cap a l’any passat, que acumulen repertori, un munt de cançons que fem o hem fet en directe que no estan enregistrades per nosaltres”, explica Penalba. En altres casos, estaven enregistrades en publicacions d’uns altres, com ara els poemes de David Caño, però el duo ha tornat a gravar aquells temes. “Cada cançó té una història al darrere, les hem anat incorporant per un motiu, en el seu moment tenia un sentit”, abunda Vives. El disc en format físic conté pinzellades sobre la història de cada cançó, però la idea és oferir el relat complet per unes altres vies.
A banda d’això, hi ha un esperit que presideix el projecte, una orientació feminista present en la mateixa “Cançó de fer camí” o en el magnífic treball d’il·lustració encarregat a cinc dones, Aitana Carrasco, Carla Aledo, Inés López, Elvira Oliver i Yanire Lominchar. Un treball en el qual també ha participat la polifacètica Mireia. “Volíem que la part femenina tinguera un pes molt important. Com a homes tenim moltes errades, però el fet d’escollir cinc dones per a il·lustrar el disc és una mostra d’aquella voluntat”, assenyala Penalba, qui confessa portar anys fent un treball com a mascle d’interiorització del feminisme. “Estem aprenent molt”, assenteix Vives. “Però tot ho fem de manera natural: portem les ulleres. I ja està”, conclou.
“Cançó de fer camí”, en tot cas, és el tema far del disc. “Per dos motius: per la clau femenina i perquè el títol del poema, que és el del disc, era perfecte per a un àlbum amb cançons que hem fet al llarg dels anys, aquell anar fent camí. Aquelles cançons havien de tenir algun suport”, assegura Penalba. Els fem notar l’estranyesa perquè un tema tan bo no entrara en Línies en un cel elèctric. “Són discos conceptualment diferents. Això ho demana el sentit, no sé quin, però hi ha alguna cosa que et diu que aquella cançó no havia d’entrar”, afig Penalba.
El nou àlbum té una factura predominantment acústica, però no exempta d’exploracions, com ara la de “Petits esquinços”, una cançó folk a l’americana amb un violí country sobre un poema de Joanjo Garcia. “Quan fas cançons no penses en imitar a algú, ix el que ix. En aquest cas ha eixit el Dylan que tens pel cap”, informa el guitarrista. En altres casos, l’orientació ve donada, com en els aires celtes de “Conte de Nova York”, una versió d’un tema dels irlandesos The Pogues. A més, Sergi Carbós, el baixista, resident a Irlanda molt de temps, havia tocat amb músics del país, fins i tot amb components d’aquesta banda. El tema va ser creat per a un concert dels Ebri Knight, la més cèltica de les bandes nostrades.
A “València negra”, pel contrari, sobre lletra de Joanjo Garcia, tornen a explorar les possibilitats expressives de la rumba. I una temàtica, la de l’amor-odi envers la ciutat, que remet al “València, eres una puta”, de Senior, o “Cavallers” de La Gossa Sorda. “És una cosa molt valenciana, és genètic”, diu Mireia. “València és una ciutat que desperta això. I supose que passa en totes les ciutats, tots tenim una part d’estima i una part de retrets. Però partint sempre de l’estima”, matisa Borja.
Una cançó que volia ser un reggaeton, dins de la mateixa voluntat exploratòria —fins i tot es demanaren unes bases a Carles Biano—, però va acabar en una altra cosa. “Ho intentàrem, però no ens eixia”, al·lega ella. “Quedava impostadíssim, és un tempo molt lent que ens obligava a cantar d’una manera que no anava amb nosaltres”, diu ell. I tornaren a la zona de confort de la rumba, on “tot fluïa”. “És interessant veure el procés creatiu amb Borja. Ell no conta molt, li has de furgar, però és molt bonic veure’l maquinant, com aconseguir que de la ‘a’ passen a la ‘c’”, explica Mireia. “La veritat és que he après molt”, afegeix.
Altrament, l’estructura i ordenació del disc està molt pensada, hi ha com estacions d’un viatge, agrupacions estilístiques i temàtiques. Fins que en el tram final arribem a un bloc més obscur, amb “Palestina” i “Morir a Ravensbrück”, sobre el poema de Montserrat Roig. Una fe en el concepte d’àlbum, ordenat i coherent, que genera tendresa. “Venim d’on venim i tenim l’edat que tenim, físicament ara no hi ha un altre format”, intervé Borja. “Nosaltres en els bolos venem molts discos, tenim aquesta sort”, apunta Mireia. Això és el que justifica la feinada d’edició i de finançament a través d’una plataforma de micromecenatge. Vives assumeix aquesta qüestió, com ara la difusió en xarxes socials del projecte.
Tornant al disc, en aquest bloc diguem-ne solemne hi ha la cançó més ambiciosa enregistrada mai pel duo, “Suite Peiró 42”, creada per a l’espectacle d’Eloi Aymerich “Peiró 42”, un tribut a Joan Peiró, qui va ser ministre anarcosindicalista de la República i que fou afusellat a Paterna el 1942. Un tall de llarga durada, amb moltes capes, que conté una locució de l’actor Sergi López, la col·laboració a les veus de Miquel Gil i la participació de músics com Eduard Navarro, Toni Porcar i David Gadea. Una cançó que és com una bufetada per a l’oient que ha fet una escoltada ordenada.
“Es el nostre Viatge a Ítaca”, aclareix Penalba. “En realitat no és una suite, perquè és una composició que ha d’estar tota en la mateixa tonalitat. I en aquest cas la primera part està en re, la segona en la i la tercera en re. Això, musicalment, té el seu sentit. Però és una suite pel concepte d’unir en una sola peça conceptual tres moments diferents”, explica el guitarrista. Les tres fases són l’arribada de la República, amb una referència a Gramsci; la segona és una visió positiva de la vivència republicana, “amb un aire de copla, per copsar l’aire musical de l’època, també amb un punt de nadala”, i, finalment, una conclusió, amb la condemna, llegida per López. Tancament del bloc més polític i transcendental de Cançons de fer camí. “He après de Borja a donar coherència a les coses: no pots passar d’un camp de concentració a ‘València negra’; tot té una coherència. És com un viatge emocional”, argumenta Mireia.
Un viatge que acaba amb la versió de “Bon camí”, de Sergi Carós, un tema que parla d’un itinerari que serveix per fer cançons i que acaba amb el vers “Bona nit i prou”. “Pel títol i per l’última frase, era una cançó que demanava tancar un disc com aquest”, diu Penalba en referència al camí i les cançons. “A més, és un comiat optimista, que et deixa en pau”, assenyala Vives. Un disc que es presta a confeccionar un espectacle en directe atractiu i emotiu, amb un repertori molt ric. Potser el més substanciós de la seua carrera. Resum del molt camí fet fins ara.