“Tota la meua vida és una casualitat. Em vaig fer organista per casualitat!”, riu Ricardo Miravet. A la sala de parets vetustes i rajoles de fang encara ressonen les notes de la marxa fúnebre de Mendelssohn que ell mateix acaba d’interpretar. Els seus dits, nuosos pels pas dels anys, han ballat per sobre del teclat del seu Steinertone majestuós. És un dels cinc pianos que hi ha en aquesta Sala de Pianos. A la sala adjunta, on mantenim la conversa, guarda una de les joies de la seua col·lecció: un piano de principis del segle XIX, d’aspecte precari. “Don José Martí en Barna, 1807”, es llig en lletres de marqueteria en la tapa. Les notes sonen estridents quan el mestre prem alguna de les tecles. “Són instruments que es desafinen amb molta facilitat”, explica Miravet mirant-se aquest petit tresor. Tot just al contrari que l’Steinertone. “Això deu costar molts diners”, li dic. “El vaig bescanviar per un rellotge!”, somriu, divertit.
El col·leccionisme i, sobretot, la recuperació d’objectes antics ha estat i és una obsessió d’aquest músic i musicòleg, organista i orguener (atenció a la diferència: l’un és el que toca l’instrument; l’altre el que el fabrica o l’arregla). Arreu hi ha objectes d’èpoques pretèrites que Ricardo i la seua difunta esposa, Livia, van anar acumulant al llarg de la vida: rellotges, cinematògrafs, taulers d’escacs, llaüts, llanternes màgiques,... “Pot sonar ingenu, però quan recupero un objecte sento l’ànima de tots els qui han tingut alguna cosa a veure amb ell”, confessa Miravet, un home, d’altra banda, agnòstic i radicalment racional, cultivat, amant de la poesia, com pertoca a algú que va viure fins fa una dècada a Paris. Una persona il·lustrada, amb una col·lecció de 6.000 llibres, que, als 90 anys i camí dels 91, manté la memòria intacta, capaç de recitar sense titubeig un poema d’Antonio Machado. “La poesia m’agrada fins i tot més que la música. Anit vaig estar llegint sobre María Teresa León”, explica abans de deixar-nos deambular pel seu castell.
Una llar peculiar
Perquè si alguna particularitat ha fet famós Ricardo Miravet és el castell on ell i la seua dona van fer vida d’ençà que tots dos es jubilaren i abandonaren la casa que tenien a París. Es tracta, de fet, de l’únic castell habitat del País Valencià, declarat, a més, Bé d’Interès Cultural. Una edificació de planta rectangular d’origen medieval que corona el nucli urbà de la Todolella, un poble de la comarca dels Ports, a la part més septentrional del País Valencià, que avui compta 155 ànimes, de paisatges esquerps i clima rigorós. Ricardo i Livia el compraren l’any 1966 per 450.000 pessetes. Aleshores, era una casalici semiabandonat que el seu propietari anterior feia servir de galliner. Ricardo havia conegut la zona de la mà del català i mestre orguener Gabriel Blancafort i el musicòleg argentí Ramon Pelinsky, els quals li van parlar de l’orgue de Morella. Aquella zona muntanyosa l’embadalí i al cap de poc hi regressà amb Livia, una científica prometedora que acabaria sent una de les primeres dones a ascendir a la direcció d’un institut d’investigació científica a França. Quan visitaren el castell de la Todolella quedaren bocabadats. La negociació fou ràpida i al cap de poc Ricardo i Livia n’esdevingueren propietaris. “Quan vam arribar ací, semblava que estiguérem en el segle XIX. Ningú, ni la gent d’ací ni els nostres amics a París, no entenien per què ens posàvem en aquest embolic”, rememora. Molt a poc a poc, estiu a estiu (els Miravet, atrafegats com estaven amb les seues respectives carreres professionals, només s’hi desplaçaven en vacances), passet a passet, van iniciar una rehabilitació que, encara avui, Ricardo es nega a donar per conclosa. “Al segon pis encara hi ha feina per fer. En 20 anys crec que ho podré donar per finalitzat”, riu, amb 90 espelmes bufades el passat agost. Al principi, els Miravet gaudiren d’aquest retir només a l’estiu. Des de 2010 esdevingué la seua residència definitiva. “Soc un enamorat de l’arquitectura antiga”, confessa Ricardo. La seua condició de copropietari del castell l’ha convertit en objecte d’atenció de molts mitjans de comunicació, fins el punt d’entelar la vàlua de la seua trajectòria —majúscula— com a organista. Ricardo, sí, és “el senyor del castell de la Todolella”, però també, i, sobretot, un músic i un humanista.
Una vida de pentagrames
Nascut l’any 1930 a Córdoba (Argentina) de nissagues emigrades de Catalunya, Ricardo Miravet Toutain va nàixer en una família benestant i culta. La família del seu pare procedia de Tremp. La de la seua mare, tot i l’origen francès, vivia a Barcelona. D’ells, dels Toutain, Ricardo va rebre l’influx musical. La seua bes-tia, Clarisa, fou arpa primera del Teatre del Liceu. El seu avi, Alfredo Toutain també era músic. “Era condiscípul de Pau Casals. Com que els Toutain eren rics, Alfredo tenia un violoncel molt més bo que no el de Casals i per això el meu avi li’l deixava quan tenia un concert important. Deia que ningú com ell era capaç de traure un so com aquell al violoncel del meu avi”.
Totes dues famílies, els Miravet i els Toutain, van emigrar a l’Argentina a principis del segle XX i fou allà que nasqué Ricardo. A casa, la mare tocava el piano. “Recorde que vam seguir la Guerra Civil d’una forma molt intensa”. Precisament a l’edat de sis anys va donar el seu primer concert de piano al Casal Català de Córdoba “a benefici del poble espanyol”. Tot indicava que aquell jovenet tindria una carrera prometedora. La sobtada mort del pare, un empresari molt reconegut a l’Argentina, tanmateix, colpejà la família quan Ricardo tenia vuit anys. “Héctor Miravet era una persona molt coneguda. Quan els mestres sabien de qui era fill, de seguida es prestaven a fer-me classes. El seu espectre em va ajudar molt”.
Quan tenia 14 anys, un amic, el pintor Cyril Katkov, el va fer visitar el Museu Històric de Córdoba, on hi havia un orgue antic en molt mal estat. “No sonava, així que els vaig proposar de restaurar-lo jo mateix —relata—. Jo no en sabia res, de restaurar orgues, però vaig llegir llibres i sis mesos després l’orgue estava restaurat. Una volta reparat em van demanar que el tocara, així que vaig haver d’aprendre’n”. Aquella troballa casual i aquella reparació minuciosa foren l’inici de la seua carrera com a orguener i organista. El 1951 va guanyar per concurs la beca que anualment França oferia a un músic argentí per perfeccionar els seus estudis a París. Cap a la capital francesa marxà, als 21 anys, junt amb Livia, quatre anys més gran que ell, qui també disposava d’una beca per ampliar els seus estudis de medicina.
Tots dos progressen professionalment en les seues respectives carreres. A París, Ricardo troba la sensibilitat i l’ambient humanístic que requereix la seua vocació pels instruments antics. Coneix les primeres figures de la seua especialitat: André Marchal, Edouard Souberbielle, Gabriel Blancafort... Paradoxalment, ell, agnòstic declarat com és, converteix els orgues en la seua passió i el seu mitjà de vida. “No crec en Déu però soc molt cristià —explica—. Crec en l’amor, el perdó i la redempció. L’art sacre m’emociona. Em sembla, però, que l’Església catòlica ha pervertit els valors cristians primigenis”.
L’any 1959 es converteix, fins la jubilació, en organista principal de l’església de Saint Germain l’Auxerrois, situada a la plaça del Louvre. És requerit arreu del planeta: Canadà, Filipines, Tailàndia, Estats Units, Uruguai, Colòmbia... “Quan et poses a tocar un orgue és com si fores el rei del món. És com si tingueres una orquestra simfònica sota les teues mans”, explica Miravet. “És un instrument molt peculiar. No hi ha un orgue igual que un altre. Un orgue no es pot tocar sense més. No. Calen entre tres o quatre dies per fer-se a ell, als jocs, la composició, la mecànica i l’acústica del lloc”.
De la seua relació amb Gabriel Blancafort va nàixer la seua vinculació amb la comarca dels Ports i el castell. Blancafort, de fet, va restaurar l’orgue menor (o cadireta) de l’arxiprestal de Morella, però fou Miravet qui es feu càrrec de la restauració total l’any 1987. Vuit anys va invertir en la tasca de recuperar els 3.963 tubs que conformaven aquest instrument del 1720, l’orgue històric més important del País Valencià i un dels deu més rellevants de l’Estat. “La seua persistència en el temps és un miracle. Molts altres orgues es van destruir o es van llançar a perdre durant la Guerra Civil. És un dels millors exemples de la cúspide de l’orgueneria espanyola barroca. És un exemplar desproporcionat per a la dimensió de Morella”, explica el mestre. Des de 1982 a la capital dels Ports es celebra el Festival Internacional de Música de Morella. Aquesta localitat va anunciar l’estiu passat que a partir de l’any pròxim la cita passarà a denominar-se Festival Ricardo Miravet, com a mostra d’agraïment a l’argentí, qui també és fill adoptiu de la ciutat.
“Estic satisfet amb la vida que he tingut. Si he tingut un defecte, aquest ha estat que soc un devot de l’amor cap a les dones”, confessa Miravet, amb un espurneig als seus ulls blaus, vívids, mentre acarona Galante, un dels dos gats que, junt amb la gossaPitufa, li guarden fidelitat entre les parets de la fortalesa. Són els animalons que li fan companyia mentre aquestes darreres setmanes acaba d’enllestir el seu últim projecte: un cançoner litúrgic morellà, això són prop de 1.000 composicions curtes. Una tasca laboriosa encarregada per monsenyor Josep Alanyà, canonge de la catedral de Tortosa per a la qual ha comptat amb la col·laboració del seu bon amic Julià Pastor, qui s’ha preocupat d’elaborar la traducció al català. Quan no compon, Ricardo llig poesia o novel·la o bé toca algun dels pianos o orgues que moblen el castell. “Tocar amb 90 anys no és com fer-ho als 40, no. Considero que la meua etapa de plenitud fou entre els 60 i els 65”, explica assegut a la butaca del piano. “Que com m’agradaria que em recordaren? Doncs, com deia el meu estimat Antonio Machado ‘más que un hombre al uso que sabe su doctina, soy, en el buen sentido de la palabra, bueno’. Que em recorden com un home bo, això m’agradaria”.