Aterrem a Longyearbyen a mitjanit sota un sol radiant de finals d’agost. La pista de l’aeroport, d’aquestes que demanen punteria, és a tocar del mar. Hem fet un aterratge impecable, però baixant l’escala les cames em tremolen. Com pot ser tan i tan clar? Em voldria beure aquest aire transparent de cor glaçat. Sense voler veig gavines. Són gavinetes de tres dits, molt blanques, potser els ocells més abundants a les Svalbard, humils i atrevides. La seva recepció és un bon averany.
Les illes Svalbardsón molt al nord: tan al nord com a 78º, és a dir, a 112 graus del pol, que aquí dalt només són uns 1.500 km. Més amunt ja no hi ha assentaments humans, descomptant algunes bases àrtiques i el que hi puguin tenir els russos. Hi viuen tot l’any unes 2.000 persones, moltes de les quals són migrants, refugiats, expatriats o fugitius a qui ningú demanarà papers mentre no es moguin d’allà. També hi viuen uns 3.000 ossos polars, que a finals d’estiu van afamats i ens miren als humans amb un interès especial. És per això que està prohibit sortir dels límits de la ciutat sense un fusell. N’ni ha senyals de trànsit, d’això, i fan molta gràcia fins que algú t’explica que no és broma: fa pocs dies en van veure un en aquella cantonada. O a l’altra. I no estava dissecat.
Ho deuen fer pels turistes, o potser pels taxidermistes, però aquesta gent té una fixació amb els ossos dissecats. N’hi ha pertot arreu: un enmig del vestíbul de l’aeroport, un parell al meu hotel, un altre a la sala d’estar de l’església i un de molt gros presidint l’interior del museu. L’os està derrotat i és fràgil, però també és una amenaça que ens excita i ens manté amb els ulls ben oberts. Aquesta excitació, íntima i compartida, serà l’únic record real que ens quedarà de la bèstia. Ja ho dic ara: no en veurem.
Sort que hi ha ocells: jo els observo, intento estudiar-los, els col·lecciono —és una manera lletja de dir-ho— i la meva vida és molt més feliç d’ençà que els conec. Aquí espero veure’n de nous: la llista d’ocells per aquestes illes recull unes 225 espècies diferents, de les quals ja en conec unes 150, les més freqüents. És difícil que en tan pocs dies en pugui veure gaires de noves per a mi, però per sort el plaer de retrobar vells amics també funciona amb les aus.
De camí a l’hotel encara soc a temps de veure un grupet de mares èiders fent la becaina amb la canalla a prop de la platja. I un parell de somorgollaires alablancs sopant uns cucs: atenció a les potes i l’interior del bec, d’un roig encès. I amb això i un fulmar dissecat a la recepció de l’hotel, ja en tenim prou per avui. Sento l’olor familiar de mar del nord i de fusta humida i no puc ser més feliç. Des de la finestra de l’autobús veig el mateix paisatge que va enamorar el meu pare molt abans que jo nasqués.
Si mai aneu a Longyearbyen, no us espereu un poblet nòrdic deliciós ple de raconets romàntics. És millor que —com a mi— us enamori la mística minera, la ferralla i el fustam, les canonades de ferro a la vista, les pistes de grava, l’urbanisme improvisat i les barraques de llauna. Hi podeu afegir vestigis de bombardeig alemany, un moll sense encant i unes platges de còdols. Tot plegat, sota la xemeneia gegant de la central elèctrica —que crema el carbó de l’última mina— i prop d’un grapat de casetes de colors, que, vistes de prop, tampoc són tan bufones. Si això us agrada, el cop de cor és immediat. Des del minut zero ja estic maquinant quina feina em permetria quedar-m’hi un mes, sis mesos, un any. Per desgràcia només em queden dos dies i mig, i m’he de llevar molt d’hora si vull embarcar, a quarts de nou, al Polar Girl.
Però el cert és que no he vingut a veure ocells. He vingut a fer un encàrrec que podríem considerar d’ultratomba. Vinc a conèixer un lloc del qual he sentit parlar des del bressol: l’illa on va arribar el meu pare fa seixanta anys a bord del S/S Lyngen, un vaixell de càrrega de bandera noruega. Vinc a portar al museu local les fotografies que va fer en aquell viatge, quan era tan jove i somiava amb el nord glaçat. I vinc, també, a viure aquest moment amb els meus fills, el noi adolescent i la dona jove que m’acompanyen, que ho viuran com l’últim regal de l’avi, que ja no hi és. També a ells el meu pare els ho havia explicat mil vegades, també a ells els havia dit com s’enyorava, i com hauria volgut tornar-hi.
Abans de deixar les fotos al museu vull saber què va veure, endevinar en quin lloc i en quin moment aquest paisatge se li va arrapar al cor per sempre més. Per això el primer dia a Svalbard el passarem al Polar Girl, un antic vaixell de transport de passatgers que ara es dedica a passejar turistes per les glaceres. Avui ens portarà 90 quilòmetres amunt, fins a Pyramiden, una ciutat minera soviètica abandonada a finals dels 90, i ens acostarà a la glacera Nordenskiöld, per una mar ara blava, ara grisa, on amb una mica de sort també veurem balenes. No hi ha cap luxe. Seran 12 hores de diversió sense fi per als enamorats del vent glaçat, els deserts blancs i aquesta olor especial de vòmits i combustible que impregna fins a l’últim racó de la cabina.
Encara no hem sortit del port, amb la mar força encalmada, que els fulmars venen a acompanyar-nos. Ja no ens deixaran en tot el dia: fan vols rasants sobre el vaixell, compassen la seva velocitat a la nostra i es deixen fotografiar en totes les postures possibles. Quina delícia veure’l volar sense esforç, gairebé sense moure les ales, feliç d’anar contra el vent i derrotar-lo, en sintonia absoluta amb el mar. També hi ha petits estols d’oques de galta blanca a les platges. Són precioses i elegants i ens ignoren absolutament.
Al vaixell, turistes europeus i coreans. Força prismàtics i càmeres de les grosses, esverament silenciós. I un parell de famílies noruegues —amb nens inclosos— que baixaran a mig camí en una platja desolada per afegir-se a un petit campament arrecerat sota les roques. Una de les dones duu un anorac de la Societat Noruega de Geologia, i per les grans caixes metàl·liques que pugen a la llanxa m’imagino que van per feina. Porten un grapat de criatures rosses i dos gossos groenlandesos de color blanc nuclear que ja han rebut amb paciència les carícies i abraçades de tot el passatge i part de la tripulació. Són companyia i escalfor, però res a veure amb una mascota: la seva missió és bordar quan arribi l’os. No es pot dormir a l’aire lliure sense un parell d’aquestes bèsties sempre vigilants.
Em sembla sorprenent la naturalitat amb què la gent porta els fusells penjant de l’esquena. Armes no llargues, sinó llarguíssimes i molt pesants, de fusta massissa, la majoria d’aspecte centenari. Els entrenaments són obligatoris per a tothom des de l’institut. Cas de trobar-se un os, primer cal intentar espantar-lo amb els petards o coets que sempre duen a la butxaca. Si va bé, m’expliquen, l’os fa mitja volta i marxa. I si no marxa, sinó que continua acostant-se amb posat agressiu, poden disparar. Però pobre de qui mati un os sense un bon motiu. Si no pots demostrar que ho has fet com a últim recurs i en defensa pròpia, te la carregaràs. I, a més, hauràs de pagar una multa enorme. La cacera de l’os està terminantment prohibida.
Desembarcats els geòlegs —que el vaixell recollirà d’aquí a uns dies— la travessia continua plàcidament fins a Pyramiden. Reparteixen plats de plàstic amb un dinar vegetarià que hauria fet vomitar Eric el Roig. El terra es belluga una mica i els prismàtics maregen. El rus Jakob, que fa de guia, cambrer i tripulant, m’ensenya uns penya-segats: allà hi ha frarets, gavotins, somorgollaires. Ja els veurem quan ens hi acostem més, promet. I sí, poc després veig dos frarets nedant davant del vaixell. Dues taques de color que fan petites volades, simpàtiques sense saber-ho. Espero que n’arribin més, però res. Ara arriben unes gavines més grosses: són gavinots hiperboris. Un suec entusiasta diu que ha vist un d’aquests gavinots menjant-se un somorgollaire de Brünnich a sota els penya-segats. Potser era l’únic que quedava. O potser n’hi ha molts i no els veig: la combinació de miopia, prismàtics bruts i inexperiència és demolidora.
Desembarquem a Pyramiden, a 79º. Això sí que és un paratge desolat, més que les extensions blanques de les glaceres i les muntanyes i penya-segats sorrencs que envolten el fiord. Una muntanya piramidal, ferida per excavacions monumentals, foradada per les mines, amb més ferralla que la dentadura d’un adolescent. I al voltant —a sobre, a sota— tot d’edificis borrosos, abandonats però encara no en ruïnes. És la gran mina d’Arktikugol, l’empresa soviètica que el 1927 va comprar el jaciment —i el poblet que l’acompanyava— als suecs, que l’havien fundat disset anys abans.
Fins fa vint anys i escaig, a Pyramiden hi vivien centenars de famílies. Hi havia un hospital, una escola, una cantina ben proveïda de vodka, un gran centre cultural i fins i tot una piscina coberta. De fet encara hi és tot, com si haguessin sortit un moment a celebrar el Primer de Maig. Però no: van marxar per sempre el 1998. El carbó no sortia tan bo, hi havia accidents a la mina i Rússia ja no podia mantenir-la. L’explotació va morir del tot quan l’any 96 es va estavellar a Longyearbyen un avió rus carregat de miners i familiars que tornaven de fer vacances a la mare pàtria: 156 persones mortes. S’havia acabat l’anomenat “paradís àrtic”, on nevaven els rubles sobre els valents capaços de resistir enmig del no-res la feina més dura i els hiverns més insuportables.
Tot això ens ho explica una noia d’aspecte delicat i posat decidit, que ens rep al moll amb un contundent “benvinguts a Rússia”. És una dels tres habitants, hivern i estiu, de l’antic assentament. Fa de guia i de vigilant, i té les claus de tots els edificis. ”De tots menys algun, com l’hospital. No sé pas quins secrets hi guarden”, diu rient. Russa ella mateixa, d’ulls blaus i trets asiàtics, l’Olga també porta el fusell penjant de l’espatlla i ens ordena, molt seriosa, que anem en grup i sempre al seu costat. Treu el mòbil i ens ensenya la fotografia d’una ossa i el seu cadell tafanejant a la porta de la cantina. Diu que és de fa dos dies. L’ossa és ben igual a la de l’escut de la ciutat, una bèstia esplèndida sobre la bandera roja rampant sobre el pol nord. L’Olga ens porta al que era el centre cultural i esportiu, encara mig moblat. La pista d’handbol més alta del món, el teatre més àrtic, el piano més al nord del planeta. Tot això era la vida de cada dia que algú troba a faltar en algun lloc. Fins i tot aquesta piscina buida del pavelló, immensa, com treta d’un malson. Hi ha cua per fer-se una foto al piano, per xutar una pilota desinflada, per fingir que estàs sol en aquests passadissos escantonats.
Pujant pel passeig central, entre Lenin i l’escut, hi ha l’antic hospital, un edifici de pisos tancat, que les gavinetes de tres dits han ocupat finestra per finestra. Milers i milers de gavines envoltades de polls, passant infinitament de la nostra mirada. Són les autèntiques propietàries d’aquest món distòpic i ho saben.
El vodka fa anys que no és gratis, però a la cantina venen caviar barat i matrioixques, i s’agraeix la calefacció. Quan marxem, directes a Nordenskiöld, l’ossa no s’ha presentat. Però a mar oberta i a tocar de la gran glacera, a trossos d’un blau violent, ens esperen uns quants frarets, els fulmars habituals i un parell de rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). “Balena, balena!”, crida en Jakob, i sortim un i altre cop a admirar-les a coberta amb un fred que pela. Els rorquals ens ensenyen un tros de llom i uns quants dolls ben alegres. Quins colors està adquirint tot plegat. Penso que aquest és el mateix gel que recordava el meu pare, però ja n’hi ha molt menys. Aquí els efectes de l’escalfament global són el pa de cada dia. El seu “tot això era glaç” és l’equivalent local del nostre “tot això eren camps”.
Quan baixem a terra ferma fa més fresca, s’ha aturat el vent, la llum és més blava que mai i la cervesa local entra bé. Parlem de l’avi, l’avi que mai no tenia fred.
Ossos, gossos i l’ànec de sant Cutbert
No he dormit gaire. No hi ha hagut nit. Hem abaixat les persianes, però fins i tot a les fosques es percep clarament la llum del sol a l’exterior. M’he aixecat moltes vegades a mirar per la finestra per assegurar-me que no havien desaparegut les glaceres, que el mar seguia a lloc, que no era un somni. He sortit en mitjons per no posar-me i treure’m les botes. Sense jaqueta: volia sentir el fred d’agost i no en fa prou.
Mentre esmorzem, l’estol de sits blancs del pati emprèn el vol. Xafardegem humans, els nostres veïns de taula que van equipats en ple agost com si Amundsen els esperés per pujar al pol. Devoren pa moreno amb béicon i brunost, un formatge fosc i dolç que no deixa indiferent.
Porto trenta hores a Svalbard i la meva llista no passa d’una dotzena d’espècies. Falta poc per la tardor i ja fa estona que molts ocells han marxat, començant pels mascles d’èider, que no s’esperen ni que els seus fills facin el primer nyec. La platja i les basses que envolten Longyearbyen són plenes de famílies monoparentals. Mares èider i pollets veuen passar els dies mentre els creixen a poc a poc les plomes.
De gavines, n’hi ha de totes les anyades. I d’oques, n’hi ha a milers, a la ciutat i fiords endins. Són Branta leucopsis, és a dir, oques de galta blanca, les que als documentals aprenen a volar llançant-se penya-segats avall en alguna illa sueca. Com que la majoria dels pollets s’esclafen a les roques, aquestes són supervivents. Sempre les admiro en silenci.
Avui voltarem per terra ferma. Acompanyats, és clar: aquí no és possible sortir de la ciutat pel teu compte, ni tan sols fins al final de la carretera, que no deu fer ni 15 quilòmetres. Ens hi portarà la Manon, una francesa d’estirp alpina que fa de guia i musher per a una petita agència local. Amb l’escopeta desmuntada dins el cotxe, ens explica que fa un any i mig que va arribar i ja ha passat un hivern sencer a les illes. “Això s’ha de veure a l’hivern”, diu, “és quan és de veritat polar”. No, la llarga nit hivernal no es feixuga: hi ha aurores boreals. També és quan hi ha més feina amb els gossos, i és quan la gent es fa més pròxima. “A més”, insisteix, “no és de nit tota l’estona: a la tarda hi ha llum…”. A mi no cal que em convencis, penso. Firmaria igual.
Entrem un moment a l’església, tot i que fa mandra descalçar-se. El pastor ens convida a un te calent: hi ha una gran sala d’estar amb butaques, os dissecat i llar de foc, on fan la majoria de reunions. No són gaire gent, i la majoria, ens diu, segurament venen als oficis per sentir-se acompanyats. Ja li està bé. La capella és petita i força asèptica, en la línia nòrdica.
Després pugem a l’antiga estació del telefèric. Al costat encara hi ha restes de les primeres cases de la ciutat, que els alemanys van bombardejar a finals de la Segona Guerra Mundial. Eren de fusta i només en van quedar les pilones que les sustentaven. La Manon ens recorda que a Svalbard no es poden construir fonaments per als edificis, ni passar les canonades i cables per sota terra. Ni tan sols es pot enterrar la gent, així que aquí està prohibit morir-se. La culpa de tot és del permagel, la capa de sòl permanentment congelat pròpia de les regions periglacials. Si enterres algú al permagel, és fàcil que en uns mesos (o en uns anys) torni a sortir de terra, tan mort com quan hi va entrar, i igual de sencer. A aquestes temperatures, la carn no es corromp. Per tant, quan comences a fer mala cara de veritat, et porten a terra ferma. A Svalbard hi ha un hospital, però només per les petites urgències. Néixer també està prohibit. Els més suspicaços diuen que això de no néixer ni morir a l’illa és perquè ningú pugui fer reclamacions de terres o drets en un territori de titularitat dubtosa. En qualsevol cas, quan ha de néixer una criatura tenen la precaució d’endur-se la mare cap a Noruega tres setmanes abans. L’última persona que va néixer aquí és una dona d’uns 30 anys: sa mare va fer trampa perquè no volia marxar del poble.
Per sort aquesta limitació no afecta els ocells; no triguem a sentir uns piulets insistents en un marge del camí. En un primer moment només veiem una femella de sit blanc, peonant inquieta a la cerca de cucs. De seguida apareix, gairebé al costat, el motiu de la seva desesperació: un poll gairebé més gros que la mare, rodó i de plomatge sedós, que la persegueix mentre piula iradament exigint menjar. A ella li és impossible ignorar-lo: les seves boqueres grogues de nadó el fan irresistible, trampes de l’instint matern.
Anem rondant pels voltants de Longyearbyen, mai gaire lluny perquè la carretera s’acaba de seguida. Els pocs nuclis habitats —quatre— són a la costa, i a l’interior glaçat només hi van els científics i els aspirants a aventurer en trineus de gossos o motos de neu. Pugem a mines tancades i a antenes de comunicació, veiem llargues franges d’aiguamolls, de rius de desglaç, de tundra àrtica. Són paisatges magnètics per a qui no amoïni la soledat. Encara que no en veiem cap, a les Svalbard sí que hi ha arbres, però són arbres nans. Cap de les 164 espècies de plantes vasculars registrades a les illes (sense comptar molses, líquens ni algues) sol créixer més de deu centímetres, i ho fan molt a poc a poc, com el bedoll nan, que sembla una planteta, però tècnicament és un arbre.
En realitat a Svalbard hi ha totes les plantes del món, si més no, les de conreu. Són en una cavitat excavada al subsol, no lluny de Longyearbyen. Allà, enmig de grans mesures de protecció i amb un gran desplegament tecnològic, preservades de tota contaminació i dels canvis de temperatura, s’hi conserven llavors de pràcticament totes les espècies vegetals conreades al planeta. Hi ha més d’un milió de mostres que preserven per al futur de la humanitat un material genètic més valuós que cap tresor imaginable. És el que s’anomena Seed Vault, o Svalbard Global Seed Vault. Si mai hi hagués una catàstrofe bèl·lica o ambiental que arribés a liquidar espècies senceres, aquí —congelades sota la roca, a 18º— hi trobaríem una reserva de llavors amb la vida encara dins, adormida. Tafanegem l’exterior de la instal·lació, discreta i solitària. De sobte ens adonem que ens observen.
Quan el fotografiem dissimula, és clar. És un ren de Svalbard (Rangifer tarandus platyrhynchus), la subespècie més petita de ren, endèmica en aquestes illes. Fa gairebé 5.000 anys que hi viu, i sembla decidit a quedar-s’hi, tan tendre amb les seves potes curtes i les banyes vellutades. No sé si són els mateixos rens amb què fan hamburgueses als restaurants de la ciutat.
Acabem l’excursió en una de les nombroses gosseres que hi ha a Longyearbyen. No pas de gossos abandonats, sinó de gossos de mushing, és a dir, dels que tiben els trineus sobre la neu (o amb rodes, a l’estiu, sense cap mena d’èpica). Aquesta és una de les especialitats turístiques de les Svalbard, que dona feina a molta gent i a milers de gossos. Hi ha huskies —els típics d’ulls blaus, nerviosos i desperts— i gossos groenlandesos —blancs i més tranquils, molt fiables— i tots remenen la cua quan ens veuen entrar. Es moren de ganes de sortir, perquè és estiu i tenen poca feina, i la Manon ens demana si a la tarda els ajudaríem a passejar-ne un parell. Veig que els meus fills també remenen la cua. Tornarem. Ells, pels gossos; jo per les basses que hi ha al costat de la gossera, un sistema d’aiguamolls protegit al costat del mar on crien els èiders.
Potser per aquest bec tan estrany, l’èider (Somateria mollissima) és un ànec que sempre ha tingut molts admiradors. Un dels seus fans més entregats va ser un monjo, bisbe i ermità anglès del segle VII, sant Cutbert, a qui els retrats solen representar amb un d’aquests ànecs als peus o a collibè. Diuen que quan manava a Northumbria, al nord-est de l’actual Anglaterra, va dictar diverses lleis per protegir els èiders i en general tots els ocells que nidificaven a les illes Farne. Molt a prop algú hi ha penjat un rètol que ret homenatge al sant, en honor del qual a Northumbria els èiders són anomenats, precisament, cuddy ducks.
Ha arribat l’hora d’anar a l’Svalbard Museum. Agafo fort el sobre amb les fotos i entrem a l’edifici, al costat de la universitat. El museu no sols és bonic, sinó també modern i confortable. Ens obliguen a deixar botes i jaquetes a la porta i posar-nos uns esclops de plàstic. Ja a dins, una estesa de pells de foca i coixins ens convida a jeure: aquí es pot llegir qualsevol llibre de la biblioteca, o consultar el fons fotogràfic. Aviat també hi trobarem les fotografies que va fer el meu pare el 1957. És diumenge i no hi ha la directora, amb qui vaig parlar. Sense cap cerimònia les recull una conserge —que ja les esperava— amb un discret somriure d’agraïment. No hi ha llàgrimes —per part meva— ni cap mena d’emoció visible.
Exposats a la sala central, protegits per l’inevitable os polar folrat de palla, hi ha nombrosos ginys de pescadors, paranyers i miners. També molts ocells, peixos i bestiar de tota mena passat pel taxidermista, i força instruments i objectes de la vida quotidiana. Una vida que abans de la calefacció devia ser molt dura. Aquestes illes no tenen gaire més de dos-cents anys de presència humana.
Marxo, sabent que hi tornaré. O que hi tornaran els meus fills, a ensenyar-ho als seus fills. A quatre mil quilòmetres de casa, a dues passes del pol nord, ara hi guarden un dels records més estimats del pare.
Ho celebrem a la pastisseria del minúscul centre comercial, no gaire lluny. Hi fan tota mena de delícies, sobretot uns ossos de xocolata blanca que encara no he pogut menjar-me de tan bonics que són. Aquesta tarda caminarem molt, ja amb la pressió del compte enrere, del temps que s’acaba.
Ens acostem, ja amb els gossos ben agafats de la corretja, a l’altre extrem d’Adventfjorden. És increïblement bonic, però és difícil aturar-se, perquè les dues bèsties groenlandeses que passegem no poden parar quietes un moment. La Patrícia, una musher austríaca entrenada a Finlàndia, es parteix de riure veient com ens arrosseguen, com tiben la corretja a batzegades i proven d’escapar-se. Quan treu els pastissets de canyella i el vi de saüc ens envaeix una mena de felicitat infantil de novel·la d’Enid Blyton. Llencem pedres planes a l’aigua perquè rebotin, cridem per sentir l’eco, seiem a terra bocabadats.
A l’altra banda del fiord les glaceres van canviant de color mentre passen els núvols. Mar endins ha passat ràpida la Polar Girl, enfilant cap al port. Ja no hi ha cap senyal de vida humana a la vista, només una gradació de blaus. Un parell de xatracs àrtics —l’Sterna paradisea, per a mi l’ocell més bonic del món— pesquen en vertical, llençant-se en picat contra l’aigua. Els seus crits trenquen un silenci tan intens que fins i tot els gossos, esbravats i plens de fang de rebolcar-se als tolls, han parat de bordar.
M’adono que estic mirant exactament el mateix fragment de món que va enamorar el meu pare quan era molt més jove que jo soc ara. Veus? Era això, diu.
La Patrícia, sempre amb el fusell a l’espatlla, em crida i assenyala els penya-segats a la nostra esquena. A dalt de tot hi ha moviment, un grup de gavotins (Alle alle) inquiets perquè avui tampoc es farà de nit. Encara no n’havia vist mai, i m’ho prenc com un regal del pare, encara que a ell els ocells no li deien res.
Recollim sense pressa les restes del berenar i tornem cap al cotxe. Encara soparem a la gossera, la Paticia encara ens explicarà històries de xatracs i skuas, encara brindarem per les illes i pel futur. El d’ella, que vol marxar a Groenlàndia, i el nostre, que ara mateix és tornar a casa via Oslo. Acaronem els gossos un últim cop, dic adeu a sant Cutbert i el seu èider, i a la porta gairebé ensopego amb una oca quasi albina, una raresa que ha portat de cap els ornitòlegs des de l’hivern passat. Amb aquesta oca que em mira avorrida tanco la meva llista: 12 espècies! Sort que no venia només per això. Hi ha placetes de Barcelona on trobaria més ocells diferents entre el gronxador i el sorral.
Setmanes després, ja a casa, obro la pàgina a internet de l’Svalbardmuseum i entro amb recança al fons fotogràfic. Hi ha milers de fotografies que em retornen el blaus i els blancs, i el vent fred i l’olor d’aquells dies. Vaig passant pantalles, amb por de no trobar el que busco. I de sobte apareixen les mateixes imatges en blanc i negre que conec des de petita: glaceres, fiords, badies, el Lyngen, uns homes que hissen una foca molt grossa al vaixell. I un noi alt, amb passamuntanyes i cara de fred, que s’està dret a coberta i mira a càmera. És el pare: “Antoni Nicolàs i Soler (fra Barcelona, Catalonia, f.1931, d. 2013)”.
Papa, ja hi has tornat.