Quim Torra s’aixeca del seu escó i estreny la mà del vicepresident Pere Aragonès i la portaveu del Govern, Meritxell Budó, també consellera de Presidència. El president català serà un dels protagonistes de la jornada en esdevenir, potencialment i si el Tribunal Suprem ho ratifica, el primer entre els que han ocupat el seu càrrec a ser inhabilitat. De moment, però, d’acord amb el petit esclat de joia que hi ha hagut al Saló de Plens del Parlament català, es congratula de la decisió que arriba des de Luxemburg.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha reconegut que el líder d’Esquerra Republicana i pres polític, Oriol Junqueras, gaudia d’immunitat des del moment en què va ser escollit com a eurodiputat i que, per tant, se l’hauria d’haver deixat prendre possessió de la seva acta de diputat interrompent la situació de presó provisional en la qual es trobava en aquells moments.
Es tracta d’una clatellada més que sonora al Tribunal Suprem i així ho interpreta, fins i tot, la premsa espanyolista. L’endemà, El Mundo obrirà en portada amb un titular que no deixa espai per al dubte: “La UE colpeja la Justícia espanyola i encoratja el separatisme”. Abans, però, durant tota la jornada, les banderes europees havien començat a desaparèixer de molts perfils de Facebook unionistes i s’iniciaven campanyes que demanaven un Brexit a l’espanyola, Spexit. I, per sobre de tot, un lacònic tuit de l’escriptor i columnista de La Razón Alfonso Ussía: “Puta Europa”.
Puta Europa.
— Alfonso Ussía (@alfonso_ussia) December 19, 2019
Tot plegat accentuava el sentiment de victòria amb què havia estat rebuda la notícia per part dels independentistes. “És una victòria històrica de Junqueras”, proclamava Pere Aragonès des de la sala de premsa del Parlament. Els republicans demanaven la nul·litat del procés judicial i la posada en llibertat immediata de seu líder i de la resta de presos polítics. “L’Oriol torna”, concloïa el vicepresident de la Generalitat. Al vespre, després de visitar el seu client, l’advocat Andreu Van den Eynde assegurava des de les portes de la presó de Lledoners que Junqueras havia de quedar en llibertat perquè comportava la nul·litat de la sentència i que no imaginava “l’Estat espanyol mantenint-se indefinidament en la violació dels drets humans”.
També a Junts per Catalunya l’alegria era àmplia. L’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, publicava una fotografia menjant crispetes i al vespre els crits de “Perpinyà, Perpinyà” ressonaven a la sala de reunions del partit en el moment en què connectaven per videotrucada amb Waterloo. Des d’allà ho celebraven, puny en alt, Carles Puigdemont i Toni Comín, que veien com el dictamen favorable a Junqueras els acostava al seu desig d’aconseguir l’acta d’eurodiputats i la immunitat. De fet, si es consumar el Brexit, també es beneficiaria d’això Clara Ponsatí, que passaria a ser eurodiputada un cop els electes britànics abandonessin la institució. “Ens veiem aviat al Parlament europeu”, piulava el president català a l’exili. La referència a la capital de la Catalunya Nord venia, doncs, perquè si es consuma la seva llibertat de moviments, s’estudia que els exiliats electes puguin establir-se en territori nord-català.
Una possibilitat que s’incrementava després que el divendres 20 al matí, l’endemà de saber-se el dictamen sobre Junqueras, el mateix TJUE anunciava que havia errat no permetent la seva entrada al Parlament Europeu i que tornarien a estudiar la qüestió acceptant el recurs de les defenses de Puigdemont i Comín. David Sassoli, president del Parlament Europeu, també s’hi havia posat bé el dia abans. Els dos electes catalans a l’exili, com ja s’havia rumorejat, acudien el mateix divendres a les instàncies del Parlament Europeu a Brussel·les per recollir la seva acta (provisional) d’eurodiputats, que mostraven visiblement contents a la sortida, i iniciar els tràmits per ser membres de ple dret de la cambra europea durant les pròximes setmanes.
Es fixaven, doncs, uns fonaments propicis per a la batalla judicial que l’independentisme manté a Europa i amb la qual pretenen guanyar allò que els és negat a la justícia espanyola.
En política, però, les notícies no venen mai soles. Una de freda i una de calenta, com se sol dir. Hores després del dictamen que marcava la “doctrina Junqueras”, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya comunicava la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra per un any i mig. La decisió, malgrat no ser ferma —les defenses presentaran un recurs al Tribunal Suprem— és l’avantsala d’una notícia esperada. Res fa pensar que l’alt tribunal hagi de contradir la sentència dictada i, per tant, tard o d’hora, Torra acabarà suspès de les seves funcions a l’espera del que pugui passar amb el més que previsible recurs a les instàncies europees que presentarà la seva defensa.
El president de la Generalitat, un cop sabuda la decisió, compareixia en una declaració institucional on exposava que promouria que el Parlament el tornés a votar com a president de la Generalitat per tal de respondre a la sentència. Des de l’entorn de Torra s’ha denunciat també la imparcialitat del procediment judicial i s’assegura que en cap cas la nova votació es faria a través d’una qüestió de confiança.
Sacsejada política
La immunitat de Junqueras i la inhabilitació de Torra obren nous escenaris de futur per a l’independentisme. Seran claus per entendre com es desenvolupa el nou any polític. Per la seva magnitud, poden trastocar des de la manera com els partits es reconfiguren internament fins als governs de la Generalitat i l’Estat espanyol.
Ningú no confia que Oriol Junqueras i la resta de presos siguin alliberats després d’aquesta sentència. N’hi ha hagut altres, de crides en aquest sentit. Tant d’Amnistia Internacional com del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, que han demanat l’alliberament dels presos polítics o, si més no, d’alguns d’ells, i la justícia espanyola mai no ha reaccionat. Entre les persones consultades hi ha consens que Junqueras no serà alliberat fins que resolgui el Tribunal Europeu de Drets Humans, i encara queden uns anys.
La bel·ligerància de la Fiscalia de l’Estat i el silenci del PSOE, però, han fet que Esquerra Republicana comuniqués que donava per suspeses les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez fins que es pronunciés. No obstant això, les paraules d’Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio, on afirmava que la negociació no s’havia d’aturar en cap cas i que “cal estar sempre disposat a dialogar, amb tothom, independentment que jo sigui o no a presó”, fan pensar que es tracta més d’un gest de cara a la seva militància i a l’electorat que no pas d’una estripada que trenqués les negociacions. No obstant això, és una complicació més sobre la taula per a un pacte ja de per si dificultós.
L’altre Govern que podria trontollar és el de la Generalitat de Catalunya. Amb el comptador cap a la inhabilitació de Torra engegat, s’obre el debat si caldrà substituir-lo o convocar unes noves eleccions. Uns comicis que, d’altra banda, tota l’oposició fa mesos que demana, malgrat que la diputada de la CUP Natàlia Sánchez reconeixia, un cop sabuda la decisió, que no s’havia de fer “de la necessitat virtut” i que la inhabilitació no havia de ser el pretext per la nova convocatòria electoral.
Amb els números a la mà, Esquerra Republicana podria veure amb bons ulls anar a les urnes per ratificar les victòries que ha obtingut en els darrers comicis i traslladar-les al Parlament, on aspiren a esdevenir força majoritària. A més, l’independentisme podria aconseguir treure Ciutadans de la posició de primera força política aprofitant l’espiral negativa en la qual està immersa la formació taronja.
D’altra banda, Junts per Catalunya, que viu un moment de refundació interna, podria veure les eleccions com una oportunitat de treure suc de la renovada força que ha obtingut Carles Puigdemont després del pronunciament del TJUE. Essent eurodiputat de ple dret i amb més llibertat de moviment, el president català a l’exili guanyarà encara més visibilitat i impacte polític.
Una realitat que també repercutirà en la reconfiguració de l’espai postconvergent. Els crítics amb el president argumentaven que la seva reduïda capacitat d’acció i el fet que s’hagués d’estar a Brussel·les dificultaven que pogués dirigir tots els àmbits del partit i que, per tant, calia generar també un lideratge a l’interior del país que pogués manejar les qüestions del dia a dia. Aquí és on guanyava força el possible retorn d’Artur Mas, a qui la inhabilitació se li acaba aquest mes de febrer.
La nova situació del president català a l’exili sembla que aniria acompanyada d’un desplaçament de la base d’operacions a la Catalunya Nord. Això facilitaria molt més la gestió del dia a dia del partit en coordinació amb la figura de Puigdemont i, per tant, desarmaria els partidaris del doble lideratge. No obstant això, fonts de la defensa del president a l’exili expliquen que esperaran per fer aquest moviment a tenir l’acta definitiva d’eurodiputat i que el TJUE respongui un recurs sobre la immunitat de Carles Puigdemont i Toni Comín que van presentar les seves defenses de forma similar al que ara ha guanyat Oriol Junqueras.
La condició d’eurodiputat
No hi ha cap debat en el fet que qualsevol eurodiputat ho és des del moment en què és elegit. Ho ha evidenciat el TJUE en el seu dictamen sobre el líder d’Esquerra Republicana. Es fixa així “la doctrina Junqueras”, en paraules del seu advocat Andreu Van den Eynde a Twitter. També ho va constatar la justícia espanyola quan va impedir Junqueras prendre possessió de l’acta evitant que abandonés la presó. El Suprem sí que li va permetre, en canvi, a ell i a la resta de presos polítics electes al Congrés i al Senat després de les eleccions espanyoles del 28 d’abril prendre possessió en aquell moment. L’alt tribunal no volia perdre la tutela sobre Junqueras -la sentència també reconeix el seu dret de desplaçament al Parlament Europeu- i, de passada, volia forçar Puigdemont i Comín a anar a Madrid per acatar la Constitució i detenir-los. El problema, però, és que aquesta estratègia implicava saltar per damunt de la mateixa llei.
David Sassoli, president del Parlament Europeu no ha estat menys contundent que Luxemburg. Primer, instava el Tribunal Suprem a complir el que li demana el TJUE. I després informava d’haver donat mandat als serveis jurídics de la cambra europea perquè examinessin els efectes de la sentència “sobre la composició del nostre Parlament”.
Tanmateix, ni el TJUE, com tampoc Sassoli, no s’expressen directament sobre la necessitat d’alliberar Oriol Junqueras. És evident que el líder d’Esquerra Republicana hauria d’haver comptat amb la immunitat que el protegeix des que va ser proclamat electe, i per tant no hauria d’haver estat jutjat i hauria d’haver quedat en llibertat. Si el Suprem volia retenir-ho, hauria d’haver aplicat la via del suplicatori. Amb tots aquests elements, segons els advocats consultats, la sentència hauria de ser nul·la.
Ara bé, el dictamen obre una porta que habilita al Tribunal Suprem per decidir sobre la llibertat de Junqueras: “és al tribunal remitent a qui pertoca apreciar els efectes emparellats a les immunitats de les quals gaudeix el senyor Junqueras Vies”. Però la justícia espanyola no farà aquest pas. Si més no, és difícil pensar-ho amb l’actitud de la Fiscalia, que immediatament després de fer-se pública la sentència de Luxemburg enviava un escrit a la Sala Segona del Suprem per negar el dret de Junqueras a qualsevol mesura cautelar i defensant el seu empresonament emparant-se en la sentència del 14 d’octubre. Alhora, Pablo Llarena, instructor de la causa, ha donat un termini de cinc dies a les parts -Fiscalia, acusacions particular i popular i a les defenses de Carles Puigdemont i Toni Comín- perquè es pronunciïn. Segons els advocats consultats, la llibertat hauria de ser decretada immediatament, per la qual cosa aquesta reacció judicial també seria una anomalia.