Cultura

Les sis claus de ‘Dins el darrer blau’, 25 anys després

Una de les novel·les pesants de la literatura catalana recent, ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera, torna a les llibreries reeditada per Edicions 62. Un rerefons històric fins aquell moment poc conegut —quatre actes de fe que portaren a la foguera 37 jueus el 1691—, un ventall de personatges tan ben retratats com la llengua de l’època, l’estil i els múltiples fils argumentals la mantenen com una obra cabdal de les últimes dècades. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La història

El 1688, en plena persecució dels falsos conversos per part de la Santa Inquisició, un grup de jueus conversos intenten fugir de Ciutat de Mallorca en vaixell cap a Liorna, a la Toscana. Una tempesta els fa impossible salpar i, quan els agutzils descobreixen el pla de fugida, tots són detinguts i jutjats per la Santa Inquisició. Finalment, 37 jueus, bona part del gruix de la comunitat jueva de Palma a finals d’aquell segle XVII, van ser cremats en quatre actes de fe el 1691. Això va deixar una empremta molt forta en la societat mallorquina, que al segle XX encara reconeixia els xuetes —els hereus de la primitiva comunitat jueva mallorquina— pels seus cognoms. I encara en ple segle XX eren objecte de befa per part de gent que només coneixia la història de manera molt parcial. 

Carme Riera explica a EL TEMPS que, quan era molt petita, va veure una escena incomprensible per a ella i anava agafada de la mà de la seva àvia. “Li vaig preguntar a l’àvia per què passava allò i em va dir que m’ho explicaria quan fos gran. No m’ho va poder explicar perquè va morir quan jo era adolescent. Però a mi em va quedar clavada l’espina de saber per què uns nens es ficaven amb uns altres nens que tenien uns cognoms concrets. I vaig començar a investigar i vaig trobar els actes de fe de 1691”.

Carme Riera reconeix que volia fer memòria: “Escric per conèixer i escric per recordar. Quan apareix això de la memòria històrica, ja fa temps que els escriptors ens hi dediquem. Volia saber per què, quan era petita, la societat mallorquina era tan injusta amb determinades persones que tenien uns cognoms determinats. Em semblava una injustícia tan terrible que em vaig posar a fer una recerca per esbrinar per què passava tot això”. 

 

Els personatges

Dins el darrer blau és una novel·la coral, perquè explica la història d’un col·lectiu de jueus que seran condemnats a mort i calia retratar-los a tots ells però també els seus botxins i els seus aliats. La feina monumental de Carme Riera en els personatges serà dibuixar-los de manera que siguin de tot menys arquetípics. Cadascun d’aquests personatges podia respondre a una imatge arquetípica —el jueu realment convers i integrat totalment en la comunitat cristiana; el jueu convers però practicant encara de la religió vella i d’altres encara més tòpics, com l’avar, el comerciant. L’autora fa exactament el contrari: explica la història de cadascun dels personatges principals, d’una manera molt harmònica amb la narració. En un moment o altre de la monumental primera part, Riera va fent créixer la complexitat de tots els personatges: narrant el seu passat; descrivint el seu físic; perfilant el seu caràcter; retratant-los a través de les seves accions i els seus diàlegs.

La primera coberta de la novel·la, publicada per Destino

Carme Riera explica a EL TEMPS que volia evitar per damunt de tot “fer personatges de cartó pedra” i, per tant, tots ells “havien d’evolucionar a la novel·la com si evolucionessin a la vida”.

Un dels casos que més palesen aquest treball amb els personatges és el del molt reverend inquisidor Nicolás Rodríguez Fermosino. Per sorpresa del lector, l’inquisidor reacciona amb desconfiança quan el pare jesuïta Ferrando li porta la denúncia escrita d’un dels jueus conversos contra els seus veïns, que encara practiquen els ritus jueus d’amagat. “Llest com una mostela —escriu Riera sobre l’inquisidor—, havia notat de seguida com el pare Ferrando es fonia per escoltar la seva opinió i consentia posar-lo nerviós per gaudir amb aquell silenci que enutjava el jesuïta. Acostumat als interrogatoris, l’inquisidor sabia fins a quin punt neguitejaven els acusats les pauses sospitoses d’intencions malèvoles, de preguntes encara més capcioses, premonitòries dels pitjors turments”.

Un inquisidor que posa en pràctica les seves tàctiques amb els capellans però que demostra reticències amb les denúncies contra els jueus: “El silenci es feu tan espès com la calor. El jesuïta es va passar un mocador pel front. Les gotes de suor li amaraven el rostre. La xafogor era quasi magmàtica. El pare Ferrando es sentia aclaparat per partida doble: estava incòmode i no veia com fer-se grat a l’Inquisidor. De cap manera gosava demanar-li la recomanació que havia vengut a cercar. Li pareixia que Fermosino, en lloc de veure en la seva actuació el bon zel d’un fervorós membre de l’Església catòlica, l’observava com un escarabat merder que hagués caigut dins una escudella aromàtica i fumejant”. 

Acte seguit, Riera ens portarà cap al passat de Rodríguez Fermosino, a la relació que havia tingut, al seu poble de Galícia, amb la Margarinya, i el conjur que la mare de la noia li havia preparat “després d’haver consumat l’acte amb el qual ell l’havia posseïda”. Una experiència que porta Fermosino si no a qüestionar-se, sí a relativitzar la seva tasca inquisitorial.

Tots els personatges de Dins el darrer blau són complexos fins aquest punt. Els jueus més creients ho són per alguna raó. I els que tenen dubtes. I els que són conversos convençuts. I el malsí.

 

La llengua

L’autora aconsegueix a Dins el darrer blau una mesurada barreja de llengua culta i formes mallorquines populars que podien ser vives a finals del segle XVII. Riera explica que la feina va ser complexa perquè “no tenia textos de l’època, cap ni un”. Llavors es va centrar a assegurar-se que tot el vocabulari fos l’utilitzat en aquell moment i no incloure ni paraules ni conceptes posteriors. “La meva ajuda més important va ser el [Diccionari Etimològic de Joan] Coromines. Vaig treballar molt perquè les paraules que jo emprava, especialment en la llengua dels diàlegs, fossin d’època”. Tan important com saber què es deia en aquell moment era també saber què no es deia. “Fixeu-vos, per exemple —destaca Riera—, que els jueus conversos mai parlen de la felicitat perquè la gent no parlava de la felicitat en aquella època. És un concepte modern”.

A més, al costat d’un registre culte, l’autora intenta reproduir les expressions més populars que devien ser vives en la parla dels mallorquins de l’època. Amb aquest objectiu, Riera va haver de consultar i remirar el Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcover-Moll i recuperar rondalles i contes que Riera havia escoltat i llegit en la seva infantesa: “Era la llengua viva que sentia quan era petita. Ara la televisió s’ho ha carregat tot però encara als pobles es parla com es parlava abans. Els registres són molts més amplis. Ara ens podem entendre amb 300 paraules pràcticament”.

Carme Riera / Europa Press

 

L’estil

Per donar més força a la història i més protagonisme als personatges, Carme Riera va optar per un estil que, en alguns casos, s’acosta a la crònica —i per tant amaga la veu literària de Riera— i en altres s’acosta a la parla del personatge al qual dona veu en aquell moment. “Depèn de les coses que narra —explica l’autora—, si coincideix la veu amb el personatge o si narra en tercera persona”, la veu narradora s’acosta a la llengua del personatge o és menys local. 

“És la meva veu però potser molt emmascarada en relació amb els fets”, diu Riera. En algun moment fins i tot pot semblar la veu d’un cronista: “Una veu que explica intentant no implicar-se”. Tot i això, Riera reconeix que, “en el fons, la meva intenció era fer justícia amb aquelles persones tan escarnides. Fixeu-vos que a l’acte de fe hi van anar 30.000 persones, tota la població de Mallorca, i els escarneixen sense pietat. Volia aconseguir que, des del punt de vista nostre, de lectors d’ara, fossin realment víctimes”. 

 

La denúncia

En Manuel Forcano, autor de la Història de la Catalunya jueva (Àmbit, 2010), amb Sílvia Planas, i d’Els jueus catalans (Angle, 2014), ha escrit un postfaci per a l’edició commemorativa dels 25 anys de l’obra: “Als portadors d’aquests llinatges estigmatitzats, i als seus descendents, pel patiment sofert injustament, calia a hores d’ara demanar perdó. Carme Riera, fa vint-i-cinc anys, ho va fer amb una esplèndida novel·la històrica basada en horrorosos fets reals. (...) Calia una novel·la com aquesta per demanar perdó, per denunciar la crueltat de què fou víctima aquest col·lectiu perseguit fins a la sacietat. Calia una novel·la com aquesta per contar la injustícia i la ignomínia desplegades vergonyosament per les autoritats civils i eclesiàstiques de l’època, i denunciar la infàmia perpètua patida que va convertir la vida dels xuetes mallorquins en un infern per part dels seus seguidors”.

Però la denúncia va més enllà del cas dels jueus. L’obra demostra també com es deshumanitza un col·lectiu, amb el capítol dels nens cristians que empaiten els nens jueus per veure si tenen cua, com els han explicat els seus pares, un procés semblant al que es produeix actualment amb col·lectius d’immigrants o amb l’ús d’un acrònim com MENA (Menor No Acompanyat) per als immigrants menors d’edat. 

Coberta de la reedició de Dins el darrer blau, feta per Edicions 62

 

Les microhistòries

La voluntat de retratar uns personatges complexos i la de descriure l’ambient que es respirava en aquelles dècades finals del segle XVII va portar Riera a omplir aquesta novel·la de microhistòries que la fan més completa, versemblant i llegidora. La primera i més important és la que atrapa el lector des de bon començament: la d’un mariner que, cada nit, busca pels carrerons de Ciutat la protagonista d’una història que ha sentit explicar a un capità: la d’una dama mallorquina que convida mariners desconeguts al seu llit sota la condició que hi vagin amb els ulls tapats per un laberint de jardins i passadissos que només coneixen els servents de la senyora. Una història que es tancarà, al final del llibre, amb el mateix mariner que és testimoni de l’acte de fe més cruel. 

Però aquesta no és l’única. La història de l’inquisidor Rodríguez Fermosino ens connecta amb les seves arrels biogràfiques. Les perversions sexuals del virrei il·luminen el seu caràcter imprevisible. I a les sobretaules dels jueus en l’hort del rabí es parla d’un home obsedit a volar que “havia emmagatzemat en el porxo de ca seva una muntanya de plomes” o “l’aventura d’un home, un tipus de Sevilla, anomenat Domingo González, que volant havia arribat a la lluna”, l’argument real de la primera novel·la amb viatge a la lluna, que l’anglès Francis Godwin va escriure el 1638, The man in the moon

Carme Riera reconeix que “no tenia més referències que les del judici, que eren les seves paraules, però res més per aixecar els personatges dempeus”. A pesar d’això, “els havia de fer veritables, fins i tot agradables —perquè jo estava de part de les víctimes—” i Riera ho va omplir amb els seus coneixements de la literatura de l’època, “com les facècies del Domingo González, l’astronauta de Sevilla” o els rumors que els haguessin pogut arribar de Leonardo Da Vinci i els seus invents voladors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.