—Al sud d’Europa no està massa ben vist defensar Alemanya en termes econòmics.
—En els últims tres anys, Alemanya ha apujat les pensions un 4,5%. I com que la inflació que tenen és de pràcticament 0%, els pensionistes han acumulat un guany d’un 15% de poder adquisitiu. S’ha fet una política social expansiva desendeutant l’Estat. El deute públic s’ha reduït els últims sis anys del 80% al 60% del PIB. Espanya, mentrestant, ha multiplicat per tres el deute en deu anys. I com estan les pensions? Malament, oi?
—Hi ha cap Alemanya al sud d’Europa?
—Hi ha País Basc i Navarra. Llombardia i el nord d’Itàlia, també. I Catalunya estaria al mig.
—Per què al mig?
—Tenim una part de l’economia molt oberta al cicle industrial europeu. Les multinacionals s’han duplicat en els últims sis anys. La meitat de l’economia catalana és alemanya, l’altra meitat no tant. Encara hi ha molts sectors regulats, molts monopolis. A l’economia espanyola, en els últims sis anys, els salaris estan perdent pes en el PIB. Els beneficis empresarials pugen en molts sectors per la falta de competència que tenen els monopolis. Això a Alemanya no passa. Allà hi ha 250 operadors ferroviaris transportant mercaderies. A Espanya n’hi ha un, Renfe, que no transporta gairebé res. Encara estem autàrquics en alguns sectors: no hi ha corredor mediterrani, l’aeroport del Prat funciona com als anys seixanta, es desatenen peticions de companyies japoneses que volen establir vols directes amb Barcelona... Hi ha una part de l’economia catalana que encara depèn dels ministeris i que sembla més del segle XX. La indústria, l’agricultura i la manufactura s’han de guanyar la vida sense ajuts i se la guanyen molt bé.
—Pel que fa a vostè mateix, ha tancat una etapa de 10 anys com a eurodiputat. Quin balanç en fa?
—Han estat 10 Erasmus —en el sentit acadèmic del terme— en l’edat madura. Vaig tenir la sort d’entrar a la comissió d’economia, a la de comerç i a la de transports. He estat dues vegades ponent de l’informe del Banc Central Europeu. Tot això, i més coses, m’han donat un reconeixement que va fer que el 2017, per exemple, el Grup Liberal m’escollís per unanimitat coordinador a la Comissió d’Economia, la que més legislació aprova i regula. A més, era eurodiputat d’un partit que només en tenia un. Els altres coordinadors tenien 30 diputats al darrere. Comptaven amb un gran suport. Jo en canvi havia d’atendre el ramader del Pallars i el pescador de Roses. A això suma-li l’arribada del president Carles Puigdemont de manera inesperada a Brussel·les, amb tot el cop emocional que comporta.
—La manera de fer política monetària a Europa depèn més de la ideologia del Govern o del país des del qual s’impulse?
—Alemanya és un país escarmentat per la hiperinflació dels anys vint. La ruïna i el trauma van ser molt bèsties, després va venir el nazisme, la guerra mundial... Això ha modificat la genètica monetària alemanya. Saben que el sistema monetari descansa en la confiança de la bona gestió que farà el banc central dels bitllets. I que si es manipula en excés aboca als pitjors desastres de la història. Cada ciutadà alemany té avantpassats que van quedar arruïnats per la inflació. A Alemanya, tots els partits, des de la CDU fins a Die Linke, critiquen les compres de deute públic. És un tema de civilització, no ideològic. Un exemple. Només sota la pressió de la disciplina de mercat que et dona la prima de risc hi ha incentius a les reformes al sud d’Europa. Si treus la pressió perquè compres deute públic i la prima de risc desapareix, i resulta que el deute públic d’Alemanya, un país supercompetitiu, cotitza al mateix preu que el de Grècia, Itàlia o Espanya —països que estan a anys llum— és que hi ha un dopping. L’esquerra alemanya va criticar la compra de deute per altres raons. Die Linke i els Verds van dir fa cinc anys que si es compra deute públic pujarà el preu dels pisos perquè es generaran bombolles i augmentarà la diferència entre classes socials. És el que passa a tot Europa. La dreta i l’esquerra alemanya, per distints motius, han criticat la compra de deute públic i han tingut raó.
—Diu que Alemanya no domina Europa políticament. Al seu llibre ho exemplifica amb la tria de la francesa Christine Lagarde com a presidenta del Banc Central Europeu. Quina diferència hi ha entre que el dirigesca una francesa o una alemanya?
—França és un país intervencionista. Creu que l’Estat és el motor del creixement econòmic. Alemanya és tot el contrari. El Govern redistribueix, però el lideratge és de la iniciativa privada. França és un país centralista i Alemanya tot el contrari. Un president alemany del BCE , segurament, normalitzaria la política monetària, apujaria els tipus d’interès i deixaria de comprar deute públic. L’Andreu Mas-Colell s’alertava d’una reflexió meva: si l’euro no pot sobreviure sense tipus d’interès zero ni compres mensuals de deute públic dels països del sud, l’euro és mort. Si només pot viure dopat o de manera assistida, sense compres de deute, l’euro no és sostenible.
—Critica, en aquest sentit, que les polítiques europees per posar remei a la crisi s’estan allargant?
—Jo vaig tenir un debat amb Mario Draghi el novembre de 2017 que per a mi va ser el més important de la legislatura. Li preguntava per què el 2008 Grècia, Itàlia i Espanya, en sis mesos, van duplicar l’atur. Per què això no va passar al nord d’Europa? Li deia que jo soc de la teoria que com que els països del sud incompleixen lleis europees clau en la competitivitat —corredor mediterrani, energia fotovoltaica, morositat empresarial...—, s’allunyen del nord d’Europa. Especialment la morositat empresarial. El 2008, quan ve la crisi, s’acaben els diners, la banca deixa de prestar crèdit, les multinacionals deixen de pagar factures a les pimes i aquestes tanquen. Moltes pimes al sud d’Europa eren solvents, però van tancar per falta de cobrament. “Què li sembla, senyor Draghi?”, vaig preguntar.
—I què li va respondre?
—”No només les multinacionals: els governs tampoc no paguen les factures durant anys i provoquen un atur massiu”. I és que a Espanya no hi ha un reglament de sancions contra la morositat. No pagar les factures surt gratis. Si tu al juliol no has pagat la renda, tens una sanció automàtica. Però si una multinacional —o un govern— no paga a les pimes, no hi ha reglament de sancions. L’Antoni Cañete, secretari general de PIMEC, fa anys que es mou demanant que s’apliqui una llei en aquest sentit i mai, ni el PP ni el PSOE, no l’han portat al Congrés. Si torna a haver-hi una crisi, pot passar el mateix. I això no ho hem vist en cap portada, perquè els diaris viuen de la publicitat de l’IBEX. El que diu Draghi és que apliquem ja la llei europea encara que trenqui monopolis. Perquè si no ho fem, a la propera crisi tornarem a tenir un problema. I el gran argument del Brexit ha estat aquest: la Unió Europea és impotent per fer complir la seva pròpia llei. Hi ha 1.400 expedients oberts de la UE contra els Estats membres. Espanya està al capdavant amb 93 que afecten l’energia fotovoltaica, el corredor mediterrani, la morositat empresarial... És el que separa Espanya de Dinamarca. Angela Merkel va anar a E-ON fa deu anys a dir: busca’t la vida, diversifica’t, perquè d’aquí a 10 anys un alemany podrà posar una placa solar a casa i ser autosuficient energèticament. I Espanya, què fa? Perseguir els qui posen plaques amb multes de nassos. La culpa no és de l’austeritat de Merkel.
—Una altra política que es va aplicar, en teoria, per posar remei a la crisi va ser la reforma laboral de Mariano Rajoy.
—A Europa hi ha consens que la llei que més ha fet progressar l’economia ha estat aquesta. Va reduir els costos d’acomiadament a les pimes, va donar-los flexibilitat per ajustar plantilles... No soc jo: ho diu The Economist o The Financial Times. I el PSOE no derogarà la reforma laboral. Tampoc amb Unides Podem. Al nord d’Europa veuen que al sud fan reformes només quan la prima de risc està a 650 punts. Al nord d’Europa, a més, l’esquerra també és distinta de la del sud. Els sindicats suecs i danesos, tots estaven a favor del TTIP, perquè si no hi ha comerç no hi ha benestar. I si es tanquen les fronteres perdrien prestacions socials. Parlaven, en tot cas, de millorar el tractat, d’adaptar-lo a les pimes, fer-lo social, mediambiental... Però n’eren partidaris. Estem a anys lluny d’ells. L’esquerra mediterrània és completament intervencionista.
—La crisi pròxima tindrà relació amb el fet que, tal com diu, al sud d’Europa som poc propensos a l’estalvi i molt amics de l’endeutament?
—No soc catastrofista. És molt difícil que hi hagi una caiguda tan intensa i sobtada com la de 2008, tot i que no la descarto. Hi ha l’esgotament d’un cicle. Imagina que surtes d’una grip després de prendre antibiòtic. Si als 15 dies esternudo una tarda i em prenc antibiòtic tres dies sense tenir febre, què passarà si faig això més vegades? El virus s’immunitzarà de l’antibiòtic i ja no tindrà els mateixos efectes. Està passant el mateix.
—Vostè també alerta que Trump està promovent una baixada de tipus d’interès generalitzada per arribar a les properes eleccions dels Estats Units en plena fase expansiva i, per tant, amb un context favorable a la seua reelecció. Què vindria després?
—Les baixades de tipus d’interès no han tingut consens a la Reserva Federal. L’economia ja va massa forta per abaixar els tipus d’interès. Donen antibiòtic a aquell que ni esternuda. Quan ho necessiti, no li farà efecte. Després de les eleccions, l’economia podria petar. I si els EUA entren en recessió, que són el 22% del PIB mundial, si cau la seva economia, cau l’economia mundial.
—Tractem ara sobre la qüestió catalana. Els independentistes s’han explicat bé a Europa?
—Sí. La prova és que si mires la premsa internacional hi ha més articles a favor de la causa catalana o neutres. The Economist demana un referèndum des de 2012. The Financial Times des de 2014. Le Monde des de 2015. The New York Times des de 2016. Per què han creat España Global? Per què Alfonso Dastis i Josep Borrell han reconegut que hi ha un problema d’imatge d’Espanya a l’exterior? Perquè la premsa internacional no repeteix els arguments de la premsa de Madrid. A l’independentisme, potser, li ha faltat múscul electoral, malgrat estar en màxims històrics.
—Vostè és independentista des de la sentència contra l’Estatut o des d’abans?
—Des del 15 de juliol de 2005, quan vaig acompanyar el conseller Antoni Castells a una reunió a l’hotel Havana de Barcelona amb catedràtics d’Hisenda Pública de tot Espanya. Castells havia d’explicar el nou Estatut i les bondats d’ajustar el finançament autonòmic. I els catedràtics, amics seus, tenien tal grau d’hostilitat contra la posició catalana d’aquell moment, molt raonable i objectiva, que vaig quedar en xoc. Si aquells eren els catedràtics, imagina la gent que no en tenia coneixement. No hi ha res a fer, vaig pensar.
—Per últim, vist el seu posicionament, el preocupa que la pròxima crisi siga gestionada per un Govern espanyol liderat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias?
—Penso que el mal espanyol no depèn del Govern. Hi ha un deep state. Cap Govern no ha estat capaç de construir el corredor mediterrani, que està aprovat però no es licita. És allò del Romanones: “Hagan las leyes en el Parlamento, que nosotros haremos los reglamentos”. El corredor mediterrani, llei europea d’obligat compliment amb un consens social del 100% a Catalunya, no pensen fer-lo. Això no depèn del Sánchez, del José Luis Ábalos ni del Pablo Iglesias. És molt difícil que Sánchez i Iglesias puguin superar el deep state. Tant de bo m’equivoqui, però soc molt escèptic.
