El tren fa gairebé tres hores que ha deixat enrere Zuric. Enrere queda el seu llac i Chur, la capital dels Grisons. Ascendim en un paisatge alpí rupturat i de gran bellesa helvètica, on la muntanya empetiteix els somnis de l’home. Entre túnels i viaductes impossibles, els paratges més inaccessibles es van succeint. Ascendeixo als dominis de la natura indòmita: faig el pelegrinatge anual a Sils-Maria, a la remota vall de l’Engadina.
Julius Evola a Meditazioni delle vette de 1974 presenta la seva visió sobre què significa un ascens a la muntanya. Ho considera una de les experiències espirituals més importants a les quals s’ha d’oferir l’home al llarg de la seva existència. La dificultat de l’ascens mena a “un alliberament indescriptible, una solitud solar i un silenci; la fi de la lluita, la subjugació de les pors i la revelació d’un horitzó infinit mentre tot roman allà baix —en tot això hom pot trobar verament la possibilitat real de purificació, de desvetllament, de renaixement d’alguna cosa transcendent”.
En escriure aquestes paraules, Evola evoca l’Also sprach Zarathustrade Friedrich Nietzsche, escrit entre 1883 i 1885 a Sils-Maria. La muntanya no solament requereix “puresa i simplicitat”, sinó que demana esperit ascètic. És l’ascetisme de Zarathustra, el profeta del superhome. És qui als “trenta anys va abandonar la seva casa i el llac de la seva casa i va anar a les muntanyes. Allà va gaudir el seu esperit i la seva solitud, i durant 10 anys no se’n va cansar. Però, en fi, un canvi va sobrevenir al seu cor i un matí es va aixecar amb l’albada, dempeus davant el sol i va parlar així: ‘Oh gran estrella, què seria de la teva felicitat si no fos per als qui tu brilles?’”.
Quan el 1896 Richard Strauss va presentar el poema simfònic d’Also sprach Zarathustra, el compositor alemany havia recorregut els mateixos paratges i havia experimentat les mateixes revelacions que Nietzsche a Sils-Maria, en les seves múltiples estades a la Waldhaus. Ja no es tractava que Strauss musiqués la filosofia de Nietzsche: s’amarava del paisatge dramàtic que la va inspirar i nodrir, en aquella espiritualitat de les muntanyes que Evola esmenta.
L’inici del poema simfònic de Strauss va fer fortuna anys després per ser la banda sonora de l’obertura del film de Stanley Kubrick 2001: A Space Odyssey de 1968. L’inici de Strauss vol representar l’albada en la qual Zarathustra saluda el sol. Kubrick va entendre que Strauss no musicava un mer naixement de sol, sinó també l’home dempeus, l’home desvetllat —el superhome. Hi ha una continuïtat de pensament de Nietzsche a Kubrick, passant per Strauss.
Tot això no hauria estat possible sense l’ethos tan especial i únic de Sils-Maria.
Entre 1881 i 1888 Nietzsche va anar i venir de Sils-Maria. Durant aquests vuit anys hi va redactar el gruix de la seva obra de maduresa, alhora que va poder conèixer molts dels racons de l’estreta vall, els seus llacs i les muntanyes i els pics que els envolten. L’inici del pròleg d’Also sprach Zarathustra citat més amunt té un paral·lel en la realitat de l’Engadina. És la muntanya d’alçària lleugera de la Marmoré. Situada just darrere de la casa de Nietzsche i l’hotel on s’havia hostatjat alguns anys, és la muntanya més propera a Sils i des de la qual es pot tenir la vista més penetrant del llac de Sils a un costat, el poble de Sils-Maria i el llac de Silvaplana a l’altre, a més de tota la processó de pics alpins imponents. L’esperit de Nietzsche i les paraules de Zarathustra són plenament presents en aquell cimal discret però de profund significat espiritual que ha influït de manera decisiva tant la filosofia europea com l’art que s’hi ha inspirat.
Més recentment, la Marmoré ha tornat a exercir el seu encant espiritual amb el film Clouds of Sils Maria de 2014, dirigit per Olivier Assaya, amb Juliette Binoche i Kristen Stewart de protagonistes. Centrada l’acció a Sils-Maria, el llargmetratge explora com a leit-motiv un fenomen natural que ocorre al llac de Sils: el Maloja snake. Es tracta de la formació d’uns núvols sobre el llac de Sils, que comença a l’altre extrem del llac, a Maloja, i avança per damunt de l’aigua cap a les planes de Sils-Maria, com si un drac serpentejant sobrevolés la vall. És un fenomen que només es pot veure a l’albada.
És fosc. Em preparo per ascendir a la Marmoré. Abandono el poble i el llac del poble. Vaig a les muntanyes. M’endinso per camins flanquejats d’avets i l’estiuenca flora alpina excessiva. Per companya, tinc l’àliga que comença a volar sota un cel que ja s’emblaveix a penes. Sense esmorzar, pujo lleuger. L’alè surt amb força, penso més clar. No puc abandonar Nietzsche, que m’acompanya. Tampoc m’abandonen les notes de l’Alpensymphonie de Richard Strauss, presents a cada racó. L’aire és vivificant. En fi, una clariana s’obre entre els arbres. És el cim de la Marmoré. Hi ha una quietud a punt de trencar-se. Els pics Bernina i Corvatsch, colossos helvètics, esguarden severs l’arribada del rogent de l’astre que despunta darrere seu ja en l’albada. Lentament, tota la vall de l’Engadina es va omplint de color tímid, com si tingués por dels gegants que vigilen la vall. Què seria de la felicitat del sol si jo no pogués glossar-la des de la Marmoré?
De la Marmoré estant, es pot admirar amb precisió el blavíssim llac de Sils. No hauria de ser diferent dels llacs veïns de Silvaplana o St. Moritz. Però ho és. És el llac que va enamorar Hermann Hesse. Tot i que Hesse va deixar la seva Alemanya i es va assentar finalment a Montagnola, al Ticino, la seva relació amb Sils-Maria va continuar al llarg dels anys. D’aquesta relació en queden molts dels seus poemes escrits durant les estades a l’Engadina. El llac de Sils, amb tot, és el gran protagonista del tràgic final de la seva darrera novel·la Das Glasperlenspiel, de 1943. És al llac de Sils on Knecht, el protagonista, perd la vida i que Hesse reprodueix fidelment a la novel·la.
És justament el llac de Sils un dels indrets preferits de Nietzsche. A la petita península de la Chasté, Nietzsche es refugiava d’ell mateix i la seva feina. “No confiïs en cap pensament que no és nascut a l’aire lliure, acompanyat del moviment del cos” —assevera el filòsof a Ecce Homo. Al cap de la Chasté, una inscripció recull a la roca ferma la Rondalla de Zarathustra, on el profeta anuncia que la profunditat del món és alhora tristesa i joia —on tota joia vol eternitat, una profunda eternitat. La veu de mitjanit que proclama aquesta veritat a l’home sorgeix de l’abisme de les aigües del llac, del seu blau més penetrant. És aquí on s’admira l’eternitat de l’home, la profunda tristesa i la més profunda joia encara.
A l’altre costat de la Chasté, en el pensament peripatètic clar i net, Nietzsche va comprendre la pedra angular del seu sistema filosòfic. Al llac veí de Silvaplana, prop de Surlej, hi ha la pedra piramidal que va fer originar l’etern retorn nietzscheà. Certament, no és una idea filosòfica nova. Com afirmaria Maurice Blanchot més tard, no és la doctrina nietzscheana el que té interès en si, sinó l’experiència sublim a la roca de Surlej. És “l’instant com instància de la presència”. La recurrència eternal de l’existència seria una manifestació més fenomenològica que un qüestionament metafísic.
La simbiosi i inseparable relació entre literatura i paisatge no es pot menystenir en cap moment —per exemple, com fan els psicòpates demagogs amb Mercè Rodoreda i la seva negada i renegada intensíssima relació amb Romanyà de la Selva. Nietzsche no hauria pogut tenir aquella transformació espiritual el 14 d’agost de 1881 a la roca de Surlej si no hi hagués hagut la roca de Surlej. La descripció que s’ofereix al passatge de l’etern retorn a Also sprach Zarathustra és gairebé un descripció literal de l’indret. La roca piramidal de Surlej a la riba del llac de Silvaplana era l’instant de la visió, el catalitzador necessari de la madurada reflexió filosòfica. Sense èxtasi de la revelació no hi ha revelació: n’és una part essencial.
Nietzsche mateix va comprendre la dimensió de l’impacte espiritual de Sils en el seu pensament i obra. Ho va deixar escrit en un poema de 1887:
“Aquí jo estava assegut, per esperar / esperar —però per no esperar res, / més enllà del bé i del mal, per degustar / tan aviat la llum, tan aviat l’ombra, / no essent jo mateix tot sencer més que joc, / llac, migdia, temps sense fi. / Quan de sobte, amiga! Un esdevé dos / i Zarathustra va passar prop meu…”
Molts d’altres seguirien Nietzsche amb aquest mateix esperit. Vindrien Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Carl Gustav Jung, Theodor Adorno, Walter Benjamin, Paul Celan, Gershom Scholem, Jean Cocteau, Annemarie Schwarzenbach… La llista no s’acabaria mai. L’elit intel·lectual de la Mitteleuropa va desfilar, tota ella, per Sils-Maria. Mann escrivia sobre Sils el 1950: “Jo no parlo fàcilment de ‘felicitat’, però crec gairebé que jo sóc feliç aquí”. Hesse, amb qui Mann s’havia estatjat a Sils-Maria, parlava de la “commoció del cor” i de “destí dedicat” per definir l’emoció de Sils-Maria en la seva sensibilitat creativa i espiritual. Cocteau mateix era obertament clar sobre la dimensió espiritual de Sils-Maria: “Cada any vaig a retre homenatge a la casa de Nietzsche i, després d’haver-me agenollat al llindar, menjo una mica de neu —és la meva manera de combregar a l’altar de Sils-Maria”.
Hi ha un sentiment inexplicable que permet de comprendre el destí d’Europa i el destí de l’home a Sils-Maria. Potser és l’experiència espiritual d’Evola en les meditacions en els cims; potser és la revelació metafísica de Nietzsche; potser és la sacralitat de l’indret de Cocteau. Penso en aquestes coses al final del dia, tornat ja a l’hotel. Els hostes es posen els seus vestits i corbates; algun va d’esmòquing. A l’entorn de la llar, esperem la crida del maître. Polit i cerimonial, obre les portes del saló per al sopar. L’orquestrina ataca les notes d’un Beethoven, mentre les famílies van ocupant les taules que tenen assignades. El saló té forma de nau basilical —un temple de civilitat bastit al cor de la terra més sagrada d’Europa. Converses en alemany, italià i francès. Algun americà. No hi ha cap moment que no sigui un aquí i ara, el que Blanchot anomenava l’instant en la instància de la presència. És la revelació i l’alliberament que Nietzsche va rebre i que tots els qui devotament pelegrinem al santuari alpí de Sils-Maria esperem de rebre igualment. És la persistent força espiritual que, encara avui, sosté l’ideal europeu per viure amb joia i amb una millor esperança.