Maó va acollir a començament del segle XIX la primera base militar dels Estats Units fora de les seves fronteres, amb una acadèmia naval i el primer cementiri de caiguts nord-americans en acció de guerra internacional. Fou el refugi de la flota que enviaren al Mediterrani per lluitar contra els pseudoestats de la costa de Barbaria —Algèria, Tunísia i Trípoli (així s’anomenava el país que era més o menys el que avui és Líbia), territoris quasi independents tot i que formalment pertanyien a l’Imperi otomà— que atacaven les naus comercials nord-americanes des de finals del segle XVIII. Quedà al marge del conflicte l’altre estat barbaresc, el sultanat de Marroc, que prèviament arribà a un acord amb els nord-americans.
Aquestes tres entitats polítiques exigien tributs a tots els vaixells que passaven per davant de les seves costes. I si no els pagaven, els atacaven i en feien presoners els tripulants i passatgers. Només els alliberaven després de cobrar rescats importants. El negoci va ser immens durant més de tres segles. Tanmateix, la historiografia europea no li ha fet gaire cas. Per contra, l’historiador nord-americà Robert Davis, professor de la Universitat Estatal d’Ohio, ha convertit la qüestió en la seva especialització. És autor del llibre (2003) Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast, and Italy, 1500-1800 (‘Esclavitud blanca al Mediterrani, Costa de Barbaria i Itàlia, 1500-1800), en el qual calcula que entre un milió i milió i quart d’europeus cristians blancs van ser esclavitzats al nord d’Àfrica per Tunísia, Alger i Trípoli. A més, conta Davis, també existí un important flux d’esclaus europeus, cristians i blancs extrets a la força de l’entorn de la mar Negra —fins a 2,5 milions de casos— i que van ser venuts a mercats a posta a l’Imperi otomà.
Entre 1785 i 1815, seguint les dades del mateix historiador, nombrosos vaixells nord-americans foren assaltats per naus barbaresques, amb el resultat acumulat d’uns 700 ciutadans d’aquell país esclavitzats. Què hi feien, pel Mediterrani occidental, els Estats Units? Doncs comerciar. Des dels temps de les Tretze Colònies naus americanes portaven als mercats mediterranis sobretot cacau, sucre i bacallà i importaven cap Amèrica tot tipus de mercaderies que provenien d’Orient. Aquest comerç el va heretar el nou país, Estats Units, quan s’independitzà, el 1775, i fins i tot durant la guerra d’alliberament que finalitzà el 1783 —la Revolució, que en diuen allà— les autoritats continentals el mantingueren vigent. El problema per a les naus del nou país fou que la seva bandera no inspirava cap temor i sense la protecció britànica es convertiren en objectiu dels pirates de Barbaria. El 1784 un bergantí, de nom Betsey, fou capturat per una flotilla de vaixells del sultanat de Marroc. El ministre —ambaixador a França— estatunidenc Thomas Jefferson, demanà ajuda a Espanya, que negocià la llibertat de la nau i dels tripulants i aconsellà a l’ambaixador que negociés una mena de peatge o tribut per no tenir els mateixos problemes en el futur. Just després la guerra d’Independència les autoritats estatunidenques arribaren a un acord amb el sultà de Marroc, mitjançant el qual, a canvi d’una quantitat molt generosa, s’asseguraven que la seva flota civil que per allà operava no fos atacada.
Les coses no anaren tan bé amb als altres territoris barbarescos. Els algerians capturaren el 1786 dues goletes i, novament, seguint el consell espanyol anterior, els Estats Units negociaren. Però el preu que posà l’estat pirata fou tan exagerat que l’acord es torbà deu anys a concretar-se, i mentrestant altres naus foren capturades i augmentà el nombre d’esclaus. S’arribà a un pacte final per l’astronòmica xifra d’un milió de dòlars —una sisena part del pressupost del Govern federal— que permeté l’alliberament dels 115 ostatges nord-americans que estaven en mans algerianes.
En ser conegudes les condicions d’esclavatge en què havien viscut aquells 115 compatriotes, l’elit nord-americana s’enrabià i pressionà les autoritats federals perquè evitessin que tornés passar res igual. A tal efecte el segon president del país (1797-1801), John Adams (1736-1826), ordenà el 1798 la creació del Departament de Marina —o ministeri— amb l’objectiu de formar al més aviat possible una flota per enviar-la al Mediterrani. Quan al cap de dos anys l’antic ambaixador a França, Thomas Jefferson (1743-1826), assumí la presidència dels Estats Units (1801-1809), la voluntat de vèncer militarment els pirates no havia disminuït gens ni mica. Tot el contrari, de fet. Per a la majoria d’estatunidencs era insuportable la idea que conciutadans blancs haguessin estat esclavitzats, com si fossin talment negres d’aquells que al sud del país alguns dels seus compatriotes esclavitzaven. Igualment, no era per a ells acceptable institucionalitzar el pagament dels rescats, com havien fet els europeus. En efecte, al Vell Continent cada país afectat —en especial Itàlia, Espanya i França— dedicava uns diners anuals a comprar la tranquil·litat dels seus vaixells que navegaven per davant dels estats barbarescos. Per alliberar els ostatges de qualitat —gent rica, alts comandaments militars, aristòcrates...— sempre pagava la benestant família respectiva o fins i tot en alguns casos especials l’autoritat. Els pobres, però, només podien confiar en la recaptació que a tal fi es feia a les esglésies catòliques. El costum d’aquests pagaments estava tan normalitzat que fins i tot existien des de molts segles abans dos ordes catòlics destinades a negociar in situ el preu dels rescats: l’Orde de la Santíssima Trinitat i dels Captius —els seus membres eren coneguts com els trinitaris—, fundada el 1198 a França, i l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè i la Redempció dels Captius —els mercedaris—, fundada a Barcelona el 1218.
Però institucionalitzar aquesta pràctica aborronava l’elit nord-americana. Després d’assolir la independència per les armes contra la primera potència mundial, Gran Bretanya, els americans no concebien agenollar-se davant d’uns succedanis d’Estat a qui consideraven, amb raó, pirates sarraïns i a qui menyspreaven profundament. Així que la decisió de Jefferson era òbvia. Guerra.
Les guerres barbaresques i Menorca
Així que va estar operatiu, el Mediterranean Squadron —aquest era el seu nom oficial— fou enviat cap al Mediterrani. La primera guerra barbaresca o de Trípoli durà del 10 de maig de 1801 al 10 de juny de 1805.
A pesar de la potència de foc superior de la flota nord-americana i de la capacitat d’assalt a terra dels marines —creats el 1775 com a unitat d’infanteria de marina i després anomenada Marine Corps—, el conflicte durà quatre anys llargs a causa —entre altres raons— de la gran distància que separava els Estats Units de l’escenari de les operacions. Un problema que els comandaments militars in situ varen entendre tot d’una que calia solucionar. Enviaren peticions al seu Govern perquè intercedís davant de l’espanyol perquè aquest permetés una base al port de Maó. Els estrategs navals nord-americans apreciaven força el fet que tenia prouamplitud, llargària i profunditat per a les seves naus. A més, sabien que la ciutat comptava amb un bon hospital naval militar construït el 1711 pels britànics. I, per sobre de tot, que tenia gran importància estratègica per controlar les rutes comercials que passaven per davant de les costes de Barbaria.
La guerra acabà el 1805 sense que el Govern espanyol contestés la petició. La victòria nord-americana fou absoluta, cosa que pareixia que solucionava el problema dels pirates. Però ben aviat el complex escaquer diplomàtic canvià radicalment i la presència dels Estats Units a la zona se’n va ressentir. El 1808 els francesos ocuparen la península Ibèrica. L’acció s’emmarcava en les posteriorment anomenades guerres napoleòniques que enfrontaren la França de Napoleó Bonaparte amb la Gran Bretanya des de 1803. Enmig de tota aquella complicació diplomàtica i militar, els Estats Units veren una oportunitat per ocupar més territoris a Amèrica i declararen la guerra a Londres, el 1812, amb la intenció d’envair el Canadà britànic. Al Mediterrani les naus britàniques pressionaren la flota americana fins que no li quedà altre remei que marxar a ca seva. Els estats pirates barbarescos, aleshores, aprofitaren l’avinentesa i tornaren atacar les naus estatunidenques comercials que passaven a prop de les seves costes, i altre pic feren presoners —mariners i oficials, comerciants...— per obtenir rescats. En concloure la guerra entre els Estats Units i el Regne Unit (1812-1815), amb la victòria nord-americana, el Congrés d’aquell país declarà —el 3 de març de 1815— novament la guerra als estats barbarescos per recuperar les seves naus, els ciutadans esclavitzats i alhora refer la seva posició estratègica al Mediterrani occidental. Novament Maó fou el gran objectiu diplomàtic per instal·lar-hi una base.
Reforçada, la flota ianqui destrossà les naus almirall pirates i en pocs mesos la gran potència de foc de laU.S Navy obligà el Dey —o virrei— de l’Alger i els dirigents de Tunísia i Trípoli a acotar el cap i acceptar les condicions imposades per Washington: s’alliberaren els ostatges i, en lloc de pagar rescats, els nord-americans cobraren indemnitzacions de guerra.
En aquesta segona guerra barbaresca sí que els Estats Units obtingueren el permís d’Espanya per instal·lar al port de Maó una base estable. La primera fora de les seves fronteres. Després d’estades ocasionals, el 5 de novembre de 1815 hi feia entrada la fragata de nom United States, i oficialitzava la presència estable nord-americana a Menorca, que durà quaranta anys. Des de Maó els nord-americans patrullaren el nord d’Àfrica per evitar atacs pirates contra els seus vaixells comercials. No només això, sinó que hi crearen una escola de formació de marineria, anys abans de la inauguració —el 1854— de la primera acadèmia naval al seu país, a Annapolis (Maryland).
El 1855 el Mediterranean Squadron canvià Menorca per Gènova i Sicília. Però a Maó encara hi ha el vestigi de la seva estada. En un petit cementiri —el “dels anglesos”, per haver estat construït pels britànics, tal com el coneixen els menorquins— s’hi poden veure les vint-i-vuit tombes de marines i mariners nord-americans que foren els primers caiguts en acció de guerra —durant els dos conflictes amb els estats de Barbaria— fora de les fronteres dels Estats Units