Les restes de la ciutat de Pollentia, situada a l’actual Alcúdia, constitueixen l’autèntica joia de la corona del patrimoni romà de Mallorca. Fundada entre els anys 75 i 50 aC, els jaciments que se’n conserven i que s’han pogut estudiar prou a fons permeten construir una imatge prou completa de com era, com s’hi vivia i quin tipus d’història va tenir. Entre els arqueòlegs que més i millor l’han excavada i investigada, s’hi compten Antoni Arribas Palau, Guillem Rosselló Bordoy i Margalida Orfila Pons. A més, una visita a les ruïnes romanes pollentines ofereix l’oportunitat de ser complementada amb la visita a la subseu del Museu del Mallorca que hi ha a Alcúdia. Ubicat just al costat de l’església de Sant Jaume, a l’antic edifici gòtic que acollia l’Hospital dels Pobres de la ciutat, que es va construir al segle XIV, el museu exhibeix nombroses peces de gran valor trobades durant les excavacions de l’antiga ciutat romana.
Tal com han establert Enrique García Riaza i María Luisa Sánchez al llibre Roma y la municipalización de las Baleares (publicat per la Universitat de les Illes Balears), “el restabliment de la seguretat jurídica en la ruta de comunicació marítima que enllaçava les penínsules Ibèrica i Itàlica, objectiu de les operacions metel·lianes del 123-122 aC, va condicionar la ubicació dels primers assentaments romans de l’arxipèlag, orientats prioritàriament a activitats de vigilància del litoral. Tal vocació —continuen García Riaza i Sánchez— es reconeix en la disposició estratègica de Palma i Pollentia, dominant respectivament les badies sud-occidental i nord-oriental de Mallorca”.
A banda d’això, les dues ciutats tenien les característiques de les típiques urbs romanes, amb les seves construccions públiques (el fòrum, un temple capitolí, el teatre...), els seus edificis de prestigi i les seves residències privades. Diu Miquel Àngel Casasnovas que, “en el moment de màxima expansió, el nucli urbà degué assolir una extensió que probablement superava les 12 hectàrees que s’havien estimat en un principi”. Els últims càlculs apunten que devia abastar entre 16 i 18 hectàrees. A més, “tenia un traçat hipodàmic, amb carrers paral·lels i perpendiculars”.
Fins a finals del segle II, Pollentia va ser una ciutat viva, rellevant, pròspera. Després, però, va ser abandonada, amb la sort que els nous pobladors cristians s’establiren en un altre lloc, cosa que ha permès una important conservació de les restes. Així, encara són molt nombrosos els elements reconeixedors de Pollentia. “Les estructures del fòrum s’han trobat en terres de la finca Santa Anna de can Reinés, on han aparegut els fonaments d’un temple capitolí dedicat a la religió imperial, diversos edicles sobre els quals hi devien anar estàtues i inscripcions, una zona de botigues (tabernae) i un espai que era, probablement, una espècie de mercat obert”, escriu Casasnovas. A tot això, s’hi ha d’afegir que també s’han localitzat els fonaments del que podria ser la cúria de la ciutat i, sobretot, l’imprescindible teatre, construït als afores de la ciutat ja al segle I dC. Amb una capacitat de fins a 2.000 espectadors, encara se’n poden distingir clarament la cavea o grades semicirculars, l’orchestra semicircular i l’escenari.
També perfectament distingible és una zona residencial important que s’ha conservat, la de Sa Portella. De nou, permet constatar que Pollentia era una ciutat romana clàssica, és a dir, perfectament homologable a la de qualsevol altre territori plenament romanitzat, i tallada segons els patrons urbanístics, arquitectònics, culturals, de costums i religiosos arquetípics.
Segons s’ha pogut deduir de les excavacions realitzades, algunes cases particulars (domus) eren d’allò més confortables, hospitalàries i fins i tot luxoses. Totes tenien l’habitual planta romana. “Les habitacions eren rectangulars i s’organitzaven al voltant d’un pati central —explica Casasnovas—, amb cambres laterals subdividides en habitacions i dependències de distintes categories, algunes de les quals podrien haver estat decorades amb mosaics, estucs i marbres”. Tot al llarg de les ruïnes, també poden veure’s alguns trams de les murades defensives que encerclaven la ciutat i la protegien de possibles atacs d’enemics forans.
Tal com ja s’ha dit, és altament recomanable que la visita a les ruïnes de Pollentia sigui complementada amb una visita al petit museu que hi ha just al costat, en el qual poden veure’s nombrosos objectes trobats durant les excavacions dels jaciments: escultures, bustos, objectes de vidre, ceràmiques, monedes, joies i altres objectes decoratius, cascs, utensilis relacionats amb diferents oficis... Modest però valuós, el museu inunda els ulls i el cervell del visitant amb un remot però perfectament real perfum romà.
BOCCHORIS I SA CARROTJA
Ni l’extraordinària importància de les ciutats en la Mallorca romanitzada, ni tampoc el gran impacte que va tenir la petjada romana sobre la cultura indígena dels mallorquins previs a la romanització, no ens haurien de fer oblidar dos aspectes clau: que la vida rural va continuar sent majoritària —la majoria de la població mallorquina continuava vivint al camp— i que la nova cultura romana va conviure amb la vella cultura talaiòtica, de vegades juxtaposades, de vegades solapant-se, molt sovint amb la romana influint la talaiòtica de manera estructural.
En aquest sentit, el jaciment de Bocchoris, situat al Pedret de Bóquer, a l’actual Port de Pollença, és força paradigmàtic. La població indígena que habitava l’indret va aliar-se amb els nouvinguts romans. L’origen de Bocchoris és molt més antic que el de Pollentia —alguns experts apunten que potser es remunta fins al 1400 aC— i la seva singularitat és que va ser, juntament amb Ebusus (Eivissa), l’única ciutat federada a Roma de les illes Balears. Que actualment el (modest i poc excavat) jaciment es trobi en un estat de deixadesa i de semiabandó no amaga que aquí es van fer unes troballes esplèndides: dues tàbules de bronze que fan referència explícita a la condició de ciutat federada de Boccher —ja esmentada per l’historiador Plini— i que funcionen com documents que donen fe de l’acceptació per part de la comunitat indígena de la figura d’un patró romà que havia de vetllar pels interessos de la comunitat, a canvi d’obtenir la lleialtat total del municipi.
Són molts els jaciments talaiòtics rurals que hi ha arreu de Mallorca en què, en un moment o altre, a través d’excavacions i de prospeccions, s’han trobat tota mena d’objectes pròpiament romans (àmfores, llànties, monedes, petites figures de bronze, vasos o plats de ceràmica...), la qual cosa és una prova de la reutilització dels hàbitats talaiòtics durant l’Alt Imperi (des del 27 aC fins al 192 dC). En són exemples el Talaiot des Racons, al municipi de Llubí, i el parc arqueològic del Puig de Sa Morisca, a Santa Ponça.
Finalment, hi ha la necròpolis de Sa Carrotja, al municipi de ses Salines, l’única fossa romana d’aquestes característiques que s’ha trobat de moment a l’illa de Mallorca. La zona va ser declarada Bé d’Interès Cultural. Al llarg de les excavacions que s’hi han fet s’han trobat més d’una cinquantena de làpides romanes i, fins i tot, alguns historiadors han apuntat que no seria descartable que, en aquesta zona de l’illa, hi hagués hagut també una ciutat romana important. Tot són especulacions, però. Igual que ho són les escassíssimes notícies de dues hipotètiques ciutats romanes mallorquines més, Guium i Tucis, de les quals només sabem el que s’ha pogut deduir d’algunes inscripcions i de les referències que van fer-ne autors com Plini. De moment, però, no se sap ni quin podia ser el seu emplaçament.