El brutal pes bibliogràfic de la família Borja ens el podem imaginar: milers de referències entre novel·les, obres de teatre, poesies i, evidentment, estudis i assajos. Però la petjada fílmica és sorprenentment prolífica: una seixantena de pel·lícules, entre curts i llargmetratges, més una vintena de telefilms i sèries de televisió. En aquesta producció, que inclou films notables i autèntica gasòfia, fins i tot de contingut pornogràfic, la figura de Lucrècia Borja hi refulgeix i se’n destaca. Des de ben aviat: el primer llargmetratge del qual tenim notícia és una producció danesa de 1908, Cesar Borgia, centrada en aquest personatge. L’any següent, tanmateix, ja apareix un primer film amb la filla d’Alexandre VI a sota dels focus, Lucrèce Borgia, dirigida per Albert Capellani.
El fet que des dels mateixos inicis del cinema els Borja alimentaren la ficció cinematogràfica és cridaner, però no casual. Com explicava en un article l’experta de la Universitat de València Josepa Cortés, “quan a finals del segle XIX s’inicià la difusió del cinematògraf i es convertí en un espectacle popular, els Borja ja havien traspassat els límits de la història i s’havien convertit en autèntics personatges literaris, i la literatura havia conformat una certa imatge de la família, almenys sobre alguns dels seus membres: Alexandre VI, Cèsar i Lucrècia”.
Les recreacions literàries, de fet, havien començat a rodar unes quantes dècades abans. I una en concret va tenir un impacte decisiu en la popularització de la família i a l’hora de fixar alguns dels llocs comuns que passarien a la literatura i la pantalla. Ens referim, és clar, a l’obra de teatre LucrèceBorgia de Victor Hugo, estrenada a París el 1833. És l’any també de l’estrena a l’Scala de Milà de l’òpera de Donizetti basada en el personatge. Dos muntatges que acabarien representats a les principals capitals del món, de Nova York a Berlín, passant per Madrid, Lisboa, Londres, Barcelona, Munic, Praga, Viena, Budapest i unes quantes més. Amb un efecte que resultarà decisiu: “Victor Hugo, citat expressament o no, ha estat realment el gran guionista dels Borja, el creador d’imatges i arguments per a la primera indústria cinematogràfica, però també per a tota la posterior. I la nostra visió dels Borja, i en especial de Lucrècia, es deu en bona part a la imaginació romàntica de Victor Hugo”. Perquè abans del colossal escriptor francès, les referències literàries a la família eren més aviat escasses. Hugo era un gegant literari amb un predicament que no cal subratllar: l’obra va tenir infinitat d’edicions i encara avui continua representant-se.
Els esforços en diferents períodes de Joan Francesc Mira, Maria Bellonci, Sarah Bradford o Dario Fo per transmetre una imatge més ajustada als fet històrics de Lucrècia, una visió allunyada de la dona pèrfida, nimfòmana, metzinera i ambiciosa que ens ha traslladat el cinema i la literatura, han servit per matisar aquella pesada motxilla, heretada en gran part dels dietaris de Joahnnes Burckard, secretari d’Alexandre VI, qui en dibuixa una imatge paradigma de l’ambició, la luxúria i la corrupció moral. Una versió interessada que va passar a la historiografia i el pensament. Ferdinand Gregorovius va publicar el 1847 una primera biografia històrica de Lucrècia basada en documents que preservava la filla d’Alexandre VI d’aquestes maledicències. L’altra visió, tanmateix, era des del punt de vista de la ficció, més sucosa.
Així les coses, el treball de Gregorovius o les més recents aportacions de Bellonci o Bradford “han estat ignorades pels guionistes cinematogràfics o televisius i res no han pogut fer per dissipar la mala fama atribuïda a Lucrècia. El romanticisme posà en un primer terme el caràcter sanguinari i l’activa vida sexual del llinatge i els focalitzà en Lucrècia”, sentencia Josepa Cortés.
Explicàvem adés que, quan el cinema es converteix en un fenomen popular, la literatura ja havia sembrat les llavors borgianes, tot i que estigueren basades en la llegenda negra. Cortés arriba a inventariar en l’era muda 24 films de “temàtica borgiana”, però adverteix que es tracta molt probablement d’un percentatge “ínfim” i que altres materials podrien haver-se perdut per la inestabilitat i inflamabilitat del cel·luloide.
Abans dels llargmetratges esmentats hi ha un primer film molt curiós, Borgia s’amuse, de 1901, una cinta de menys d’un minut que és en realitat una recreació d’un quadre homònim de Jules Garnier que va provocar un cert escàndol quan va ser presentat en societat, el 1884. L’escena és significativa: set ballarines nues dansen en presència d’Alexandre VI i Lucrècia, els quals miren atentament l’escena.
Durant les dues primeres dècades del segle XX sovintejaren les adaptacions, quasi sempre basades en la visió de Victor Hugo, la que tenia per raons òbvies més tirada comercial. Sovint són produccions italianes, però també el Hollywood primitiu es va interessar pels Borja amb un film de 1917 dirigit per Herbert Brenon i protagonitzat per Florence Reed, una de les primeres actrius rellevants a recrear el personatge de Lucrècia. La pel·lícula es va estrenar als Estats Units amb el significatiu títol The eternal sin, mentre que a Gran Bretanya adoptà el més asèptic Lucretia Borgia.
Material quasi sempre fungible, però fins i tot un clàssic indiscutible del cinema com Murnau li va dedicar a Lucrècia un dels tres episodis de Satanas (1920). D’aquell any és també una curiositat, un film d’animació italià d’un quart d’hora titulat Baby... e la Lucrezia Borgia, sobre la història d’un cavaller obsessionat amb una Lucrècia del segle XX.
Curiositats a banda, el tractament de la filla d’Alexandre VI en els films del període és el d’una femme fatale, mentre que el seu germà Cèsar no en surt més benparat. “Els dos germans són representats amb tots els atributs de la llegenda més negra, amb especial èmfasi sobre Lucrècia, una Lucrècia arquetip de bellesa, de supèrbia, de crueltat, creditora de les més altes perversions i autora dels més abjectes delictes”, narra Cortés.
Tota norma, tanmateix, conté excepcions. I en el nostre cas és un film de l’alemany Richard Oswald, de 1922, Lucrezia Borgia, en el qual es presenta com una jove virtuosa que ha de defensar-se contra els intents de seducció de Cèsar.
La dignificació sonora de Gance i Hinric
Amb l’arribada del cinema sonor, el furor inicial queda una mica matisat, baixa el nombre de produccions sobre la insigne família valenciana però, a canvi, el tractament del personatge de Lucrècia és una mica més ajustat. És el cas de l’enfocament d’un dels grans mestres del cinema anterior a la Segona Guerra Mundial, el francès Abel Gance, qui roda el 1935 Lucrèce Borgia, la primera pel·lícula sonora sobre els Borja.
El focus no és principalment el sexe i la violència, sinó les intrigues cortesanes, amb una trama principal que presenta Cèsar Borja tractant d’acumular territoris i poder i emprant la seua germana com a peça del tauler. “Encara que dins de la filmografia d’Abel Gance és un film menor, sobretot si el comparem amb el retrat que Gance fa de Napoleó, dins de la filmografia borgiana és un dels productes més dignes, remarcable per la seua bellesa formal. Algunes de les escenes de la pel·lícula formen part del millor de la història del cinema, com és l’escena de l’orgia”, dictamina Josepa Cortés. No és poca cosa. Edwige Feuillèure, una gran dama del teatre francès, fou l’encarregada d’interpretar Lucrècia. Com a anècdota, cal afegir que una breu escena en la qual apareix nua va alimentar el mite sexual.
Tampoc és irrellevant la Lucrezia Borgia de Hans Hinrich, de 1940, un film que va provocar una recepció desigual entre els que la consideraven una obra mestra i els crítics que reprotxaven el seu poc rigor històric. Es tracta, en tot cas, d’una “tímida rehabilitació de Lucrècia” abordada un any després de la publicació de la biografia de Maria Bellonci, que n’aportava una mirada diferent. “La Lucrècia de Hinrich és una Lucrècia no tan malvada, no tan àvida de poder ni tan luxuriosa com la presenten altres pel·lícules”, alerta l’estudiosa. La nova Lucrècia la va interpretar Isa Pola, una actriu amb una complida carrera cinematogràfica que inclou treballs amb directors com Vittorio de Sica (I bambini ci guardano). La pel·lícula, amb tot, torna a ser una producció menor i que no ha passat a la història.
Anys més tard, el 1949, Hollywood torna a visitar la família valenciana però, en aquest cas, amb una història d’aventures absolutament fictícia, El príncep de les raboses, amb protagonisme absolut per als personatges de Cèsar Borja i Andrea Orsini, interpretats ni més ni menys que per Orson Welles i Tyron Power. Welles, amb la seua actuació, aporta un toc de qualitat, però es tracta d’una de tantes produccions d’aventures de consum ràpid de les dècades de 1940 i 1950, malgrat estar dirigida per un dels millors artesans del període, Henry King, director de La cançó de Bernadette. Més protagonisme té Lucrècia en La màscara dels Borja, del mateix any, amb Mitchell Leisen com a director i Paulette Godard en el paper lucrecià. Novament, es tractarà d’una pel·lícula més centrada en la intriga que en els apartats morbosos, la qual cosa té sentit en el context de l’onada puritana del període.
A la dècada del 1950, Lucrècia torna a ser molt filmada, quasi sempre en coproduccions entre França i Itàlia, pel·lícules que no sembla que hagen passat als annals del cinema. El període següent registra una de les poques visions fílmiques espanyoles, en aquest cas en règim de coproducció amb Itàlia, Il Duca Nero, de Pino Mercanti, de 1963, amb l’atractiva però oblidada actriu Gloria Osuna com a protagonista. Tres anys després, Lucrècia torna a aparèixer en L’uomo che ride, del prolífic Sergio Corbucci, un film que Cortés no aborda i del qual tampoc podem donar massa referències. Però ja podeu intuir que tampoc no es tracta d’una obra mestra.
Costera avall eròtica
La manca de rigor històric i l’atenció a la llegenda negra, encara continguda, no era el pitjor que li podia passar a la família Borja i, en especial, a Lucrècia. Al tombant de la dècada dels 60, s’enceta una visió descarnadament eròtica en la qual els personatges històrics són un decorat de fons per explotar escenes cada vegada amb el voltatge més alt: de l’erotisme de baixa estofa de Lucrezia Borgia, l’amante del diavolo (1968), un títol prou il·lustratiu, al salt directament pornogràfic de la dècada de 1990 amb films com Lucrezia Borgia (1990), de Lorenzo Onorati, Dungeon of the Borgias (1993), de Brian Taris o The castle of Lucretia (1996), de Nicholas Moore i Joe d’Amato.
Uns anys abans, però, Cortés destaca la “sàtira més cruel que s’ha fet mai sobre Alexandre VI”, Das Liebeskonzil (1981), pel·lícula basada en una obra de teatre d’Oskar Panizza, de 1894, que li va costar una condemna a presó per blasfèmia. En aquest cas, per variar, el film s’acarnissa contra la figura del papa i l’estudiosa no esmenta cap al·lusió a Lucrècia.
La Lucrècia catòdica
La plasmació fílmica de la vida de Lucrècia Borja i la seua família serà bàsicament televisiva en la dècada del 2000, amb un seguit de telefilms i sèries que no han tingut repercussió a l’Estat espanyol. Amb tot, hi ha dues sèries que sí que van tenir aquell impacte. La primera era la producció espanyola Los Borgia (2006), dirigida i escrita per Antonio Hernández. Una gran producció, amb un actor de la dimensió de Lluís Homar com a Alexandre VI i una molt bona actriu, de bellesa enigmàtica, Maria Valverde, com a Lucrècia.
Repassant la premsa del moment, la sèrie es va llançar amb el propòsit benintencionat de “trencar amb la llegenda negra dels Borja”. Els resultats —històrics, no artístics— foren uns altres. Com recorda Josepa Cortés, la prova d’això va ser la “molt reveladora experiència de Joan Francesc Mira al respecte. Els productors (...) requeriren el seu assessorament històric, però quan intentà corregir certs errors i eliminar aspectes que sols es recolzen en la maledicència i la llegenda negra, es negaren a reconsiderar-ho”.
Fernando Sanz Ferrezuela, de la Universitat de Saragossa, va fer una complida anàlisi de la sèrie dins d’un estudi més gran sobre el tractament de la família Borja a la televisió i el cinema de l’Estat espanyol. Aquest estudiós reconeix l’ambició de l’empresa i n’elogia la posada en escena, però reprotxa el poc pes de la ciutat de Roma en el film, l’ús de recursos fílmics molt suats o el fet que els guionistes donen per enteses moltes qüestions històriques. Sanz Ferrezuela anota també que Homar compleix amb el paper de donar vida a Alexandre VI, tot i que amb un cert histrionisme i veu Sergio Peris encotillat com a Cèsar Borja. El més significatiu de la seua anàlisi, amb tot, és que la sèrie fa de Lucrècia Borja un personatge “molt més interessant” que la resta, el “més complex, el més polièdric i el que més s’allunya —sorprenentment— de la ‘llegenda negra’”. Així, Lucrècia “no apareix amb la imatge de la dona despietada, calculadora, freda i quasi salvatge amb què ha passat a l’imaginari col·lectiu”. Una dona mostrada amb sensibilitat, la qual cosa s’adiu amb el tipus de personatges protagonitzats per Valverde. La resta de la sèrie, amb tot, compleix amb l’estètica de violència i sexe i la resta de llocs comuns que han regit la mirada fílmica borgiana.
L’última gran producció amb Lucrècia com a protagonista ha estat la sèrie The Borgias (2011) de Showtime TV, amb un director de prestigi com Neil Jordan a la sala de màquines i un actor inqüestionable com Jeremy Irons fent d’Alexandre VI. A banda, una aleshores molt jove Holly Grainger en el paper de Lucrècia. La sèrie va durar tres temporades i és, artísticament, una de les aportacions més interessants. Però, tot i els cànons de qualitat, no és aliena a alguns dels llocs comuns borgians.
Tampoc en fem un gra massa: un precedent clar amb una altra il·lustre saga, The Tudors, es regia per patrons semblants, amb presència constant del sexe. Qui no es consola és perquè no vol.