L’‘ars poetica’ de muntar el ‘Pollo’

En el seu vessant assagístic, Jordi Valls Pozo ha mostrat interès per poetes com Màrius Sampere, a qui dedica el llibre, o Vicent Andrés Estellés.  I aquestes són possibles pistes —insuficients— que ens introdueixen en un poemari com Pollo, un sucós i expansiu conjunt de proses poètiques en el qual hom pot rastrejar el sarcasme i la ironia d’una part de l’obra de Sampere o l’habilitat d’Estellés per apel·lar a la tradició mentre la descosia  amb temàtiques i registres lliures de cotilles i academicismes.

Hi pot haver una mica d’això, però el llibre té moltes altres fonts d’alimentació: el títol, així com els desconcertants enunciats dels tres blocs del llibre, “La pell de la poma”, “Les ungles de Pollo” i “S’agita un bosc ple de vida”, són petites mostres de la multiplicitat de fletxes referencials que es disparen en direccions molt diverses, de la poesia xinesa a l’absurd, passant per la desconstrucció del llenguatge administratiu, la tradició clàssica descontextualitzada, les al·lusions religioses, la reflexió filosòfica, el relat, els passatges vivencials o les incursions en icones culturals diverses.

Les primeres composicions, “Inflació”, “El màrtir crida premonitori” i “Helios-Ra”, textos entre la filosofia i el coqueteig amb l’absurd, ens introdueixen en unes muntanyes russes que mostren uns primers rajos d’esclat líric en “Stalker”, dedicada a Andrei Tarkovsky: “(...) Condueix entre les ruïnes, molles per l’àcid, i traspassa la via fèrria. El messianisme del mosquit dins l’ambre. A sota rau l’ecumènica metàstasi del misteri, ploma sobre ploma”. Immediatament després, “Pa de pessic” ens proveeix una de les moltes imatges poderoses del llibre: “Amb un ganivet de tallar carn, m’obre el pit i m’arrenca el cor professionalment, agita l’òrgan encara bategant, i neva clapes de sucre glacé sobre el pa de pessic. La mestressa contenta crida ‘Tots a taula. Les postres ja són a punt’”.

Més que una lectura, Pollo és un estat imprès d’agitació. Pot provocar un cert fàstic sinestèsic (“Quina pudor de peus el formatge romàtic de les cambres abandonades. No prenc làctics”), despertar un somriure desconcertat (“Fer-li l’amor a l’analgèsic serà un exorcisme alliberador tàntric i efervescent (...) La normativa no desfà el bigoti alat al centre del jacuzzi”) o moure a la reflexió des del cripticisme i les temàtiques creuades, com ara en “Plouen porcs senglars al desert”, un dels nombrosos títols del volum mereixedor de lloes i genuflexions juntament, entre més, a “L’ésser més atractiu del món és un pollastre”, “De l’espai han vingut a protegir-nos de no sabem què” o “M’ha caigut el sexe des de la finestra de l’àtic”.

Pollo, tanmateix, no és una col·lecció de brillants ocurrències visuals o metafòriques. “Diumenge d’agost” i “Micció”, encara dins del primer bloc, exploren una certa narrativa al·lucinada, mentre que el sensacional “Llei de procediment administratiu comú”, convida a la relectura en bucle, una invocació a Aristòtil que es tanca així: “El poder entra com un supositori de glicerina i constreny el circuit de la societat al somriure forçat. La queixa obedient dels rebels vigoritza la depressió fundacional dels joves. El bé comú fa miques la persona, la converteix en grava i quitrà. Mira bé on trepitges: som l’asfalt de les institucions”.

El bloc, significativament, es tanca amb una versió d’un poema del xinès Zhao Zhenjiang, “Els pescadors del llac Lugu”, rematada amb una frase lapidària.

La pèssima administració de l’espai d’aquesta ressenya —encara quedarien dos blocs per comentar i som al tram final— pot servir com a demostració de la densitat de Pollo. Té mèrit que, una vegada erosionat el factor sorpresa, ens colpege i divertisca tant “Gramenetum”, un text que convoca la cultura clàssica (Tirèsies i Èdip) per llançar-la pendent avall: “Els murris i els fariseus van amb skate i tremola el terra com si tinguessin un motor de dos temps al cul. Són satèl·lits que van a tota hòstia teixint el parany als peus dels gegants”.

Un segon bloc que, sense perdre el to càustic, té un contingut més experiencial, textos d’interès variable amb “Gehena”, segurament, com un dels passatges més incisius i cridaners.

L’últim apartat té no poques incursions en l’absurd sarcàstic que domina gran part de la proposta (“El conill i la sardina”, “Cada matí pren un bol de caspa” o “El cabronàs del mico”), però a poc a poc s’hi instaura un cert clima reflexiu (“La familiaritat del record reconforta. Si més no, l’infern és una rutina tolerable que no podem defugir”, llegim en “Els dos bàndols”), alguna pinzellada surrealista (“Glenn Miller amb les mans amputades dirigeix la Segona Guerra Mundial”) i intents de provocació com la continguda en “Setè cel”. Amb tot, per al final del llibre, Jordi Valls opta per una composició, dedicada a Carles Duarte, que connecta amb l’habitual solemnitat d’aquell autor i confirma la multiplicitat de registres que Valls és capaç de gestionar. “Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell”. 

A la fi, un bon pollastre poètic que pot agradar o no però que, sens dubte,  s’esmuny del purgatori de la indiferència.