Converses

Matar Mr. Wonderful

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són per tot arreu. Inscrits a pijames, tasses, agendes, bolígrafs... no hi ha cap utensili ni mobiliari domèstic que s’escapi dels missatges de Mr. Wonderful. Són frases aparentment innocents, bonrotllistes, salpebrades amb dibuixets bufoníssims d’unicorns i objectes antropomorfitzats. Són pitjor que el mal. Rere les seves frases inspiracionals, transformacions en productes per al consum de masses dels consells dels fabricadíssims en sèrie llibres d’autoajuda, s’amaga una de les corretges de transmissió del sistema més eficaces. 

En una era en què els efectes de les desigualtats per raó de classe, gènere, orientació sexual, ètnia o discapacitat s’individualitzen i es desconnecten de les dinàmiques estructurals que les produeixen, presentant-les com un malestar personal, la resposta que ofereix per defecte l’estatu quo no és la unió comunitària per a la transformació de les estructures de poder, sinó la cerca de la felicitat individual. Si vols, pots. Davant d’això, han aparegut missatges de resistència igualment manufacturats, com el porcunicorn que acompanya les satíriques frases que estampen les tasses, agendes i bolígrafs de Mr. Puterful

L’antagonista de Mr. Wonderful podria ser un exemple del que la filòsofa Sara Ahmed (Regne Unit, 1969), anomena un aixafaguitarres. Per a Ahmed, la felicitat és emprada per dirigir les persones cap a aquelles institucions que reforcen les jerarquies que sostenen les societats occidentals. Trobar l’amor de la teva vida i formar una família nuclear, per exemple, esdevenen un model aspiracional de felicitat. Orientar la felicitat cap a uns objectes i no uns altres, continua la filòsofa, genera perdedors, desafectes, que són retratats com a pàries. La dona que rebutja els rols de la feminitat tradicional és titllada d’aixafaguitarres, d’amargada: és Serena Williams quan a una roda de premsa posterior a un partit li demanen que somrigui. A la persona trans, lesbiana o gai se la condemna a una vida d’infelicitat, com bé demostra la quantitat de personatges del col·lectiu LGTBI que moren cada temporada a les sèries dels EUA. L’immigrant que gosa queixar-se del racisme a les societats occidentals és pintat com un nostàlgic d’un passat al seu país que ja no tornarà, el “és que no s’integren” tan comú a casa nostra. La pensadora analitza el procés de transformació de la felicitat en eina d’opressió a The Promise of Happinness (Duke, 2010) / La promesa de la felicidad (Caja Negra, 2019), un tractat filosòfic destinat a assassinar l’ideari de Mr. Wonderful. Sota el seu prisma, en la infelicitat rau el germen de la revolució.

Fa dos anys, Ahmed va abandonar la direcció del Centre d’Investigacions Feministes de Goldsmiths, de la Universitat de Londres, en protesta per la gestió que la universitat va fer de les denúncies d’assetjament sexual que van formular algunes alumnes. És la feina en el foment de la diversitat de gènere i ètnia a les universitats, així com la lluita contra el racisme i l’assetjament sexual, un dels eixos que centra el seu últim llibre, Living a feminist life (Duke, 2017) / Vivir una vida feminista (Bellaterra, 2018). 

És una de les obres més interessants de l’autora. Primer, perquè suposa un balanç de la seva trajectòria acadèmica, que inclou un repàs a les principals aportacions al pensament feminista, queer i antiracista fetes en llibres anteriors. Segon, perquè suposa una reivindicació del feminisme pensat i practicat per dones lesbianes, que molts cops no ha estat tan reconegut com es mereixia. Tercer, perquè entrellaça pràctica i teoria feminista, amb l’activitat realitzada a les universitats i la feina feta al carrer, i perquè mostra com en tots els àmbits es genera pràctica i teoria. És a dir, Ahmed trenca el binomi acadèmia/militància –i tot el que se’n deriva– i, de regal, posa en qüestió que la pràctica de coneixement acadèmic es desenvolupi lliure de biaixos sexistes i racistes, o en entorns on aquestes dinàmiques no hi siguin. 

En conclusió, Vivir una vida feminista va molt bé per fer callar els (senyors) acadèmics que diuen que els estudis de gènere són els únics infectats, tant metodològicament com conceptual, per la ideologia. En aquest cas, per la maligna ideologia de gènere (feminista, el domini de l’home ja sabem que no ha influït en l’objectivitat necessària per assolir LA VERITAT). Us en faríeu creus de les similituds de pensament entre els senyors acadèmics amants-de-la-raó-l’esperit-crític-no-al-dogmatisme i Pablo Casado, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro

Irònicament, Vivir una vida feminista també és un llibre d’autoajuda per a feministes, en presentar dues conclusions concebudes l’una com a kit de supervivència de l’aixafaguitarres i l’altra com a Manifest aixafaguitarres. Gràcies en part a aquesta obra, als cercles acadèmics i culturals catalans i espanyols, Ahmed ha estat reconeguda darrerament per la lluita contra l’assetjament sexual i a favor de la post-institucionalització, és a dir, del foment de la creació de coneixement més enllà de la universitat. Aquesta última part és la més problemàtica: al cap i a la fi, si ella ha pogut deixar la universitat és perquè tenia prou obra publicada com per assegurar-se que el CCCB, per posar un exemple, la seguiria trucant. En una època de professors associats precaris o de postdocs que malden per trobar una beca, l’alternativa a la universitat de molta gent és un restaurant de menjar ràpid. El dubte és, doncs, si en la defensa de la post-institucionalització Ahmed ha creat el seu propi Mr. Wonderful.

No deixaria de ser curiós atenent al que escriu en la que per a mi és la seva millor obra, i la més desconeguda per al públic espanyol i català. Ho és tant, que em sembla que no té traducció en cap dels dos idiomes: Strange encounters. Embodied Others in Post-Coloniality (Routledge, 2000). El llibre, que ja té vora vint anys, és perfecte per entendre alguns dels efectes actuals de la globalització, així com per desxifrar els discursos de l’extrema dreta. 

Mitjançant una exploració de com les societats occidentals construeixen la figura de l’altre, a qui atribueixen tots els seus mals, com ara el sexisme, Ahmed ens parla de molts temes: la creació d’una classe mundial capaç de moure’s pel globus sense patir els efectes materials que sofreixen aquells desplaçats forçosament per raons econòmiques o polítiques; el fracàs de les societats multiculturals occidentals i el racisme quotidià. També l’hegemonia d’un feminisme blanc que, políticament, es tradueix en el discurs de Hillary Clinton a la Conferència de Dones de Beijing el 1995, i que econòmicament està simbolitzat per The Body Shop, multinacional a favor de la diversitat corporal que basa la seva marca en vendre a les dones blanques de classe mitjana els “secrets de bellesa” ancestrals de dones de la resta del món. 

En definitiva, Sara Ahmed és una autora que val molt la pena. A vegades el seu estil resulta un pèl carregós perquè analitza i reanalitza els exemples, els conceptes i les metàfores visuals que proposa, però se li perdona, perquè rere les giragonses hi ha una idea que val la pena. No és, doncs, com certs llibres d’acadèmics amb un estil recargolat, amb metàfores trencadores i amb anàlisis excelses sobre la filosofia postmaterialista rere una cançó punk que, un cop acabats, no sabries dir de què van. La mateixa buidor, però disfressada d’academicisme contracultural, que trobem en una tassa de Mr. Wonderful.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.