Marta Madrenas: «Els líders locals som els que podem aglutinar millor respostes unitàries»

—Prompte es compliran quatre anys des que vostè va arribar a l’alcaldia de Girona. Quin balanç en fa?

—Primer, crec que no hi pot haver cap responsabilitat que t’honori més que ser l’alcaldessa del teu propi municipi. En aquest sentit, la valoració és absolutament positiva. Pel que fa a la gestió, vaig intentar complir amb el compromís electoral de Carles Puigdemont, atès que havia estat el candidat, i jo vaig mirar de complir amb aquell pla de govern. Ara, com que jo m’he presentat aquest any, és normal sentir aquest pla com més propi. Per això estic molt il·lusionada de gestionar la ciutat en aquests quatre anys que venen. També soc conscient de les dificultats. No tant de la gestió, que també, sinó pel moment de país que estem vivint. Girona és una ciutat desacomplexadament independentista, amb clara majoria independentista al consistori, i estar al capdavant d’aquesta voluntat ciutadana no és fàcil. Però és un honor intentar estar-ne a l’altura.

—Parle’ns de la gestió.

—Diria que Girona és una ciutat que funciona bé. De fet, és admirada en molts aspectes i això no passa per casualitat. Les dades avalen que la gestió ha estat correcta, bona. No caic en el cofoisme en absolut, però si m’he tornat a presentar a les eleccions és perquè crec que hi ha un gran marge de millora. La línia endegada pel president Puigdemont va ser bona i ara tenim molts projectes endavant per continuar.

—Quins diria, resumidament, que són els principals reptes de la ciutat?

—El principal és el relacionat amb les persones i amb la construcció de l’Estat de benestar. Per això treballem en el dinamisme econòmic: per obtenir més llocs de treball i un millor Estat de benestar que ens permeti adquirir més recursos i aplicar polítiques socials més potents. Normalment hem pensat que els sectors econòmics per dinamitzar l’economia són limitats. I nosaltres l’hem diversificat i ho continuarem fent amb els sectors culturals —és impressionant el canvi que ha fet Girona en aquest sentit, aconseguint crear ciutadans crítics i cultes—; amb el comerç o el turisme. L’aposta per la bicicleta també està donant uns resultats econòmics espectaculars. I ara, la nova línia que estem endegant és la de Girona ciutat tecnològica. No sols cal fomentar l’atracció de les empreses tecnològiques del nostre territori, apostant per la feminització: cal empoderar la ciutadania en el tema tecnològic i digital. Un altre repte imprescindible és la lluita contra el canvi climàtic. Quant a això, tenim molt interès en el tema de la mobilitat sostenible, treballem cada dia en l’accessibilitat dels carrers, a fer-los intel·ligents i les principals inversions vindran per aquí. En la gestió de residus tenim unes dades molt bones. També cuidem l’urbanisme de les persones, dels detalls, el que aporta seguretat. Perquè el gran repte també és la seguretat, i el que provoca dificultats no són els delictes, sinó sobretot l’incivisme. Aquest és un aspecte difícil de treballar: té molt a veure amb la policia, però també amb l’educació i la cultura. Per tant, és un altre repte.

—Ara que parla de l’incivisme i de la mobilitat, hi havia enrenou fa un parell d’anys amb el tema de la bicicleta al barri vell. Com estan solucionant aquesta qüestió?

—Aquí vam haver d’actuar policialment. Vam modificar les ordenances i vam fer unes campanyes destinant molts recursos per comunicar a tothom com s’havia d’actuar de manera responsable amb altres persones en termes de mobilitat. Vam fer moltes campanyes, però fins que no vam posar policia a sancionar, els resultats van ser molt minsos. Ara un dels problemes de la ciutat ja no és aquest, però és cert que, com que vam relaxar aquest seguiment més intens, tornarem un altre cop a intensificar això. També estem canviant de política pel que fa a la mobilitat. En una ciutat molt construïda costa trobar els espais ciclables, perquè els carrers són els que són. Per això vam fer força carrils bici sobre voreres. Hem vist que és això el que hem de canviar, i tornarem a baixar-los a la calçada, on construirem espais segurs. Allà on hi ha quatre carrils en quedaran tres i un serà el carril bici. Ja estem detallant la proposta, la passarem per la taula de la mobilitat. Possiblement hi haurà d’haver carrers on ja no serà possible un carril bici sencer per la calçada. I com que per la vorera ja no volem, hi haurà carrers que segurament quedaran limitats a velocitats de 20 km per hora. Alhora, hem de treure tants cotxes com puguem de la ciutat, però no treure els imprescindibles. Hi ha d’haver persones que portin els avis al centre d’atenció primària o que portin els nens a l’escola. A partir de determinada edat hi hauran d’anar a peu o amb bici, però amb seguretat.

—Canviant de qüestió, creu que Girona té un problema amb el turisme?

—Jo crec que no. Les dades ens avalen. A mi m’agrada parlar amb rigor de les coses. A partir de quants turistes per habitant hi ha un problema? Això no és objectivable, i si ho és, no s’ha fet, i per tant és subjectiu. El 8% del PIB de la ciutat ve del turisme i viuen del turisme prop de 1.000 famílies. El turisme està canviant l’essència de la nostra ciutat? No. No hi ha espai per comparar-ho amb el que passa a altres ciutats. Ara, és un debat que es va obrir en període electoral i a vegades hi ha partits que volen obrir certs debats que al meu entendre no tenen sentit a la ciutat de Girona. Però és cert que hi ha derivades del turisme que han afectat negativament alguna part del veïnatge. Per exemple al barri vell —on tothom vol anar, lògicament—, quina era la queixa principal respecte al turisme dels veïns? L’afluència massiva puntual de grups de visitants que venien tots de cop i hi impedien la deambulació tranquil·la. Tenien tota la raó i vam prendre mesures amb èxit. En aquesta ciutat no hi ha un turisme de borratxera. A partir de les 10 del vespre no sents res. Per tant, aquestes dificultats no les tenim. Una altra dificultat són els habitatges turístics. El repte de l’habitatge universal és un repte de país en què per cert els municipis no tenim competències, però ens sentim interpel·lats igualment. A Girona tenim 50.000 habitatges, 800 es destinen a habitatge turístic i quasi 4.000 a habitatge universitari. Quines conseqüències n’he de treure? Són 800 habitatges que generen el 8% del nostre PIB, que donen feina a mil famílies...

—Aquests habitatges estan concentrats al barri vell?

—Al barri vell n’hi ha la meitat. Però cada any el barri vell augmenta el padró! Per tant, l’argument que algú hi podria adduir que s’està expulsant el veïnatge del barri vell és mentida. Ho diuen les dades. No és opinable.

—Pot ser que sigui un procés de substitució del veïnatge degut a l’augment del preu dels lloguers?

—Digui’m un municipi en què no hagin pujat els lloguers. Digui’m un barri de Girona en què no hagin pujat. No han pujat més al barri vell que a d’altres, percentualment parlant. Quan ens preparàvem per la campanya vam analitzar els preus de lloguer dels municipis del voltant i la mitjana és molt més cara en 8 dels 14 municipis de la nostra àrea urbana que a Girona. Per tant, és més car viure fora de Girona que a Girona. D’altra banda, és lògic que un municipi hagi d’assegurar preus de lloguer barats en les zones més atractives de la ciutat? O hem d’assegurar accés universal a l’habitatge? Sort que hem tingut que s’han rehabilitat un munt d’habitatges del barri vell, perquè si no seria inassumible de fer. També per part de l’Ajuntament. Perquè els requeriments urbanístics que demanem per rehabilitar el barri vell són el doble que a qualsevol altre barri de la ciutat. Això no és nimi: tenim un barri vell extraordinari però caríssim de rehabilitar. Si després no se’n pot treure certa rendibilitat ningú no podrà rehabilitar els habitatges. I culpa d’això també la té l’Ajuntament, perquè fem unes exigències molt grans. Podríem deixar d’exigir aquest esforç i que el barri vell no fos tan extraordinari. És un debat a obrir. Jo crec que no hauria de ser així. El barri vell és un lloc molt atractiu per anar-hi a viure. Hem d’anar, les administracions, en contra de l’oferta i la demanda? Jo he de promoure habitatge assequible al barri vell? Jo tinc l’obligació de rendibilitzar els recursos municipals, i si puc obtenir 20 habitatges en un barri pel mateix preu que tres en un altre, què he de fer? Crec que he de pensar en el global de la ciutat. M’hauria de preocupar si el barri vell és convertís en un parc temàtic, però no si cada any augmenten els empadronats. A més, com que hi havia aquesta tesi que s’estaven expulsant els veïns vam crear el Registre de l’Assetjament Immobiliari dels Veïns del Barri Vell, en què es podien inscriure totes aquelles persones que se sentien mínimament pertorbades. Sabeu quanta gent s’hi ha inscrit, i ja han passat dos anys? Una persona del barri vell i sis de fora. Per tant, no hi ha expulsió de veïns.

—D’altra banda, vostè governa en minoria a Girona, amb nou regidors de 27. Què pot fer per canviar aquesta situació?

—Jo he governat més temps en minoria que en majoria...

—Però no deu ser còmode...

—Jo no cerco comoditat, sinó el millor per a Girona. Per tant, si es poden anar implementant les actuacions que la ciutadania necessita, doncs endavant. S’ha de tenir clar que, els últims 10 anys, la política a Catalunya ha canviat molt. Les majories absolutes són molt difícils...

—És evident, però seria més adequat aconseguir el suport d’altres formacions per governar amb més regidors?

—Possiblement hem de deixar de veure les minories com una debilitat. I possiblement hem de veure governs en minoria com una oportunitat per trobar pactes i enteses amb la resta de forces. Això ens diferencia, per exemple, de l’Estat espanyol, on són incapaços d’entendre la part positiva d’arribar a acords. Jo hi crec, perquè ho he fet la major part del temps en què he governat. I hem aprovat totes les ordenances, tots els pressupostos i totes les línies necessàries per la ciutadania. És evident que per al meu govern seria molt més còmode una majoria absoluta. Això ens assegura una política millor? No ho sé. Aquesta és la nostra línia, parlar amb tothom, i volem continuar treballant així.

—A Girona, el grup municipal Guanyem, dominat per la CUP, hi té sis regidors, els mateixos que el PSC. Esquerra Republicana n’hi té quatre. Després del 26 de maig va témer, en algun moment, que aquests grups constituïren una majoria alternativa per apartar Junts per Catalunya de l’alcaldia, tal com va ocórrer a Sant Cugat del Vallès?

—Tot sempre és factible.

—Però hi havia aquesta possibilitat?

—Sempre és factible, però no seré jo qui digui que els altres no van... Però sempre és factible [riu]. Però és cert que no veia les condicions perquè es produís. Perquè no veia confiances i tampoc no les veig ara.

—Parlant també en termes de probabilitat, i pel que fa a Catalunya, fa més d’un any, abans que Quim Torra fora triat substitut de Carles Puigdemont, quines possibilitats va tenir vostè d’arribar a ser presidenta de la Generalitat?

—Cap. Mai no he volgut ni ho acceptaria mai.

—Però en algun moment li ho van proposar o suggerir?

—... Però jo no ho acceptaria mai. Aquesta és la meva resposta.

—D’altra banda, quin paper haurien de jugar els ajuntaments a partir de la sentència de l’1 d’octubre?

—Un paper vital. Els ajuntaments som l’administració més propera i la més valorada. Els líders locals som els que podem aglutinar millor respostes unitàries o conjuntes, transversals, i generar prou confiança per fer entendre que anem tots a una.

—I a escala del Principat? Generalitat, Parlament...

—També és important, però possiblement diferent. A mi m’agrada pensar, perquè és el que he intentat fer a Girona, que el que hem de fer des de les institucions és mostrar que és compatible una gestió rigorosa de construcció de l’Estat de benestar amb una lluita desacomplexada per la independència. Una cosa no exclou l’altra. És més: una cosa no passarà mai sense l’altra. No obstant, no hem d’oblidar mai que no podrem construir l’Estat de benestar que mereix Catalunya si no assolim la independència. Perquè no tindrem els recursos que generem i, per tant, mereixem.

—Parla de treballar desacomplexadament per la independència. Això vol dir investir Carles Puigdemont?

—Des de Junts per Catalunya vam deixar claríssim —i ho continuem fent— que s’hauria d’haver investit Carles Puigdemont i en el seu moment nosaltres érem aquí, al Parlament, per votar-lo. I ja sabem com va anar. I tant que passa per aquí. I tant...

—Per últim, vostè va iniciar la seua carrera política a Girona el 2011, quan encara existia l’antiga Convergència, que després es va reconvertir en PDeCAT i ara mateix, vostè, és diputada de JxCAT... Quina d’aquestes marques sent més com a pròpia?

—Jo no vaig començar a Convergència, sinó com a independent, tot i concórrer a la llista municipal. Jo estava fora de la política, mai no hi havia tingut cap interès, i vaig trobar atractiu el fet que no se m’exigís que m’afiliés a cap partit. Jo em sento tot, perquè ho soc tot. Soc de JxCAT, soc del PDeCAT, em sento Crida Nacional, em sento Consell per la República... No és incompatible. Els qui parlen d’incompatibilitat són els de fora.

—En tot cas, dins d’aquest ampli espai sí que hi ha debat sobre quin ha de ser l’encaix d’unes sigles dins d’unes altres... Quin futur espera, per tant, d’ací a uns mesos, ara que aquest espai està en etapa de redefinició?

—Tots ho debatem. I no és tant el que puc preveure, però puc explicar què en penso. Crec que s’ha de trobar una fórmula que aglutini tot aquest espai. Tenim una determinació comuna clara, que és exercir el dret d’autodeterminació. I és tan essencial arribar a aquest objectiu que possiblement passa per sobre de tot. I per això hem de ser capaços —i ho serem— de trobar la fórmula que ens aglutini. Hi ha moltes possibilitats. Totes són bones. És difícil? Molt. Però ho farem. •