Els Crítics

El procés de ‘The Handmaid’s Tale’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

The Handmaid’s Tale continua barallant-se entre la promesa de la revolució i la necessitat de mantenir l’statu quo. D’una banda, la June ens mira fixament i ens diu a través de monòlegs interiors que el moment està a punt d’arribar i que aconseguiran revoltar-se contra la repressió de Gilead. Aquest és un recurs que la sèrie ha fet servir des de la primera temporada: l’actriu Elisabeth Moss fa cara de voler cremar-ho tot mentre s’apropa a la càmera o la càmera s’apropa a ella i amb poques paraules crea l’expectativa d’una revolució imminent. De l’altra, la sèrie té la necessitat de mantenir l’statu quo i que res no canvïi a Gilead, perquè si res no canvia The Handmaid’s Tale podrà durar més temporades i això és el que volen els seus responsables. Al capdavall, recordem que encara que aquí mirem The Handmaid’s Tale a HBO, es tracta d’una sèrie de Hulu, una plataforma que no té cap altra sèrie d’èxit. Per tant és lògic, segons la lògica empresarial, allargar-la tant com sigui possible. De moment, ja treballen en un spin-off, The Testament, que adaptarà la nova novel·la de Margaret Atwood, però mentre no tenen el relleu a punt han optat per allargar la història de June. Aquesta estratègia processista (cridem a la revolució però no l’executem) ha suposat un repte per als guionistes, que han hagut d’evitar que la sèrie es precipiti cap al final.


The Handmaid’s Tale

Creador: Bruce Miller
(basant-se en els personatges
de Margaret Atwood)

Repartiment: Elisabeth Moss, Yvonne Strahovsky, Joseph Fiennes
Temporades: 3
Plataforma: HBO


El moment més clar d’aquest problema es vas produir al final de la segona temporada, quan la June va tenir a tocar la llibertat i a l’últim moment es va fer enrere perquè no podia marxar sense la seva filla. Aquest mateix recurs (a partir d’ara spoilers) ha tornat al final de la tercera temporada, en què de nou un grup de personatges aconsegueix fugir i la June es queda a Gilead perquè encara no té la seva filla. El personatge té dues cares que la sèrie alterna com li convé: quan vol és la mare coratjosa que vol per sobre de tot salvar la filla, i quan vol és la revolucionària que vol generar un moviment d’alliberació entres les criades. Mai dedica esforços als dos objectius alhora, de manera que la filla queda pendent com el motiu que fa que no pugui marxar. Així, es dona al personatge un paper d’heroïna sacrificada que a la tercera temporada s’ha expressat de manera molt visual en l’escena en què observa l’avió que marxa mentre ella és a terra, abatuda (una escena que remet a una de molt similar de Lost). Aquest conflicte del personatge ja s’ha fet servir dos cops per allargar la història en moments en què escapar era factible.

A aquest problema s’uneix el fet que els moviments de la June també comencen a fer-se, per acumulació, inversemblants. Després del final de la segona temporada es podia esperar que tornar enrere com si res no seria fàcil, però la tercera temporada va començar amb la sorprenent absència de conseqüències greus per a June (al capdavall només la van canviar de casa). Durant la temporada ha tingut altres moments poc versemblants com el fet d’assassinar un comandant i sortir de la situació gràcies a la col·laboració, providencial, d’un personatge sortit del no res. Com que la història no pot avançar, la sèrie ha perdut molt interès a la meitat de la temporada. L’ha recuperat en els últims episodis gràcies a la trama dels Waterford, que sí que ha avançat. El fet de veure’ls captius al Canadà ha compensat una temporada massa dosificada i ha calmat parcialment la necessitat de l’audiència de veure finalment els repressors de Gilead pagant pels seus actes. Però la revolució, em penso, encara queda lluny.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.