L’objectiu de la descarbonització —reduir considerablement les emissions de CO2 per reduir tant com sigui possible l’escalfament global— ha despertat un nou debat sobre el paper de l’energia nuclear en els pròxims anys: els seus defensors la descriuen com una energia neta —sense emissions de CO2— i els seus detractors recorden el cost desmesurat de les plantes nuclears i el problema dels residus. Els primers defensen que ara són imprescindibles i els segons hi al·leguen que impedeixen la penetració de les renovables en el mercat elèctric.
L’emissió d’una sèrie esfereïdora com Chernobyl a HBO o les lliçons sobre el mateix drama de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx (La pregària de Txernòbil, Raig verd, 2016) han augmentat la informació negativa sobre l’energia nuclear. Potser per això algunes elèctriques i el Foro Nuclear miren d’explicar les virtuts de l’energia nuclear i presentar-la com una eina imprescindible, si més no, en aquest temps de transició, fins a frenar l’escalfament global.
Una de les carreres més enlluernadores en aquest nou univers de defensors de l’energia nuclear és un jove parlamentari de la Lliga Verda finlandesa i regidor de Hèlsinki, Atte Harjanne. Ell era el convidat estrella en les III Jornades sobre Energia i Educació que Foro Nuclear va organitzar a l’Espai Endesa de Barcelona el passat 2 de juliol sota el títol “El paper de l’energia nuclear en la lluita contra el canvi climàtic”.
Atte Harjanne es descriu ell mateix com membre d’una nova generació d’ecologistes sorgida a Finlàndia, amb més formació científica i tècnica i menys “tabús” que els ecologistes d’altres països i generacions pretèrites. Harjanne comença per assenyalar que l’escalfament global és el problema més important entre els que ha d’enfrontar la humanitat. Recorda que l’Acord de París va ser un pacte global per tal de no incrementar la temperatura global en 2 ºC, però que l’últim informe del Panell Internacional per al Canvi Climàtic (IPCC), posterior a l’Acord, recomana que l’augment sigui com a màxim d’1,5 ºC. “Per assolir l’augment d’1,5 ºC —alerta Atte— haurem de reduir les emissions més ràpid que mai”. Per això, i perquè la població continua augmentant, s’ha de prioritzar “la producció d’energia amb zero emissions que substitueixi la que genera emissions”.
L’objectiu és difícil, reconeix Harjanne, perquè alhora continua havent-hi pobresa energètica que s’ha de resoldre (“Milions de persones al món no tenen encara accés a l’electricitat o a una cuina que no contamine”) i tots els països volen continuar creixent econòmicament (històricament l’augment del PIB sempre ha anat acompanyat de creixement del consum energètic i, fins ara pràcticament, d’un augment de les emissions de CO2).
“La meva conclusió —argumenta Harjanne— és que necessitarem tots els tipus d’energia baixa en carboni, per exemple l’energia nuclear”.
Aquest polític de la Lliga Verda insisteix que cal ser molt curosos en parlar d’energia “perquè renovable no significa sostenible”. Harjanne fa referència a la petjada de carboni de moltes energies renovables —les emissions de CO2 que provoca, per exemple, la construcció de qualsevol planta energètica (producció dels aerogeneradors pròpiament dits i el seu transport fins al parc eòlic, per posar un exemple)—, com si la petjada de carboni d’una central nuclear fos petita —de fet afirma que és menor la d’una central nuclear que la d’una eòlica o solar.
Afegeix Harjanne que “s’està invertint molt en gas” (per centrals tèrmiques de cicle combinat), “quan això no redueix les emissions” —cosa que, òbviament, és certa— i conclou que hi ha un “tabú nuclear” que ens impedeix parlar del tema. “A Finlàndia estem construint dues centrals nuclears però no podem dir-ho en veu alta”, afirma. “Es tendeix a pensar que l’energia nuclear és obsoleta perquè no en parlem”.
Harjanne s’ha proposat capgirar aquesta situació: defensa l’energia nuclear des de les files de la Lliga Verda i afirma que molts altres membres de partits verds europeus li diuen que ells pensen el mateix però no ho poden reconèixer públicament.
Quan el debat es trasllada a l’Estat espanyol, el president del Foro Nuclear, Ignacio Araluce, argumenta que en el sistema elèctric espanyol, “l’energia renovable és intermitent perquè depèn de les condicions climàtiques, i és més difícil de gestionar”. Ho va dir en les esmentades jornades sobre Energia i Educació del 2 de juliol a Barcelona.
A l’Estat, actualment, hi ha un acord perquè no es tanqui cap central nuclear fins al 2028 i Araluce creu que això és positiu perquè “com a mínim durant la transició cap a la descabornització, l’energia nuclear és bàsica”.
Entre els crítics amb l’energia nuclear, Josep Puig és impulsor del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear (GCTFNN) i d’Eurosolar, l’Associació Europea per les Energies Renovables. Puig diu que argumentar que “les nuclears proveeixen potència de base i garanteixen l’estabilitat del sistema elèctric mentre que les renovables són variables, és del segle passat”.
Actualment, a l’Estat espanyol, diu Puig, “es podrien tancar totes les nuclears i no passaria res, perquè hi ha capacitat de generació suficient”. Reconeix que, ara com ara, el veritable problema de prescindir de les nuclears “seria que ens hauríem de basar en el gas i, segons com es fes la transició, potser augmentarien les emissions de CO2”. De tota manera, segons explica Puig, aquest augment d’emissions es podria evitar amb prevenció: “Si les centrals de gas s’haguessin equipat en termes de cogeneració —que vol dir aprofitar l’aigua calenta residual del condensador per donar calefacció o refrigeració a les cases, podríem arribar a disminuir les emissions de CO2”.
A Catalunya, afirma Puig, això seria possible des de fa anys, segons un estudi que va demanar el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i en el que va participar el mateix Puig: “Ja fa anys que, en aquell estudi, vam demostrar que el tancament de les centrals catalanes es podia fer sense augmentar les emissions de CO2”.
Josep Puig afirma, al contrari que els defensors de l’energia nuclear, que aquestes centrals són les que impedeixen que l’aposta per les energies renovables sigui reeixida: “El veritable problema és que les nuclears —aquest règim tan estable que tenen de funcionament i tan poc mutable— són una trava per a la penetració de les renovables en el mercat elèctric. En donar prioritat a la nuclear, les renovables no tenen espai per entrar-hi”. Afirma Puig que un estudi científic fet a Alemanya demostrava que “les renovables, quan no entren a competir amb les de base, no tenen cap problema”.
Contra la presumpta “intermitència” de les energies renovables, Josep Puig al·lega que es tracta simplement d’un canvi en el sistema de gestió: “Això de dir que les renovables no poden proveir base, és mentida, perquè, quan et basis en les renovables mai no les tindràs totes (la solar, l’eòlica, la hidràulica, etc.) aturades. I la base no és el cent per cent de l’energia que proveeixes, perquè, entre altres coses, la demanda és molt variable. Per tant, has de fer un sistema de gestió diferent del sistema del segle passat: és a dir adaptar la demanda variable a la generació variable”.
Més enllà de les fronteres estatals, els antinuclears tampoc no veuen l’energia nuclear com una solució nova al problema de les emissions. Els Estats estan intentant mantenir les seves centrals, però molt pocs en construeixen de noves. A Europa només l’esmentada Finlàndia en fa dues; a França, una, i a Anglaterra, una altra. “El lobby nuclear va començar a vendre la idea que l’energia nuclear era fonamental en el nou escenari del canvi climàtic en la cimera de Kyoto. Des d’aquell moment se suposa que ha d’arribar un renaixement nuclear que només s’ha quedat en teoria: a la pràctica no s’han fet moltes més nuclears”.
La raó, segons Puig i altres experts en medi ambient, és que el seu cost sempre és altíssim i sempre superior al pressupost inicialment previst: “S’ha demostrat que el cost de les nuclears sempre és superior al previst. Des que es van començara a fer nuclears passa el mateix. Quan comences una nuclear no saps mai quan l’acabaràs i no saps mai quant et costarà. Passen mesos i mesos després de la data teòrica de funcionament i els pressupostos es multipliquen per dos o per tres, la qual cosa és una ruïna”. La prova del nou del risc —econòmic— que comporta una central nuclear “és que no hi ha ningú que les vulgui finançar. Les que estan construint les estan construint perquè, per exemple, a Anglaterra, el Govern els ha garantit un preu molt per sobre del preu de mercat durant no sé quants anys”.
Sembla que la majoria d’Estats desenvolupats consideren, efectivament, que l’energia nuclear és un mal menor que s’ha d’acceptar en temps de descarbonització urgent. Però pocs hi aposten per un futur a mitjà termini.