Grècia

"A Atenes van néixer alhora la democràcia i la tragèdia"

L’escriptora Rea Galanaki (Iráklio, Creta, Grècia, 1947) és una autora molt reconeguda a Grècia, on ha guanyat el Premi Nacional de Literatura en dues edicions (1999 i 2005), però continuava inèdita en català. Ara Tigre de Paper publica ‘L’última humiliació’, de 2015, que novel·la els efectes de la crisi econòmica entre els atenesos. Amb traducció de Mercè Guitart.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè situa dues dones grans, una filòloga i una pintora, compartint un pis protegit a Atenes en plena crisi econòmica grega. És una combinació explosiva?

—Més aviat diria que és una convivència necessària o obligada. Aquestes dues dones, que tenen algun tipus de malaltia mental, es troben que, en compte d’estar tractades en clíniques, han de conviure en un d’aquests pisos tutelats que hi ha a Grècia —i que aquí també n’hi ha, de fet. És una convivència, doncs, obligada. El fet que siguin dues dones una mica diferents —que no és que estiguin malaltes completament— ajuda a veure la realitat amb una mirada una mica esbiaixada. I això és el que em permet a mi fer literatura i no pas un reportatge periodístic o polític sobre la realitat. Fer literatura i fer art.

—Per què una filòloga i una pintora?

—Potser perquè m’agrada tant la literatura com la pintura. Tenen dues personalitats totalment diferents, l’una de l’altra, però les podem veure com un conjunt. L’altra dona que apareix a la novel·la, la cuidadora d’aquestes dues dones...

—La Katerina?

—La Katerina: és el personatge tràgic de la novel·la, i és la mare del fill que acaba militant al partit feixista i neonazi.

—Alba Daurada.

—Sí.

—Sembla que la filòloga i la pintora haurien de ser dues persones, que en una societat econòmicament estable i socialment avançada, no haguessin de viure juntes en un pis tutelat.

—A Grècia aquest tipus de pisos tutelats es considera una iniciativa molt avançada. Aquestes dones, com senten a la televisió que potser tancaran aquests pisos tutelats, decideixen sortir al carrer i anar a manifestar-se.

—Però l’entorn familiar no dona suport a aquestes dones?

—En aquest cas no tenen família. Estan soles. Hi ha el fill d’una d’elles, només. També és veritat que moltes vegades els familiars no volen fer-se càrrec d’aquestes persones amb certs problemes.

—És una mena de denúncia d’aquest aïllament?

—Evidentment que és així. De fet, tots els personatges de la novel·la són gent dèbil, que s’han vist molt afectats per aquesta crisi econòmica; gent del carrer. Només hi ha un personatge que té més poder a la societat, que seria “el patriarca”. Tots els altres són personatges dèbils i vençuts.

—En un moment diu que “l’Atenes actual... és més antiga que mai”. La crisi grega té un component afegit de decadència, com a conseqüència del passat esplendorós?

—La crisi en si mateixa és una gran decadència de la societat grega. Hi ha hagut una gran ruptura. I, a més d’això, hi ha hagut també una destrucció d’edificis emblemàtics i històrics. Al centre de la ciutat, durant les manifestacions, va haver-hi grans destrosses. Tot el centre d’Atenes va quedar destrossat. Van destrossar els carrers, les entrades del metro, botigues, establiments... La nit de la manifestació que descric a la novel·la es van cremar cent edificis històrics del centre d’Atenes, entre els quals un cinema amb molta història.

—Però el pes del passat sempre ha de ser molt gran a Grècia.

—Sí, depèn una mica de com es miri. Aquest passat l’han utilitzat tant les forces democràtiques com les forces feixistes. En funció de qui està parlant veiem com s’entén aquest passat. Això passa en tots els països, crec, al llarg de la història. Però en aquest llibre he volgut escriure sobre aquest tema sense deixar mai de tenir present que va ser a la ciutat d’Atenes el lloc on van néixer al mateix temps la democràcia i la tragèdia.

—Que també són dos components de la novel·la.

—Sí, no podia deixar de banda el gran simbolisme que té la ciutat d’Atenes per a mi. Perquè els simbolismes —tot i que no només els simbolismes— defineixen la nostra identitat.

—D’altra banda, el passat grec també li serveix per fer literatura. La Grècia clàssica, a través dels mites, sempre és present.

—Sempre dic que el temps en la literatura no té uns marcs estables. I per això mateix pot existir perfectament, al costat del mateix present, la memòria històrica i el mite. A les grans manifestacions, fins i tot aquí a Catalunya, no hi ha sempre, al darrere, aquesta memòria històrica?

—Sí, la memòria històrica, sí. Però els mites grecs són universals.

—Sí, per això no podia deixar de referir-me a aquest simbolisme d’Atenes, justament perquè és universal. I el que volia fer és presentar el centre d’Atenes —la plaça Síndagma, que és el cor de la ciutat, i els carrers del voltant, per on les protagonistes es perden— com un escenari teatral a l’aire lliure on es desenvolupa aquesta tragèdia dels més dèbils.

—La crisi ha estat especialment greu a Atenes, doncs?

—Sí, sobretot al centre històric. És allà on es pot prendre consciència política del que està passant, no pas als barris més acomodats amb mansions i piscines. Caminant pel centre de la ciutat és on es pot veure realment què és aquesta ciutat, la seva essència. Ara, a Atenes, com també a Barcelona segons he sentit, s’està perdent el rumb una mica amb tot el fenomen dels pisos turístics, de l’Airbnb i els problemes que generen per a la gent que viu al centre de la ciutat.

—Deia abans que dibuixa uns personatges que són dues dones grans amb problemes psiquiàtrics lleus perquè això li permet fer literatura. Com l’ajuda això?

—Em permet posar els fets purament reals, polítics, al costat d’uns altres d’una dimensió, podríem dir, més fantàstica. D’aquesta manera puc posar allò real al costat d’allò irreal i el que és lògic al costat de l’il·lògic. Normalment els fets es descriuen d’una manera molt limitada. Els que els descriuen són els poderosos, però una persona més dèbil té tota una altra visió dels fets que és interessant i necessari recollir.

—Retrata dues protagonistes que s’han fet grans...

—... [Riu i s’assenyala ella mateixa, com dient que ella també s’ha fet gran.]

—... però la gent gran no acostuma a ser protagonista de la literatura actual.

—La manera en què existeix el temps ens permet fer el que vulguem, perquè aquestes dones també recorden el passat tot fent cercles i en un coneixement diferent en cada etapa.

—És cert que recorden, però també són protagonistes del present. A les novel·les és molt habitual un personatge protagonista que recorda el seu passat, però, en canvi, hi ha molt pocs vells, i encara menys velles, que siguin protagonistes del present.

—Evidentment, perquè del que jo volia tractar era de la crisi, el present de la crisi, a través de les seves peripècies i la seva visió de les coses.

—Diuen que ja no s’escolta els vells savis. Però hem escoltat mai les velles sàvies?

—Depèn de l’oïda, del que vulgui escoltar cadascú. Crec que la literatura ens permet acostar-nos a la saviesa en general. I, evidentment, els temps estan canviant i no sé on anirà a parar tot plegat, amb totes les noves tecnologies.

—A la novel·la fa un joc narratiu amb la segona persona i la tercera persona. Hi ha un narrador omniscient, però es combina amb un narrador que li parla a un dels personatges. Per què?

—Tota la novel·la està narrada en tercera persona, amb un narrador omniscient, excepte el moment que parla la Tirèsia, quan li parla a ella, i el moment que parla el sensesostre que la salva, que està narrat en primera persona. Utilitzo aquesta segona persona perquè em permet que sigui una narració més pròxima al monòleg, més viva i directa, de tu a tu. També m’interessa molt aquesta capacitat pseudoendevinatòria de la Tirèsia. Al principi de la novel·la la veiem asseguda davant de la finestra i no sabem ben bé què està passant, però al final de la novel·la ja sabem que té a veure amb el seu pare i la seva història.

—Ens arriba poca literatura grega a banda de la novel·la negra de Petros Màrkaris. La literatura clàssica grega també barra el pas a la literatura contemporània grega?

—Sí, passa molt sovint. Però ja no som antics [riu]. Ara som els nous grecs, continuem creant i hem de continuar molts anys. Ara que has mencionat Màrkaris t’explicaré que, amb ell, vaig estar treballant en el guió de la pel·lícula que el director de cinema Theo Angelopoulos estava rodant quan va morir, el 2012. Amb en Màrkaris som amics i vam treballar en aquest guió que finalment no s’ha pogut rodar perquè Angelopoulos va morir en un accident [atropellat per un policia mentre rodava]. Justament tres setmanes abans de la manifestació que narra aquesta novel·la.

—Quin era el tema de la pel·lícula?

—Es titulava L’altre mar. Començava amb el problema dels refugiats que sortien amagats en camions des de Patras. Després Angelopoulos hi va afegir també el tema de la crisi econòmica a Grècia.

—Com Màrkaris a les seves novel·les, vostè fa comparacions entre les revoltes actuals i les de la història recent, com la de la Politècnica d’Atenes (1973) durant la dictadura dels coronels (1967-1974).

—Sí, aquest és un tema central del llibre: com la meva generació, en la revolta de la Politècnica, es va rebel·lar en contra del sistema i la manera diferent com s’estan produint les revoltes ara.

—Quina és aquesta diferència?

—Quan nosaltres vam fer la revolta de la Politècnica contra la dictadura, no vam destrossar en cap moment el centre històric de la ciutat. Es van cremar un parell de cotxes i va haver-hi algunes petites destrosses però no va afectar el centre d’Atenes. Una altra diferència és que a les manifestacions de 2010, els anarquistes van cremar el banc Marfin, al centre d’Atenes, i allà hi van morir tres persones. En canvi, a la revolta de la Politècnica els únics morts van ser els estudiants que s’havien tancat dins de la Politècnica quan l’exèrcit va entrar-hi per la força.

—És possible que els manifestants actuals vegin que lluiten contra un monstre més abstracte, amb un cap a Europa, un altre en el sistema econòmic i un altre a Grècia, en comparació de la dictadura dels coronels, que era ben concreta?

—Sí, però també has de tenir en compte que la dictadura era una dictadura armada, que t’apuntava directament per matar-te. M’interessa especialment veure aquestes diferències i similituds entre les dues generacions i com es desenvolupen els fets.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.