-Vostè és, per primera vegada, comissari de BCNegra. S’ha de suar tinta per organitzar una setmana tan criminal?
-La veritat és que sí. Suposo que, a partir d’ara, ja aniré agafant una sistemàtica. Però ara començava de nou i, per molt que t’ajudin -perquè hi ha un equip molt ferm-, ha estat complicat programar. Hem fet una BCNegra molt ambiciosa: hem portat molta gent i hem provat coses noves per no caure en el que ja s’estava fent, que també funcionava. Ha estat una bona feinada però crec que ha quedat un festival bastant potent.
-És una setmana criminal perquè el dimarts a la tarda, per exemple, s’ha d’estar desmembrat si es vol estar present a la taula rodona del Liceu (‘Millor que ens arrisquem, no creus?’), a la de la Biblioteca del Guinardó (‘Poesia Negra’) i a la de l’Institut Francès sobre el ‘Polar’ (la novel·la negra francesa). Són a la mateixa hora.
-Sí, però era inevitable.
-Quina és l’empremta de Carlos Zanón en aquesta BCNegra?
-A mi m’agradaria que el negre impregnés altres activitats culturals a banda de les novel·les: el còmic -sobretot-, la música, la poesia i el teatre. Després, la meva voluntat és que el Festival no anés adreçat només als que ja els agrada la novel·la negra, sinó a tots els que els agrada la novel·la i, fins i tot, als que els agraden les històries. Volia trencar la sensació de gueto o d’haver de demanar perdó per escriure o llegir novel·la negra. Hi ha autors que són grans autors, independentment d’etiquetes. I després volíem no perdre de vista d’on venim, amb aquestes taules sobre el personatge d’en Ripley, sobre Jim Thompson o sobre Jean-Patrick Manchette... Apostem per projectes que considerem interessants, tant a nivell d’estil com d’històries. A mi, per exemple, hi ha una taula que m’interessa molt, que és la d’en Llort, la Cadenes i en Llorente...
-La que es titula ‘Millor que ens arrisquem, no creus?’
-Sí, perquè crec que són els que més juguen a nivell formal. Després hi ha ‘Les nostres apostes guanyadores’, una taula amb un autor nigerià, Leye Adenle, que ha tret una novel·la fantàstica, i Inés Plana, que és una escriptora aragonesa que té una novel·la de debut molt bona. I evidentment hem de gaudir del luxe de poder tenir al festival al Leonardo Padura, al Don Winslow, la Louis Penny,
-La Louis Penny, que és una gran escriptora canadenca, l’enfronteu en una taula amb la Claudia Piñeiro, que triomfa a Argentina i allà on va.
-Més que enfrontar-les, les posem a la mateixa taula perquè crec que s’assemblen bastant. Claudia Piñeiro és una de les escriptores argentines més importants -en novel·la negra, segur- i té un estil molt elegant. I Louis Penny, igual. És la primera vegada que ve aquí i és l’autora més important de Nordamèrica.
-Les novel·les de Penny (Enterrad a los muertos o Un bello misterio) són extraordinàries.
-Sí. Tècnicament són impecables.
-S’aprecia una intenció d’equilibrar la presència de dones i homes en la programació de BCNegra.
-Ho hem tingut en compte, però tampoc ens hem obsessionat. Hem fet un festival de gent que val la pena que sigui aquí. Per exemple, també m’han comentat que és la primera vegada que el cartell el va fer una dona, però el vam triar perquè va ser el millor. El que sí que he evitat és fer grups: no volia fer una taula de «dames del crim» ni volia fer una taula de «collita en català» i una altra de «collita en castellà».
-Ho heu fet més transversal i integral que amb una taula de «dones que fan novel·la negra».
-Exacte. I autors en català, igual. Per exemple, a la taula que està en Llort i la Cadenes també hem posat al David Llorente. El que importava era l’estil, la manera d’escriure dels convidats.
-Enguany doneu el premi Pepe Carvalho a James Ellroy: un autor conegudíssim pel cinema (‘L.A. Confidential’ o ‘La dàlia negra’) però no sé si el més llegit de casa nostra. Per què s’ha de llegir James Ellroy?
-Perquè és un dels grans escriptors nordamericans, en general, a banda que escrigui o no novel·la negra. Ve d’una tradició de novel·la negra clàssica -Chandler i Jim Thompson-; té un estil molt directe, molt potent, molt obsessiu -la seva manera d’escriure és obsessiva i llegir-lo també és una experiència obsessiva- i el que fa d’innovador és una mena de novel·la històrica negra. Va al passat de la seva ciutat, Los Angeles, i barreja personatges reals i ficticis per explicar-te la història del seu país. Això és molt, molt innovador. Demostra l’avantatge de la ficció sobre el periodisme. El periodisme pot saber què ha passat, però si no tens proves, no pots publicar-ho. La ficció, sí. Ellroy és un autor que, en altres països, és venerat. A França es podria passar quatre dies sencers signant llibres. Aquí no ha acabat de triomfar a nivell de lectors, però crec que és un molt digne Premi Carvalho.
-A més, Vázquez Montalbán també introduïa personatges reals dins les novel·les de Pepe Carvalho.
-Sí, Ellroy crea com un cosmos... Per exemple, hi ha una novel·la d’Ellroy que agafa aquella idea de la presumpta relació entre John F. Kennedy i Marilyn Monroe i argumenta que era mentida, una invenció de l’FBI per desprestigiar Kennedy.
-Tota aquesta feina de BCNegra ja li deixa temps per a escriure el proper lliurament de Pepe Carvalho, tal com va anunciar?
-Quan acabi... Això ha estat una parada obligatòria i, quan acabi, tornaré a la recta final del llibre.