Procés

"Les hipòtesis fundacionals dels comuns i l'independentisme han deixat de ser operatives"

Josep Maria Antentas és professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat una de les veus més crítiques respecte com s'ha desenvolupat i institucionalitzat el projecte de Catalunya en Comú. Parlem amb ell arran del seu darrer llibre, Espectros de Octubre, (Sylone) on analitza els darrers anys del procés català des d'una posició empàtica que convida a la reflexió tant al si de l'independentisme com al món dels comuns.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Al seu llibre situa la crisi catalana com a part d'una crisi general de l'Estat espanyol. Per què?

-Tot el que té a veure amb l'independentisme català és un dels grans aspectes de la crisi del règim. L'altra crisi és tot el relacionat  amb el 15M, les Marees contra les retallades, el desgast per la crisi econòmica i la corrupció. Al mateix temps, la crisi actual també ens remet a uns límits històrics del model d'Estat que es va crear l'any 78. En el fons és reflex de la no resolució de la qüestió nacional a l'Estat espanyol, malgrat que el model autonòmic permetés guanyar temps però sense resoldre els problemes històrics de fons. Justament, un dels problemes de l'independentisme, tal i com l'ha definit el Procés, és que ha fet una batalla poc connectada amb la crisi general del règim. No ha articulat la seva proposta de futur amb la necessitat de donar una resposta concreta als problemes generats per la crisi econòmica i, més que buscar articular-se amb les lluites contra l'austeritat, ha pretès supeditar-la a la causa per un Estat propi. És un dels límits que hi ha hagut. L'independentisme és, paradoxalment, un dels factors centrals de la crisi de règim, però a la vegada també s'ha utilitzat per intentar recompondre'l de forma autoritària.

- Segons el seu parer, hi ha dos moviments (15M i independentisme) que impugnen el règim que no s'han entès prou?
- Per mi aquest és el gran problema de la crisi catalana. El 15M és un moment de rebuig i malestar, que obre una crisi política i que marca propostes de futur. Després és el que afavoreix, tot i que no van ser un producte automàtic, que sorgeixin projectes com els comuns o Podemos. Aquest tipus de procés marca una via, una hipòtesi. Després, l'independentisme assenyala un altre tipus de futur, la República Catalana. Són dues propostes que coexisteixen davant el malestar de la gent, en un escenari de bifurcació de futurs. Crec que les dues, majoritàriament, s'han vist com a competidores una de l'altra. Hi ha hagut gent amb un peu a cada lloc. Però no hi ha hagut diàleg suficient entre les dues vies. S'ha imposat la competència per sobre de qualsevol intent d'articulació. Això és una de les debilitats de tot el cicle i, en particular del conjunt de les forces d'esquerres, independentistes o no. El que ha fet que la base social de l'independentisme sigui més petita del que podria ser i, sobretot, que el seu projecte fos menys impugnador del que hagués pogut estar, és no haver tingut cap diàleg amb el legat del 15M ni cap proposta crítica respecte a les polítiques d'austeritat. I, al revés, tot el món que va acabar cristal·litzant en els comuns i Podem, el fet de no haver tingut cap política activa respecte a l'independentisme durant molts anys, limitant-se a una posició expectant, va comportar que durant l'1 d'octubre romanguessin paralitzats, sense saber què fer. Al final van quedar engolits per la polarització. La manca de diàleg entre els dos mons va ser un feblesa estratègica abans i durant l'1 d'Octubre i és un problema pels seus projectes de futur.

Està clar que hi ha persones dels dos costats que no poden tenir cap mena de diàleg perquè els seus projectes són antagònics. Queda clar que el món de Convergència sempre ha intentat utilitzar l'independentisme per tapar el seu desgast per les retallades i que van instrumentalitzar l'onada de 2012 per pal·liar la seva caiguda en picat de legitimitat i per tenir un relat i una aparença de projecte, que substituís la retòrica ultraneoliberal del fallit “govern dels millors” amb la qual Artur  Mas va guanyar el 2010. Però, globalment, hi hauria pogut haver més discussió entre parts de l'independentisme i els comuns i Podem. Em sembla que és un dels límits que hem de constatar a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat, en un escenari com l'actual en què els dos moviments estan empantanats. Les hipòtesis de l'un i l'altre estan bloquejades. Tot i ser diferents, ambdós van ser capaços de transmetre la idea que hi podria haver un canvi ràpid i fàcil. Sens dubte és important motivar a la gent i que hi hagi convenciment que la victòria és possible, que ets un subjecte actiu amb capacitat de canviar les coses. Però el que s'ha demostrat és que la realitat és més complicada i que s'havia simplificat en excés. Ni la victòria electoral llampec de Pablo Iglesias està aquí ni l'independentisme ha assolit els seus objectius. Quan se't desmunten les hipòtesis tens els repte de reformular-les, i repensar la relació entre el curt i el llarg termini, sense renunciar als teus objectius.

Aquest diàleg mancat entre els dos mons explica també les seves dificultats per a repensar el futur, i és una tasca necessària en tot replantejament estratègic seriós. Fixa't que habitualment els debats sobre Podemos o els comuns i sobre l'independentisme van per separat, moltes de les persones que hi reflexionen ho fan completament des de l'interior d'un d'aquests àmbits, sense gaire preocupació per desenvolupar una mirada de conjunt sobre la crisi política oberta a partir de 2011 i 2012. I ara que aquest cicle s'ha esgotat i estem en una altra fase, encara imprecisa, és important tenir perspectiva global en un moment complex i de dificultats estratègiques per part de tothom.

- Qui és responsable que aquests sectors no s'hagin trobat abans?

- En el fons, ha estat més fàcil fer això pels dos. Per l'independentisme ha estat molt senzill creure que només havia d'anar creixent i que la gent no-independentista ja s'aniria adaptant o quedaria fora de joc. Pel bloc dels comuns, el més còmode era practicar una política expectant, confiant que l'independentisme ja s'estavellaria contra la paret. El que a curt termini era més fàcil, perquè t'evitava plantejar-te coses complexes, a la llarga ha acabat essent el més perjudicial. La comoditat aparent del present va anar hipotecant la factibilitat del futur. Hi ha hagut una política molt a curt termini.

- Ara, els dos moviments xoquen contra aquestes realitats?

Sí. Xoquen amb el fet que tenen adversaris més forts. D'una banda l'impuls del 15M està esgotat. La via inicial d'Iglesias, basada en una victòria electoral ràpida, fa temps que s'evaporà. A Catalunya la hipòtesi del comuns de traslladar l'èxit inicial a Barcelona a l'àmbit català, i estabilitzar la força de les victòries a les eleccions generals de 2015-16, ha resultat fallida i ja no és creïble. D'altra banda, l'independentisme ha vist bloquejada la hipòtesi fal·laç de la transitorietat, de la llei contra llei i la desconnexió sense dificultats de l'Estat. Les hipòtesis fundacionals dels comuns i Podem i de l'independentisme han deixat de ser operatives, fins i tot en el terreny propagandístic.

- Fins i tot, en retrocés davant propostes més conservadores o reformistes, oi?

- Clar. Paradoxalment, l'1 d'octubre de 2017 va ser la crisi més important que ha patit l'estat des dels anys 70. Però a la vegada va ser aprofitat pels sectors més conservadors per reforçar-se conjunturalment, utilitzant les febleses estratègiques de l'independentisme. Encara que sense tenir una proposta d'estabilització del règim a llarg termini. S'ha utilitzat l'1-O per intentar tancar la crisi del règim per dalt de manera autoritària, però això no soluciona cap dels seus problemes. A curt termini hi pot haver la ficció per part del poder que hi ha prou força per cloure els processos per dalt, però les causes de fons que van desencadenar la crisi política i social encara hi són en bona mesura. Davant d'aquesta situació, l'independentisme no té proposta. Es parla molt de la divisió de l'independentisme, però menys del fet que cap de les orientacions majoritàries al seu si tinguin consistència. En realitat no hi ha un replantejament seriós de l'estratègia.

Per altra banda, en el món dels comuns, davant les dificultats, no només hi ha hagut ruptures internes, sinó que també hi ha la temptació d'anar abandonant els objectius. Al final és un espai que cada cop es concep més com un complement al PSOE que no pas com una alternativa en si mateix. Quan un moviment queda bloquejat, té riscos i reptes. Un dels perills és quedar-te immobilitzat en les teves idees fundacionals, no saber adaptar-les i no anar més enllà. L'altre risc és començar a revisar les teves hipòtesis i acabar abandonant els teus objectius, sovint fent veure que no ho fas, que en realitat ets fidel al teu plantejament de sempre però que l'estàs simplement ajustant a la conjuntura. Les persones tendim a emmotllar les expectatives de manera inconscient a les possibilitats reals i aquesta lògica funciona també en el combat polític. El tema és com mantenir les teves metes fundacionals replantejant les teves hipòtesis estratègiques per anar més enllà dels límits inicials. Precisament, crec que això és el que ni l'independentisme majoritari, ni els comuns i Podemos no estan fent.

- Diu que cal renegociar la identitat al llibre...

Sí, fer un balanç estratègic de la teva existència i mirar què cal per fer un pas més. No veig que a l'independentisme això estigui succeint gaire. Hi ha una part de l'antiga Convergència que vol plegar veles, tot i que té poca base objectiva per fer-ho degut a l'immobilisme de l'Estat; el món de Carles Puigdemont ofereix una retòrica republicana però una pràctica autonomista, molt de simbolisme i poc de contingut, i busca guanyar temps; l'ANC i les propostes de sectors com els del Jordi Graupera són per mantenir un independentisme dur, però reafirmant i accentuant tots els límits que ha tingut el moviment; en el cas d'ERC, identifiquen molt bé els problemes del moviment, però la solució que els hi dona es poden assemblar molt, no potser a una rendició, però sí a un abandonament real de tot escenari de ruptura. La CUP penso que s'ha mantingut com la força coherent que no va enrere, però sense plantejar públicament els límits que ha tingut el Procés. Sempre els ha tingut clars, però li ha faltat interpel·lar al moviment amb propostes de estratègiques, més enllà de desobeir, que modifiquessin els paràmetres del Procés.

Des de l'1 d'Octubre es va quedar massa en un discurs voluntarista, sense afrontar les grans qüestions de fons, per això em sembla molt interessant que hagi obert un debat estratègic en els darrers mesos, el resultat del qual serà molt transcendent per a tot el món alternatiu a Catalunya. El problema fundacional del Procés ha estat desconnectar la demanda d'independència d'una crítica a l'austeritat i d'una perspectiva més amplia de caiguda del règim a tot l'Estat. I qui menys em sembla que avui per avui  aborda els límits de la dinàmica engegada el 2012 és la pròpia ANC....

- Com se soluciona, això?

- La idea que la demanda d'independència vagi desconnectada de la crítica als problemes d'austeritat està condemnada al fracàs. Catalunya és una societat on hi ha visions molt diverses de les coses, però amb molta gent destrossada per la crisi. Tu no pots fer un moviment molt ampli sense abordar els grans problemes socials que estan ferint aquesta societat fruit de les retallades, molt fortes a l'inici del Procés. Des del principi hauria estat necessari que el moviment hagués adoptat un programa de mesures d'emergència social per fer front a la crisi. Ara, si el moviment l'hagués tingut, hauria tensat molt més la base social de Convergència. El govern d'Artur Mas encarnava uns valors contraris això. Molta gent va fer el càlcul que era fonamental no perdre la dreta catalana. En fer-ho, crec que no es van fer altres preguntes que eren més importants. Per exemple, com aconseguir que gran part de l'esquerra catalana federalista se sentís vinculada al projecte. També com atreure una part de la base social més popular que no és tan catalanista. Em sembla que aquest ha estat el gran problema del moviment, no ha fet un debat sòlid de quin bloc social havia d'articular.

A partir del 9N, després de dos anys de creixement entre 2012 i 2014, el moviment té dificultats per anar més enllà. Sovint es diu que cal eixamplar la base. A mi no em sembla un terme correcte. Per mi cal veure'n els límits i reformular-lo. El moviment, per mi, hauria d'assumir, per exemple, un decàleg de mesures bàsiques contra l'austeritat i relacionar la República Catalana amb un projecte de caiguda general de règim. Crec que aquestes haurien de ser les propostes estratègiques que s'haurien de posar sobre la taula per part de l'esquerra, no tant perquè sigui realista ara mateix pensar que poguessin ser assumides pels principals actors, sinó per donar una perspectiva de cap a on tirar en un moment de desconcert.

- Expliqui's...

Hi ha hagut la hipòtesi, i la pràctica, que com que el moviment el que vol és marxar de l'Estat, simplement ha d'acumular forces a Catalunya i el que passi a fora no importa. Hi ha hagut un projecte unilateral que és legítim. Qualsevol comença per organitzar-se a si mateix, però després has de veure quines aliances fas si no vols enclaustrar-te en una perspectiva estratègicament molt limitada. D'altra banda, hi ha hagut la hipòtesi dels comuns, que és que hem de parar qualsevol unilateralisme a Catalunya fins que no hi hagi una majoria de canvi a tot l'Estat. Ni la concepció centralista del canvi, ni la ruptura “perifèrica” per sí soles son estratègicament satisfactòries ni aborden tota la complexitat de la política i la societat catalana i espanyola.

El problema és que no hi hagi hagut una síntesi dels dos punts de vista. En el fons són complementaris, tot i que la seva articulació és complexa i contradictòria. El que l'independentisme no ha sabut desenvolupar és la idea que la República catalana ha de ser percebuda com una cosa que ajudaria a que hi hagués una República espanyola al costat, la relació amb la qual hauria de concretar-se. És a dir, inserir-la com part d'un moviment més ampli que fes caure el règim del 78. No fer-ho ha facilitat la criminalització del moviment a la resta de l'Estat, ha fomentat el desinterès o hostilitat de part de la societat espanyola i ha permès aïllar bastant la gent de la resta de l'Estat que sí ha estat solidària amb el moviment. 

L'octubre de 2017 es va mostrar una discordança espai-temps entre la crisi catalana i la crisi de règim a tot l'Estat i entre els dos eixos impugnatoris del cicle obert el 2011 i el 2012. No hi ha propostes perfectes, però a l'hora de pensar en reformulacions estratègiques i en com articular millor la ruptura catalana, la ruptura global del règim i el canvi de model social, em sembla interessant revisitar punts de vista com els que plantejaven, amb diferències, figures com Joaquim Maurin o Andreu Nin als anys 30, no per extraporlar-los anacrònicament al present, sinó per intentar reflexionar avui amb més perspectiva.

- Potser ara ja és tard?

Han passat set anys des de 2012 i cinc des del 9-N. Si les coses s'haguessin fet d'una altra manera, estaríem en una altra situació. Ara, assumint on estem, quin és el següent pas? Per uns és mantenir-se en pla numantí i seguir endavant sense fer cap anàlisi de la correlació de forces, per altres és plegar veles o, com a molt, buscar un horitzó de tèbia reforma progressista-democràtica. En realitat, si penses des del punt de vista de l'independentisme, el més necessari seria reinventar-se per desempallegar-se dels defectes inicials del moviment. Si penses des del punt de vista dels comuns o Podemos, mantenir el caràcter impugnador d'aquests projectes voldria dir revertir, cosa objectivament impossible, la dinàmica ja iniciada amb Vistalegre en el cas de la formació d'Iglesias i el propi naixement fallit de Catalunya en Comú. Totes aquestes qüestions de fons, clar, es barregen amb la conjuntura i amb la necessitat immediata d'articular una resposta unitària i impugnadora a la sentència del judici...

- Al llibre parles del concepte eurocomuns...

Sí, una mica fent el símil amb l'eurocomunisme dels anys setanta, fent servir el terme que s'emprava per explicar la política que tenia el Partit Comunista Italià, l'espanyol i el francès quan van fer una evolució cap a una socialdemocratització del seu programa i cap a una via més electoralista, mantenint a la vegada una rígida estructura interna burocràtica. De forma bastant ràpida, el món dels comuns ha assumit aquesta lectura més electoral, més institucional, més de normalització de la seva existència, d'aquí que puguem parlar d'una tendència a esdevenir eurocomuns. També crec que el seu comportament l'1 d'octubre no es pot separar d'això. El fet que quan arriba una crisi política tan gran una força política que teòricament és de ruptura jugui un paper tan tebi en comptes d'intentar aprofundir la crisi en un sentit constituent més favorable al seu programa, també té a veure amb la creixent institucionalització de la seva mirada de les coses. Això no vol dir que siguin un partit totalment homologable als convencionals, però sí constatar que el camí que han agafat ha anat esgotant, i ho seguirà fent progressivament, el seu potencial emancipador.

- Aquest pas dels comuns, no dificulta encara més que es pugui bastir una aliança amb l'independentisme?

Em sembla que hi ha poques perspectives que hi hagi el diàleg que hi ha d'haver entre l'independentisme i els comuns. A més, en l'etapa actual de desconcert i derrota a vegades apareix com una cosa caricaturesca, com un diàleg entre dos espais que van perdent la pulsió trencadora. En el període anterior, abans de l'octubre de 2017, la seva col·laboració hagués pogut ser ofensiva, en canvi. Tot el debat sobre el suport al govern de Pedro Sánchez que hem tingut en el darrer any i mig és una caricatura d'aquesta aliança entre comuns i independentistes. Una cosa són sinergies de ruptura i l'altra col·laborar per adaptar-se a la lògica del mal menor enfront del PP.

- Parla també de la manca de relació entre el món de la CUP i dels comuns...

A mi em sembla important. I més encara quan pràcticament ningú parla d'aquest fet. Són dos espais polítics que, malgrat les seves diferències, sí que han compartit una visió crítica amb les polítiques d'austeritat i els partits majoritaris, molts dels seus militants han compartit espais de militància social... Dins dels diàlegs mancats, és un dels que ha faltat i dels que menys s'ha reivindicat. Evidentment, quan es competeix a escala electoral és normal que hi hagi tensions, però que els dos espais hagin tingut una política tan diferenciada i no hagin pogut interlocutar és problemàtic. Suposa una fractura dels sectors socials més crítics amb el neoliberalisme. Aquest, però, és un debat en certa mesura de la fase anterior, que ens serveix a mode de balanç dels anys que deixem enrere. Tot i que segueix sent una assignatura pendent, ara ja estem en una altra etapa...

- Ningú s'ha cregut la unitat popular?

Cadascú l'ha interpretat a la seva manera, ja sigui utilitzant aquest concepte o un altre, i l'ha entès bàsicament com una unitat a l'entorn del seu propi espai i del seu propi programa. És legítim, i en part lògic. La cosa és com, mentre es fa això, es pot anar a la vegada més enllà. Em sembla que és una de les qüestions que expliquen molts dels límits d'aquests anys. S'haurien pogut propiciar més ponts de diàleg i discussió. Perquè en el fons veiem que tots els sectors polítics alternatius, referenciats en les lluites del passat recent, tenen dificultats i una necessitat compartida de reorientar-se. No està molt clar cap a on anar, i ningú no té una proposta impecable, hem de recomençar des d'una certa humilitat col·lectiva en aquest sentit.

El què em sembla pertinent avui és pensar com es pot construir un nou espai confluent a Catalunya que aplegui a tots els qui es situen fora de la lògica més institucionalista i volen fer política en clau rupturista, mantenir viva la pulsió trencadora del doble cicle, 15M i Procés, que s'acaba, i ser part de les noves radicalitats i moviments emergents. I si pensem en l'escenari d'una possible nova crisi econòmica, serà decisiu haver estat capaços de fer aquest pas o no...

- A què es refereix quan diu que l'independentisme ha tingut un fetitxisme per l'Estat?

És la idea que davant els problemes, un Estat és la solució. És una proposta que és molt discutible en si mateixa. Un Estat propi no és garantia de res: depèn de la correlació de forces, de les polítiques que es fan. S'ha venut la idea que amb un Estat propi es podrà fer tot el que ara no es pot fer. En realitat no és així. No cal un Estat per aturar un desnonament i tenir-lo no és una garantia per se de que es faci. D'altra banda, un Estat dins l'euro i que firma el TTIP té una sobirania molt limitada i amb unes polítiques econòmiques que són les que marca el Banc Central Europeu o el govern alemany. Hi ha hagut molt aquesta fetitxització conceptual que considerava que l'Estat era garant de tot, sense plantejar-se gaire què és un Estat i quin paper juguen en el moment actual, ni quina relació hi ha entre els estats, els organismes internacionals i el poder financer.

L'independentisme, excepte el vinculat a la CUP, no ha discutit que és la sobirania en el terreny monetari o econòmic, per exemple, quan ha parlat molt de la voluntat de ser sobirans. Si ho penses bé, és contradictori. Això també és un dels límits del seu projecte, que ha tingut una visió molt simplista del què és la sobirania, la democràcia i de la relació entre ambdues coses. La sobirania s'ha entès exclusivament des de el punt de vista nacional però no en clau popular, i la democràcia s'ha entès molt en termes de política representativa i molt poc en el sentit d'auto-organització social o de capacitat de decidir sobre tots els àmbits de la vida social, després de dècades on el neoliberalisme ha reduït dràsticament les qüestions que estan dins l'àmbit de decisió de la política convencional.

- Aquesta voluntat de prendre el poder de l'Estat com a prioritat és també un dels problemes de Podemos?

No és que no s'hagi de prendre el poder de l'Estat. La qüestió és per a què el prens i veure que el govern és només una part del poder de l'Estat i que arribar-hi té sentit si serveix per a iniciar un procés de transformació social que, inevitablement, no serà ni lineal ni senzill, i que toparà amb les resistències del poder econòmic i de les pròpies estructures de l'Estat. Arribar al govern per acabar adaptant-te com va fer Alexis Tsipras a Grècia... O tens un projecte de ruptura amb els poders econòmics o t'acabes adaptant. Podemos jugava amb la idea que podria ser una cosa intermèdia entre la ruptura i l'adaptació completa, però la seva evolució ha estat molt clara. Al final, guanyes unes eleccions i arribes al govern de l'Estat, i si no estàs disposat a tenir una política de confrontació amb els poders econòmics, què fas? I davant les dificultats d'obtenir la victòria llampec desitjada hem vist com Podemos ha anat modificant la seva raó de ser en un sentit doble, primer anar abandonant els aspectes més rupturistes del seu programa i, segon, deixant de tenir l'objectiu de ser una alternativa a PP i PSOE per postular-se com a soci menor de Pedro Sánchez.

L'argument és que formar part d'un govern amb el PSOE permetria garantir polítiques de canvi, però la realitat és que les polítiques que es podrien fer per part de Podemos serien irrisòries i, al mateix temps, Podemos s'hauria de menjar totes les contradiccions del PSOE que col·lisionarien directament contra la pròpia naturalesa de Podemos i la percepció pública que se'n té. Per motius diversos, l'independentisme i Podemos han plantejat propostes estratègiques que eren limitades. L'independentisme per no voler parlar de model econòmic i social i Podemos per haver dissenyat una concepció molt electoralista del canvi i per haver formulat alternatives molt superficials.

- Una altra cosa que qüestiona és com s'ha entès l'internacionalisme dins l'independentisme...

En general no ha donat molt pes a l'internacionalisme, i només ha mirat cap enfora en un sentit diplomàtic, de recerca de suports internacionals institucionals. Aquesta falta de perspectiva té molta relació amb no tenir res a dir sobre la crisi de la Unió Europea. L'independentisme no ha situat gaire el seu projecte en el marc de la crisi actual de la UE i de les crisis polítiques que han sacsejat molts dels seus estats membres. Dins l'independentisme sí que hi ha una visió internacionalista minoritària, la de la CUP, però entesa bàsicament com a solidaritat entre els moviments d'emancipació de les nacions sense Estat i no tant com una aliança internacional de les classes subalternes. En qualsevol cas, tenir una perspectiva internacionalista, al marge de com s'entengui específicament aquest concepte i de quina variant s'abraci, és la base d'un projecte emancipador i més en el món actual. Ens cal anar cap a un nou internacionalisme del 99%, que d'alguna manera intenti donar una resposta coordinada de tots els moviments dels subalterns. L'ascens del nou feminisme i del moviment per la justícia climàtica són avui exemples prominents.

Encara, però, la major part de col·lectius i organitzacions emancipadores estan molt centrades en la política dins les fronteres del seu estat, en part degut a la pròpia profunditat de les crisis polítiques que han sacsejat molts països des de 2011, però és necessari reforçar les mobilitzacions i les iniciatives internacionals. Per mi això no vol dir desentendre's de la política local i concreta o de la qüestió nacional. Sovint es fa una contraposició fal·laç entre internacionalisme i qüestió nacional quan en realitat, la defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles, i en particular per part dels moviments que formen part de nacions i d'Estats que neguen aquest dret a d'altres, és condició ineludible per a la solidaritat genuïna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.