Les ombres perseguiran per sempre més Roman Polanski. La de l’Holocaust; la de l’assassinat de la seva muller, Sharon Tate, a mans de la Família Manson; i la de la violació d’una noia de tretze anys, el 1977. L’ambient claustrofòbic de la majoria dels seus films és hereu de la seva experiència infantil al gueto de Varsòvia. El crim de Sharon Tate és el principal motiu de suspens de l’última pel·lícula de Quentin Tarantino—per molt que al final l’esquivi. I, en la presentació de la seva última pel·lícula, J’accuse, en el Festival de Venècia, el passat 29 d’agost, la directora del certamen, Lucrecia Martel, es va negar a assistir-hi, “en solidaritat amb les víctimes dels abusos”.
La pel·lícula, que s’estrenarà al desembre a l’Estat espanyol amb el títol d’El oficial y el espía parla de l’afer Dreyfus, el militar francès jueu que el 1894 va ser falsament acusat de traïció per haver passat secrets als alemanys i que posteriorment, en saber-se la veritat, no va ser alliberat. El cas va provocar disturbis antisemites, d’una banda, i, de l’altra, el famós al·legat d’Émile Zola al diari L’Aurore, el títol del qual pren Polanski per al seu film: J’accuse.
La denúncia de l’antisemitisme torna, doncs, a la filmografia de Polanski, com havia estat present a El pianista(2002). Però l’Holocaust afecta més profundament el cinema d’aquest polonès nascut a París. El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, destaca a EL TEMPS que “la influència personal i familiar de l’Holocaust és molt important en la seva filmografia. Això es veu explícitament en El pianista però, abans, també Repulsió (1965) o Cul-de-sac (1966) ja són pel·lícules profundament recargolades”.
L’ambient claustrofòbic d’aquestes primeres pel·lícules de Polanski esdevindrà marca de la casa en la seva filmografia. D’una manera més o menys intensa, aquesta ambientació serà un dels segells personals de Polanski, fins i tot en les seves obres mestres, com Chinatown, adverteix Riambau: “És una pel·lícula policíaca que, a més, parla sobre l’incest. Per tant, també és bastant recargolada.
Si busquem pel·lícules que se’n surtin d’això crec que hem d’anar a Pirates (1986) que és un homenatge al cinema d’aventures clàssic, o, fins i tot, una pel·lícula que a mi m’entusiasma, que és El baile de los vampiros i que té to de comèdia. Tot i això també és una comèdia molt negra amb un final absolutament cínic”.
L’Holocaust
Roman Polanski va passar la seva infantesa al gueto de Cracòvia, d’on va desaparèixer la seva mare, a qui no veuria mai més, i on va veure com les SS s’enduien el seu pare, que passaria dos anys a Auschwitz i el qual retrobaria posteriorment. Els pares li havien buscat un lloc segur amb una família polonesa catòlica. Un cop es va quedar sol, va passar de família en família i el cinema es va convertir en el seu únic refugi, tal com explica a les seves memòries, Roman by Polanski (la versió revisada de les quals està editada en castellà per l’editorial Malpaso com Memorias, el 2017). Escrivia Polanski: “Tylko swinie siedza w kinie! [Només els porcs van al cinema!]. Segons aquest lema de la resistència pintada a les parets dels cinemes de Cracòvia, jo era un porc acabat. Aviat em vaig familiaritzar amb tots els llustrosos seients de fusta de cadascun dels cinemes de la ciutat. Les pel·lícules es van convertir en la meva passió dominant, en l’única vàlvula d’escapament de la depressió i la desesperació que tan sovint m’aclaparaven”.
L’assassinat de Sharon Tate
El 1969, mentre el director treballava en un nou guió a París, tres membres de la Família Manson —enviats per Charlie Manson— van entrar a la casa de Sharon Tate, que llavors estava embarassada de vuit mesos. Van assassinar cruelment l’actriu, tres convidats seus i un noi que feia de vigilant.
Polanski va quedar impactat. Li van haver de donar tranquil·litzants, embarcar-lo en un avió als Estats Units i instal·lar-lo en una suite de la Paramount: “Durant els tres dies següents —escriu a les memòries—, no vaig tenir una idea molt clara del que havia passat, en part perquè un metge de la Paramount m’administrava sedants i, en part, perquè em trobava en estat de xoc. A penes em vaig adonar de l’exhaustiu interrogatori al qual em va sotmetre la policia. Va ser llavors quan van començar els rumors”.
Abans de vincular Manson amb els crims, diaris i televisions van començar a especular: “Els mitjans de comunicació van recórrer a xafarderies que corrien per Hollywood i van començar a fer tota una sèrie d’al·lusions a orgies, consum de drogues i màgia negra. Hollywood, que és no només la comunitat més malintencionada del mon, sinó també la més insegura, desitjava buscar una explicació que llancés tota la culpa sobre les víctimes, i reduir d’aquesta manera l’amenaça que pesava sobre la societat en conjunt”.
Però, com s’ha dit, l’ambient claustrofòbic de les pel·lícules de Polanski és anterior al brutal assassinat de la seva dona. Polanski ja havia filmat Repulsió i Rosemary’s Baby(La llavor del diable), de 1968, per posar dos exemples de cintes sobre dones torturades.
L’empremta negra dels assassinats de la família Manson cal buscar-la, segons Riambau, en una altra pel·lícula: “La pel·lícula conseqüència de l’assassinat de Sharon Tate és Macbeth, que segueix l’argument de Shakespeare, òbviament, però amb uns matisos de violència, de crueltat i de sang i fetge que són voluntàriament exacerbats com a conseqüència de l’assassinat de Sharon Tate”.
Macbeth (1971) és una de les pel·lícules que encara es poden veure al cicle de la Filmoteca (24 i 27 de setembre), com també Repulsió (22 i 25 de setembre) o Tess (24 i 26 de setembre). Aquesta última pel·lícula està, precisament, dedicada a Sharon Tate. La raó l’explicava el mateix Polanski a les seves memòries, després de recordar l’última nit que va veure la Sharon Tate: “Sharon estava més bonica que mai. L’última fotografia seva que conservo, presa pocs dies abans que marxés en vaixell, és una petita prova de Polaroid realitzada pensant en una portada de la revista Queen. L’altre llegat seu és el llibre que va deixar al nostre dormitori: Tess, la dels d’Urberville, de Thomas Hardy. L’acabava de llegir i em va dir que se’n podria fer una pel·lícula meravellosa”. Ho acabaria sent.
La violació
Tess ja està filmada el 1980, tres anys després de l’acusació de violació contra Roman Polanski per part de Samantha Geimer, l’altra gran ombra que plana sobre Polanski i esquitxa tot allò que afecta l’obra d’aquest cineasta.
Geimer era rotunda en una entrevista que va concedir el 2013: “Polanski tenia 44 anys. Jo en tenia 13. Es miri com es miri, va ser una violació”. Segons ella, el director de cinema, que llavors preparava unes fotografies per a la revista francesa Vogue Homme, la va portar a la casa de Jack Nicholson —que no hi era— a fer una sessió fotogràfica al costat de la piscina. Li va oferir xampany i una píndola de Quaalude —nom popular amb el qual s’anomenava la metacualona, una droga que produeix eufòria i efectes afrodisíacs, entre d’altres coses. Després la va fer entrar en un jacuzzi i la va començar a assetjar. Ella en va sortir i Polanski la va violar dins de la casa. “Li vaig dir que no una vegada i una altra”, recordava Geimer.
La versió que Polanski donava a la seva autobiografia és que van tenir relacions consentides a la sessió de fotos que van fer a casa de Jack Nicholson, que ell es va banyar a la piscina i mai no va arribar a entrar al jacuzzi amb ella, i que les relacions van ser després en una saleta. Polanski utilitza pseudònims —i ho avisa en el text— per la majoria de noms d’aquest capítol, de manera que Samantha Geimer és aquí Sandra:
“Vam entrar en una estança de la planta baixa. Jo havia dormit allà diverses vegades en els temps en què era l’habitació de convidats, però Jack la utilitzava ara per veure la televisió en un aparell enorme. Les persianes de la finestra estaven tancades i les cortines, passades, per la qual cosa l’estança estava pràcticament a les fosques. Ens vam eixugar l’un a l’altre. Sandra va afirmar que ja es trobava millor. Llavors vaig començar a besar-la i acariciar-la suaument. Al cap de poc, la vaig acompanyar al sofà. L’experiència i deshinibició de Sandra resultaven evidents. Va separar les cames i la vaig penetrar. Va reaccionar amb prou entusiasme i, malgrat això, en demanar-li en veu baixa si li agradava, va recórrer a la seva expressió preferida: ‘No està malament’”.
Del testimoni complet de Polanski a les seves memòries es poden extreure dues conclusions clares. La primera, que sabia que Sandra (Samantha) era menor, perquè, qui la hi va presentar, li va dir prèviament que era una adolescent: “Em va assegurar que coneixia justament la classe de noia que necessitava (...) Sandra, la germana petita de Tim, la noia amb qui ell estava sortint a Los Angeles, era una adolescent fabulosa que volia ser model i ja havia aparegut en un anunci de televisió. Va assenyalar que era molt fotogènica”.
La segona, que el fet que fossin menors, no el feia recular. Abans d’aquest capítol explica com va conèixer Nastassia Kinski i com va tenir-hi relacions sexuals amb ella. Després s’assabenta que “tenia a penes quinze anys” però igualment comença una relació continuada amb ella, amb la qual fa una sessió de fotografia a les Seychelles i, segons reconeix, “les Seychelles van marcar el punt culminant del meu idil·li amb Nastassia”. Continuava tenint 15 anys.
Tres anys després, Nastassia Kinski seria la protagonista principal de Tess.
El judici
Els fiscals, en la seva primera vista davant d’un gran jurat, el van acusar de sis delictes: “proporcionar una substància sotmesa a control a una menor; cometre un acte depravat o lasciu; realitzar un acte sexual il·lícit; perversió, sodomia i violació mitjançant l’ús de drogues”. Després de mesos de negociació entre els advocats de Polanski i Samantha Geimer, es va arribar a l’acord que l’acusació retirava cinc dels sis delictes i mantenia el d’“acte sexual il·lícit” per tenir sexe amb una menor de 18 anys, delicte pel qual Polanski es declararia culpable.
El director va passar 42 dies a la presó californiana de Chino i després en va sortir en llibertat sota fiança, tal com li havia anunciat el jutge. Però, un cop al carrer, Polanski es va assabentar —segons explica a les seves memòries— que el jutge estava molt pressionat i el faria tornar a presó 48 dies més per després alliberar-lo només si acceptava la seva expulsió dels EUA. Polanski va decidir estalviar-se el mes i mig addicional de presó i va fugir, primer a Londres i després a París. Mai més no ha tornat a posar els peus als EUA.
Posteriorment, el 2017, Samantha Geimer —que periòdicament pateix la persecució de part de la premsa nord-americana per un cas que l’ha marcat a contracor— ha comparegut davant del jutge per demanar que el cas es tanqui definitivament. Però Hollywood ja no està disposat a oblidar. El moviment Me Too, nascut arran dels abusos indiscriminats del productor Harvey Weinstein, ha fet decidir a l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques de Hollywood a expulsar Roman Polanski. Ho va votar el 2018 i ho ha ratificat el 2019.
El cicle de la Filmoteca de Catalunya es va programar fa un any, aliè a la nova pel·lícula de Polanski, l’aparició de Polanski i Sharon Tate al film de Tarantino (Érase una vez en Hollywood) o el revifament del Me Too.
“El cicle està previst i programat des de fa un any, perquè treballem amb molta antelació i ara la presentació de la nova pel·lícula de Polanski ha estat una coincidència”, afirma el director de la Filmoteca.
“Un dels criteris de programació de la Filmoteca —afegeix Riambau— és la revisió dels grans clàssics del passat i contemporanis. I, per damunt de qualsevol circumstància, Polanski és un dels grans cineastes contemporanis. A més, per diverses circumstàncies de la seva vida, no només la persecució judicial als EUA —també perquè els seus pares van ser víctimes de l’Holocaust i ell emigra a França, Anglaterra i els EUA—, té una carrera realment internacional i és d’aquests directors pont entre el cinema nord-americà i el cinema europeu o, si voleu, entre un cinema més d’autor i un cinema més comercial”.
Tess, Chinatown, Rosemary’s baby o Frenètic en són grans testimonis. De les llums i les ombres.